Diego té 49 anys i és el més vell del barri. No per edat sinó per antiguitat. Es va instal·lar fa quatre anys a Son Güells, que no és una urbanització, sinó un dels assentaments de caravanes sorgits a Palma com a resposta a l’emergència residencial. “Quan hi vaig arribar, érem quatre. I estàvem en una cantonada, en aquella”, assenyala cap a un carrer ara estibat tant de caravanes enganxades a un cotxe com d’autocaravanes. Envolten un solar i blocs de pisos i s’aixopluguen del sol sota arbres que ofereixen una ombra agradable. “Tenim bon vent. La situació no és dolenta”, afegeix Diego, de natural optimista. Ell té un pla: partir a Astúries, un moviment similar als qui, esperonats i expulsats pel preu de l’habitatge, cerquen ciutats i regions on poder pagar un sostre propi. Les Balears estan plenes de casos de persones –de joves a jubilats– que emigren a Astúries, Cantàbria, Extremadura o a províncies com Jaén, on el lloguer i la compra d’un pis no és una utopia. “Mallorca és un lloc guapo on l’habitatge escasseja. No cal quedar en un lloc on no et dona per viure. Seria com pegar-te un tir al peu o posar-te la soga al coll. I per a què? Venc dues caravanes i tenc per comprar una casa a Astúries”, explica.

Aquests dies, i a propòsit del desnonament de la Casa Orsola, seguim parlant del greu problema d’habitatge que té Barcelona. La solució que ens ofereixen tota mena de polítics és fer pisos de lloguer social, que és una manera de xutar des de mig camp, aviam si s’acaba la mitja part. Hi ha qui ha marxat a viure lluny buscant millors preus. Però com que el transport públic és una quimera, s’ha comprat un cotxe elèctric per anar a treballar, així gasta menys benzina i –important– pot aparcar de franc a Barcelona, on treballa. Ara, això, pel que sembla, també canviarà i el panoli seguirà pagant el cotxe i el seu bonic endoll, però també pagarà l’aparcament. Ja som on érem.

La regulació del mercat per part de l'administració pública, a fi que els ciutadans puguin accedir a béns i serveis de primera necessitat (l'habitatge ho és) no és cap idea del socialisme utòpic, ni de l'anarquisme, ni del chavisme bolivarià. Que el mercat, en ell mateix, no té mecanismes d'autocorrecció, o no en té prou, i necessita que els poders públics intervinguin per estimular l'economia a través de la demanda és la idea de Keynes als anys trenta, en resposta a la Gran Depressió iniciada el 29. L'aplicació d'aquesta idea ha donat peu al que coneixem com a socialdemocràcia i societat del benestar. No fa desaparèixer (tampoc ho cerca) les desigualtats inherents al capitalisme, però sí que promou ascensors socials i l'accés al benestar de les classes treballadores i mitjanes. No impugna el liberalisme, sinó que el corregeix. El keynesianisme ha estat contestat pel neoliberalisme, conegut també com a turbocapitalisme, del qual en fan bandera personatges com Milei, Bolsonaro, Trump o Musk. Per algunes ments pensants de les dretes espanyola i catalana, també. Són els que aquests dies es posen les mans al cap per les manifestacions de dissabte contra els preus del lloguer. La de Barcelona va ser massiva, i diuen que era dirigida per l'extrema esquerra.

Llegim que a Sant Cugat hi ha tot d’amos de pisos que no renovaran els llogaters, perquè pretenen llogar-los però per habitacions. Cada habitació pot costar uns 500 euros, per tant, quatre persones, cinc, fan dos mil euros.