La Cimera del Clima a Dubai, encapçalada per Sultan Ahmed al-Jaber, cap de la petroliera d’Abu Dhabi, no augurava grans progressos en la lluita contra el canvi climàtic. Al final, però, Al-Jaber va preferir tenir un èxit a casa més que defensar la pervivència dels combustibles fòssils. Després de molts estira-i-arronses, el comunicat final, consensuat per les 198 delegacions i per primera vegada en prop de trenta anys de cimeres, crida a desvincular-se (transition away) dels combustibles fòssils en els sistemes energètics i a accelerar les accions per assolir zero emissions netes (net-zero) el 2050. La cimera s'ha quedat a un pas de fer una crida a l’eliminació dels combustibles fòssils, i ha inclòs només la seva desvinculació dels sistemes energètics i no, per exemple, els utilitzats en la fabricació de fertilitzants o plàstics.

Dimarts passat es va tancar a Dubai la COP28. Les COP són un aparador, contradictori i paradoxal, de les relacions econòmiques i polítiques internacionals. La COP28, com les anteriors, ha estat de fet dues conferències. Una de formal, dels governs, amb els diplomàtics discutint els termes dels acords i les resolucions. I una trobada paral·lela, on hi va tothom: polítics, empreses, científics, ONG i enguany 1.200 lobbistes de les indústries del petroli i el gas. A la COP28 s’hi havien registrat 100.000 persones, de les quals 70.000 hi van anar.

El document amb l'acord de la COP28, presentat com sempre in extremis i amb tota mena de dubtes i ombres projectant-s'hi al damunt, serveix indirectament per recordar-nos la importància del llenguatge, i concretament de les paraules, en la nostra vida col·lectiva. En el cas de la cimera del canvi climàtic, es veu que els negociadors van estar fins a altes hores de la matinada discutint sobre si el document de conclusions havia de recollir, en referència als combustibles fòssils, la paraula abandonar (traducció de phase out, que és l'expressió que igualment segueix utilitzant el president de les Nacions Unides, António Guterres) o bé l'expressió deixar enrere (equivalent de transition away o move away). Al final es va acabar imposant la segona opció, la menys contundent, i les lectures del document es divideixen entre els que veuen el tassó mig buit o mig ple. És a dir, d'una banda els que lamenten que els avenços que surten d'aquestes cimeres són sempre massa petits i lents (en comparació sobretot amb la velocitat que han adquirit els fenòmens que ens adverteixen de l'emergència climàtica). I d'altra banda, els que celebren aquests avenços: mai fins en aquesta vint-i-vuitena edició les conclusions de la COP havien gosat recollir la necessitat de desfer-se de les energies fòssils. De deixar-les enrere, vaja. I mantenint l'horitzó de la supressió de les emissions per a l'any 2050. Apuntem que segur que la inclusió d'aquest compromís constitueix un progrés, però això no lleva que el ritme de resposta de la comunitat internacional segueix sent desesperadament lent i vacil·lant. I no ha d'estranyar que agafin força les visions més negatives, que aposten que no hi haurà una vertadera voluntat política sobre el canvi climàtic fins que no es produeixi algun gran desastre, un que comporti enormes pèrdues econòmiques. En qualsevol cas, mentre se celebrin aquestes cimeres en països que són grans productors de petroli i la presidència de la trobada recaigui en magnats dels combustibles fòssils, la seva credibilitat serà la que serà.

Més clar no ens ho poden dir. Ara perquè tenim al cap el Nadal, però passat festes ens haurem d’enfrontar a les conseqüències personals, familiars i econòmiques de la falta d’aigua, incloses les restriccions a l’aigua de l'aixeta de casa, si continua la sequera. I això encara rai, perquè pensar que la falta d’aigua afecta cada vegada més la producció d’aliments a pagès encara és més inquietant.

Després d'una llarga nit de negociacions, els representants dels gairebé 200 països reunits a la Cimera del Clima de Dubai, la COP28, han arribat a un acord que demana una "transició per allunyar-se" dels combustibles fòssils (carbó, petroli i gas). Aquest ha estat la solució de compromís que ha aconseguit el consens, després d'un primer esborrany molt decebedor el dia abans. El text final crida els països a "fer una transició per allunyar-se dels combustibles fòssils en els sistemes energètics [transitioning away from fossil fuels in energy systems], d'una manera justa, ordenada i equitativa, i accelerar les accions en aquesta dècada crítica (abans del 2030), per arribar al zero net el 2050". La menció a la dècada actual suposa també una millora respecte a l'anterior esborrany, que només mencionava el termini del 2050 que ja està inclòs en l'Acord de París.

"No més combustibles fòssils! No més combustibles fòssils!", la crida de centenars de manifestants a l'entrada de la cimera climàtica de l'ONU a Dubai resumia aquest dimarts la lluita diplomàtica que tenia lloc a dins de l'edifici. "Aquest text és una sentència de mort", havia dit en el plenari la nit anterior el representant de les illes Marshall, un dels petits estats del Pacífic que desapareixerà sota l'aigua quan els termòmetres globals superin els 1,5 °C d'escalfament respecte de l'era preindustrial (ja som als 1,2 °C). La sentència de mort era el text que es va fer públic dilluns, l'últim esborrany d'acord d'aquesta cimera, la COP28, que havia esborrat la crida a eliminar gradualment els combustibles fòssils.

El nou esborrany d'acord final de la COP28 ja no demana l'eliminació progressiva dels combustibles fòssils. En lloc d'això, el text que s'ha fet públic aquest dilluns a la tarda, un dia abans del final de la cimera de l'ONU, inclou una frase que fa equilibris per trobar consens: "Reduir el consum i la producció de combustibles fòssils, de manera justa, equitativa i ordenada, per tal d'arribar al zero net d'emissions cap a, abans, o al voltant del 2050". Una frase que no només és ambigua, sinó que deixa el límit temporal en el llarg termini que ja apareixia a l'Acord de París, sense demanar accions concretes per al 2030.

Què s'hi juga el món en la cimera climàtica de Dubai? Què hauria de sortir d'una trobada que reuneix més de 70.000 delegats de prop de 200 països en una de les ciutats més insostenibles del món? No és gaire encoratjador que la cimera de l'ONU sobre el canvi climàtic, la COP28, se celebri als Emirats Àrabs Units –setè país productor de petroli del món–, ni que tingui com a president el conseller delegat de l'Abu Dhabi National Oil Company, Sultan Ahmed Al Jaber. Però l'escalfament global provocat per la crema de combustibles fòssils s'està accelerant. I, en l'any que hem batut molts rècords climàtics, és més urgent que mai que aquesta trobada mundial ofereixi resultats.

A les negociacions de l'ONU sobre canvi climàtic les paraules són molt importants i les batalles per una coma o un verb poden durar hores. A la COP21, en què es va aprovar l'Acord de París, tot va estar a punt de saltar pels aires en l'últim moment per un "haurà" (shall) que havia de ser un "hauria" (should). Durant més de dues hores, Nicaragua va intentar fer un pols amb els Estats Units per no canviar la paraula, però va acabar cedint per poder tancar el text. L'Acord de París, doncs, no és pas vinculant (es va imposar el should), però confia en la pressió del grup (el que els anglesos diuen blame and shame, culpar i avergonyir) perquè tothom compleixi els compromisos. Una estratègia que ha funcionat només a mitges. Si bé estem lluny encara dels objectius de l'Acord, com alerten els científics, és cert que tothom fa l'esforç de presentar compromisos: cap país no vol veure's assenyalat com el dolent en la lluita climàtica. El negacionisme ja no té cabuda als fòrums internacionals i els productors de petroli i gas busquen altres formes de torpedinar la lluita climàtica per poder seguir emetent CO₂, sovint emmascarades com a solucions.

Enmig d'onades de calor rècord, esdeveniments climàtics extrems cada cop més intensos i costosos, i advertiments alarmants que el canvi climàtic literalment ens està matant, els clams perquè deixem de banda els combustibles fòssils guanyen intensitat... però al sector dels combustibles fòssils estan redoblant l'aposta amb inversions en nous projectes petrolífers i gasífers, grans fusions corporatives, fent marxa enrere en els seus compromisos climàtics i amb falses promeses sobre continuar extraient sense contaminar. Hem de desfer-nos dels combustibles fòssils, però com?

La Cimera del Clima que s’està celebrant a Dubai, la COP28, que encara dura, ja ens ha deixat més preguntes que respostes, la mateixa desconfiança de sempre o fins augmentada, i un rècord molt qüestionable: l’assistència de 100.000 persones, quatre vegades més que en l’anterior COP. Que hi vagi més gent no està intrínsecament relacionat amb el fet que s’aportin més solucions ni més immediatament. Per això una de les preguntes que sorgeixen inevitablement és: ¿cal que totes aquestes persones es desplacin amb transports contaminants per parlar de com han de solucionar els països el tema del canvi climàtic? ¿Cal que es desplaci algú quan sabem que totes aquestes cimeres tenen un cost ecològic i econòmic desproporcionat, tenint en compte els acords als quals no arriben mai? Si hi hagués algun país al món governat pensant en el futur i no en el present immediat que dona els vots, ¿voleu dir que no ens n’hauríem assabentat, ja? ¿Cal muntar tot aquest circ per continuar ofenent la ciutadania, com si no tinguéssim prou circs i guerres evitables? ¿Pot ser quasi igual d’eficaç però molt més barat i ecològic posar un ciri a la Verge i esperar que plogui i que no pugi més l’escalfament global? 

El líder de la COP28 ha acabat d'enfonsar les expectatives, ja fredes de per si, que hi pogués haver sobre l'edició de la Conference of the Parties, o Conferència de les Parts, que és el que volen dir les sigles –COP– d'aquesta cimera que cada any celebren (és un dir) les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Per si no n'hi havia prou de celebrar-la a Dubai, un dels màxims productors de combustibles fòssils, el president d'aquesta Cimera del Clima ha declarat que “no hi ha cap evidència científica” que justifiqui reduir el consum d'energies fòssils, com el petroli, i que en cas de fer-ho “el món tornarà a les cavernes”. És interessant consignar el detall que el president de la COP28 és el sultà Ahmed al-Jaber, que casualment també és el president de la companyia petroliera dels Emirats Àrabs Units.

Des de fa alguns mesos la comunitat científica està desconcertada per la ràpida acceleració de l’escalfament del planeta, una dinàmica que al nostre país ja es va notar l’any passat i s’està confirmant aquest 2023.

"No podem salvar un planeta en flames amb una mànega de combustibles fòssils". Així de contundent ha estat el secretari general de l'ONU, António Guterres, aquest divendres, quan ha volgut enviar "un missatge als líders de les companyies de combustibles fòssils: la vostra carretera antiga s'ha fet vella, no aposteu per un model de negoci obsolet i lidereu la transició cap a les renovables".

La decisió era esperada, però ha sorprès la rapidesa com s'ha aprovat. Aquest dijous ha arrencat oficialment la COP28 –la cimera de l'ONU contra el canvi climàtic, que té lloc aquest cop a Dubai– amb la creació del nou fons de pèrdues i danys que es va acordar al final de la cimera de l'any passat a Egipte, la COP27. Cap dels representants dels 197 països presents a Dubai hi ha posat inconvenients i l'acord s'ha aprovat en qüestió de minuts, durant la mateixa sessió d'obertura de la trobada. Es posa així en marxa un mecanisme que els països pobres portaven 30 anys demanant per poder fer front econòmicament als desastres que els ocasiona l'emergència climàtica.

La conferència sobre canvi climàtic de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), la COP28, comença aquest dijous a Dubai. Representants de governs, institucions i col·lectius participen en aquesta trobada sobre el clima, que servirà per fer el seguiment dels Acords de París de 2015 i que té damunt la taula l'objectiu de limitar l'escalfament global a 1,5 °C, mitjançant una transició energètica justa i la reducció de gasos d'efecte hivernacle. Però la trobada també és una oportunitat per tenir en compte les peculiaritats dels territoris insulars davant la crisi climàtica.

Els prometo, estimats lectors, que vull salvar el planeta, aturar el canvi climàtic i deixar un món millor a les generacions futures. Però com més anys fa que tinc consciència ecologista, més perduda em sento. Enyoro quan creia en l’eslògan del Capità Enciam (“Els petits canvis són poderosos”, quina collonada més desmobilitzadora i individualista, antipolítica pura difosa en programes per a nens, el futurs ciutadans) i em sentia una heroïna gastant tot el que havia estalviat de paga en una caríssima carpeta de Greenpeace que en teoria havia de servir per salvar balenes en perill d’extinció. Espero que hagin tingut una vida ben llarga, les balenes, perquè aquella compra estava molt per sobre de les meves possibilitats de filla de família nombrosa i de classe treballadora. Ara visc envoltada de seductores botigues ecopijes que em criden a substituir tots els objectes que tinc a casa per aquests de colors ocres i marronosos, em diuen que més naturals. El consum sostenible, biodegradable, sense tòxics i vegà (deu ser que abans ho feien tot sacrificant animals) és, ja ho podem dir, un fenomen del tot aspiracional. Em sento més elevada socialment si en comptes del tàper de plàstic del xino puc disposar del de vidre amb tapa de bambú embolicat en un elaborat furoshiki (un farcell de tota la vida però en japonès mola més i te’l poden cobrar més car).

La cimera de l'ONU sobre el canvi climàtic, la COP28, arrenca amb polèmica. Documents filtrats a la BBC i el Center for Climate Reporting (CCR) mostren que el president de la COP28, que és alhora el conseller delegat de la petroliera estatal dels Emirats Àrabs Units, Sultan Ahmed al-Jaber, vol utilitzar la cimera per fer créixer les exportacions de petroli i gas de la seva companyia. Des del seu nomenament, les ONG i organitzacions observadores de la cimera han reclamat que, com a mínim, abandoni el seu càrrec directiu a l'Abu Dabhi National Oil Company (Adnoc) mentre dura la COP28, per un evident conflicte d'interessos. Però Al-Jaber pensa aprofitar la cimera tancar acords de comerç de petroli i gas amb almenys una quinzena de països.

Desigualtat. Les contradiccions entre el sistema de benestar i els poders econòmics, o entre els compromisos polítics i la realitat dels interessos, són cada vegada més palpables.