Una furgoneta blindada de color blanc, amb el logotip de Loomis als laterals, aparcada al costat de la parada de metro de Poble Sec, a Barcelona. Té els quatre intermitents activats. Dins no hi ha ningú. Al cap d'uns minuts, una parella d'agents amb uniformes negres surten de la boca del metro i es dirigeixen al vehicle: a les mans hi carreguen un paquet amb els diners en efectiu que ha recaptat la màquina de bitllets del metro. Loomis és l'empresa encarregada de recollir i recomptar els diners en efectiu que cada dia genera part de la xarxa de caixers de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). També és habitual veure els seus furgons esperant davant d'entitats bancàries o de grans centres comercials.

Llargues fileres de cases de planta baixa, envoltades de gespa segada, glorietes de fusta i l'ombra d'uns quants aurons, pins i magnòlies. Com a les pel·lícules, els veïns de Plainfield Road, a Cincinnati (Ohio), surten a buscar les cartes a la bústia de llauna que tenen a peu de carrer i prenen el sol als porxos. És un barri molt tranquil. De tant en tant, però, una corrua compacta de cotxes trenca el silenci. Són vehicles que es dirigeixen al tanatori Milhovk-Rosenacker, situat al final del carrer. És un edifici ostentós, presidit per una bandera dels Estats Units i que té unes quantes sales de vetlla. És contigu al Rest Haven Memorial Park, un parc verdíssim de 26 hectàrees que des del 1929 fa de cementiri. És en aquest indret on, des del 10 de març de 2012, descansen les despulles de John J. Parran Júnior, l'inventor de la fórmula del mític xampú anticaspa Head & Shoulders, més conegut per les seves inicials: H&S. 

Un dia del 1975, després de donar unes quantes voltes, l'Eric i l'Anna Maria van trobar la piazza di Sant'Eustachio. Al fons, de seguida hi van veure la cafeteria que buscaven. Davant la porta hi havia una corrua de persones que esperaven torn per prendre un dels espressos que preparava el senyor Eugenio. El matrimoni s'hi va afegir. "Va ser dels cafès més bons que vam tastar durant el viatge", recordava l'Eric encara 35 anys després, en el marc d'una conferència organitzada per l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual. Fer un glop d'aquella tassa li va canviar la vida. "El mestre cafeter em va ensenyar que per fer un bon cafè exprés calia introduir una quantitat concreta d'aire a l'aigua, abans que entri en contacte amb el cafè", va detallar a l'auditori. Quan va tornar a Suïssa, va trencar-se la closca per trobar un sistema còmode i senzill perquè tothom es pogués fer un espresso de qualitat a casa. Avui és considerat un dels pares de les càpsules de cafè. Com s'ho va fer?

Si et mous sovint per l'àrea metropolitana de Barcelona, segur que has pujat algun cop en algun dels seus autobusos. Monbus és la companyia que opera serveis com l'Aerobús, que uneix Barcelona amb l'aeroport del Prat; línies que connecten la capital catalana amb Vilafranca, Manresa, Igualada, Valls o Reus; i autobusos urbans de municipis més petits, com Esparreguera i Abrera, al Baix Llobregat Nord.

Al nord de França, a tocar de la frontera amb Bèlgica, hi ha Roubaix. És una ciutat d'uns 100.000 habitants que al segle XIX es coneixia popularment amb el sobrenom de la ciutat de les mil xemeneies, perquè era un pol importat de la indústria tèxtil. Avui, el sector ja és irrisori i la fama de la ciutat s'ha esfumat. Ara bé, encara conserven un galó: entre els seus fills predilectes hi ha Michael Leclercq, el fundador de Decathlon. La història de l'imperi de la roba i els accessoris per a tota mena d'esports que s'ha estès per 78 països, que té prop de 1.750 establiments i que és capaç de facturar 15.600 milions d'euros en un any, comença allà, el 1961. 

De tant en tant, el doctor Modest Furest empunyava el maletí i sortia de la consulta per visitar els pacients dels pobles del voltant. Ell era de Sant Pol de Mar, al Maresme, però feia anys que exercia a Girona, en un despatx a tocar de l'església del Sagrat Cor. A finals de la dècada de 1870, quan ja feia vuit anys que s'havia llicenciat, el van cridar diversos cops de Caldes de Malavella, a la Selva, un poblet que aleshores tenia menys de 2.000 habitants. Cada cop que hi posava els peus, es quedava embadalit observant un ramat d'ovelles. Sempre estaven arremolinades al voltant d'una deu d'aigua i, segons el pastor, mai es posaven malaltes. El doctor va agafar una mostra d'aigua i la va analitzar al laboratori. El resultat va sorprendre'l: brollava amb el seu propi gas, a 60 graus de temperatura i tenia una composició mineromedicinal única.

El 1914, el cel de Sant Sebastià s'emboirava cada vegada que les grans xemeneies de Lagarto escopien fum. N'hi havia quatre i coronaven un estol de naus industrials acabades d'estrenar. Al darrere hi havia dues famílies basques, els Lizariturry i els Rezola, que havien fet fortuna produint bugies. Tenien bon olfacte per als negocis: havien sabut anticipar-se a la Primera Guerra Mundial, que va frenar en sec les vendes del seu sector. El 1910, havien sentit a parlar de Peter Krebitz. Era un inventor alemany obsessionat per trobar una substància que permetés millorar la higiene de la societat europea de l'època: des de rentar roba fins a netejar petites ferides. El van contractar i van deixar que muntés un laboratori a la ciutat donostiarra. L'objectiu: aconseguir fer el millor sabó del món.

A cada racó del Port Vell. En banderoles i tòtems arreu de la ciutat. A la televisió. Als envasos d'alguns productes del supermercat. En pantalles gegants que els comerciants instal·len per convidar la ciutadania a seguir la Copa Amèrica. En mostres i fires comercials organitzades ex professo per a la competició. Des de fa uns mesos, caminar per Barcelona és llegir el nom de Louis Vuitton cada dues passes. La marca de luxe és la principal patrocinadora de la competició de vela més important del món, que ha atracat a la capital catalana i que s'hi estarà fins a l'octubre. Gairebé a tot arreu on hi ha el logotip de la competició, hi apareix també el de l'exclusiva marca al costat. Ho ha aconseguit després de desembutxacar uns 20 milions d'euros, segons diversos mitjans. Però qui era el Louis que va donar nom i cognom a l'imperi més conegut pels amants de l'exclusivitat?

Un dia del 1965, a dos quarts de set de la tarda, Juan Manuel Chacón va posar els peus per primer cop a Catalunya. Ho va fer a l'andana de l'Estació de França, amb tan sols 16 anys. Tenia les cames encarcarades: havia estat gairebé 17 hores embotit al seient d'El Sevillano, el tren que diàriament unia la capital andalusa amb la catalana. Com ell, dins del llarg comboi, hi viatjaven homes solitaris i famílies senceres que emigraven a Catalunya amb l'esperança de trobar-hi una vida millor. La famosa cadena de restaurants de cuina italiana La Tagliatella és filla d'aquest fenomen i, concretament, de l'esforç i la suor de Chacón, un jove que no va parar de picar pedra a Catalunya fins que va topar amb una inesperada veta d'or: la pizza.

A la regió alemanya del Ruhr, a tocar de Dinamarca, hi ha la ciutat de Hagen. Té 185.000 habitants i és famosa, principalment, per acollir una de les universitats més grans del país. Molta gent li atribueix també un altre mèrit: ser el bressol dels gelats Häagen-Dazs. Qui ho fa, però, s'equivoca. Tot i tenir noms molt semblants, la ciutat i la marca no tenen res a veure. De fet, la cadena ni tan sols té establiments a la zona: per anar al més proper cal recórrer 210 quilòmetres, fins a Frankfurt. L'origen de la marca tampoc té res a veure amb el pintor Theodor Hagen, ni amb la cantant punk Nina Hagen, ni amb el fill adoptiu de Vito Corleone, Tom Hagen, a les pel·lícules d'El Padrí. Häagen no és cap cognom. Com passa amb Dazs, no vol dir res. 

Un suc de taronja, un salmorejo, un tinto de verano, un gaspatxo o una sangria. Quan arriba l'estiu, els lineals dels supermercats s'omplen més que mai de brics i ampolles que llueixen el logotip de Don Simón. Els anuncis de la marca també envaeixen totes les franges publicitàries de televisió. Criden l'atenció: són espots amb jingles enganxosos, imatges tronades que semblen rodades fa un parell de dècades i una veu profunda i omnipresent que narra les bondats dels productes i de la terra on es fabriquen. L'estratègia els funciona. Els seus productes s'exporten a més de 150 països i cada cop se'n venen més. El 2022 la marca va esprémer el negoci dels sucs fins que en van rajar 644 milions d'euros, un 13% més que l'any anterior. Dins, s'hi compten també les vendes de gaspatxos i cremes, entre altres. És la seva categoria estrella: dos terços de la facturació de la marca provenen d'aquesta divisió. Just per darrere hi ha l'àrea dels vins, que són l'altra joia de la corona, amb una facturació de 392 milions d'euros el 2022, l'últim exercici sencer del qual la companyia ha presentat dades. 

Als anys 60 era habitual veure Silvestre Siscart anant amunt i avall, carregant a coll una pila de capses de fils i aturant-se davant la porta de Pere Llorens. Aleshores al Vallès la indústria tèxtil encara fumejava i tots dos havien sabut trobar-hi un salari. Siscart s'havia fet expert en Teoria Tèxtil i dominava tots els processos de producció del sector; Llorens havia optat per dissenyar els mostraris dels fabricants.

El 2022, a casa de la família Mateschitz, s'hi va viure un Nadal trist. Va ser el primer sense el Dietrich, que havia mort el 22 d'octubre. Tenia 78 anys. No era un austríac qualsevol: el dia que l'ànima va enlairar-se-li cap al cel, era l'home més ric del país i la 51a persona més adinerada del món, segons la revista Forbes. Amb un olfacte innat per als negocis, havia aconseguit aglutinar 25.000 milions d'euros venent una beguda energètica que va saber convertir en una de les marques més famoses del planeta: Red Bull. Ell se n'havia empescat la fórmula el 1987 i havia aconseguit fer d'aquell beuratge una autèntica mina d'or. Avui l'èxit de Mateschitz ven uns 12.100 milions de llaunes cada any, mou prop de 10.500 milions d'euros i les facultats de màrqueting i d'empresarials n'analitzen les estratègies de comercialització.

A l'Antiga Grècia explicaven que, cada matí, Hèlios s'enfilava al seu carruatge resplendent, esperonava els quatre cavalls i s'enlairava cel enllà. El seu encàrrec era sempre el mateix: fer la volta al món per passejar-hi l'aurèola daurada que duia per corona. A casa hi deixava el seu fill, Faetont, que presumia de tenir la personificació del Sol com a pare. A Valladolid, el 1901, qui sortia ben d'hora de casa era Alejandrino Pérez. Tot i no tenir carro, s'afanyava a arribar a la botiga per preparar-hi els bombons, les melmelades i les confitures que vendria durant tot el dia. A casa s'hi quedava el seu net, Gaspar, ben cofoi que el seu avi fos el propietari de la reputada confiteria El Sol. D'aquell negoci en va sortir un producte que, encara avui, és ben present als esmorzars i berenars de molts catalans: la melmelada Helios. 

La recepta misteriosa de la Coca-Cola, la fórmula secreta del quètxup de Heinz, la combinació intrigant de les espècies que aromatitzen el pollastre de Kentucky Fried Chicken (KFC)... Ben poques persones al món coneixen els procediments exactes per elaborar aquestes tres icones gastronòmiques del fast food nord-americà. Però no tan sols les marques insígnia d'alimentació custodien les seves receptes amb pany i forrellat. Al sector de la cosmètica, Nivea és una de les empreses que té una bona caixa forta. Dins hi amaga des de fa 113 anys els ingredients i les instruccions per fer la crema hidratant que, dècada rere dècada, s'ha guanyat un lloc fix als tocadors d'arreu del món. De la seu central que la companyia té a Hamburg, a Alemanya, cada dia en surten camions carregats amb les emblemàtiques llaunes blaves arrodonides. Cada hora, se n'omplen 8.000, segons la companyia. Però, qui és el grup empresarial que hi ha darrere aquest or blanc i com s'ho ha fet per evitar l'envelliment d'una crema que ja es venia fa més d'un segle?

El 27 de desembre del 1998, a primera hora del matí, els quiosquers nord-americans desempaquetaven el feix de revistes Time que els acabava d'arribar. Aquell número era un dels més esperats pels lectors: la publicació hi anunciava qui havia estat la persona més influent de l'any i li dedicava la portada sencera, amb una gran fotografia. El 1998, la instantània estava protagonitzada per una capsa de cartró. A dins, acompanyat d'uns quants llibres i d'un ratolí, hi treia el cap Jeff Bezos. Era un jove enginyer de 34 anys que, quan en tenia 30, se li havia acudit fundar un negoci de venda de llibres per internet. Primer va anomenar-lo Cadabra, però, al cap d'uns mesos, va rebatejar-lo amb el nom d'Amazon. Avui, aquestes sis lletres formen la marca més valuosa del món, valorada en prop de 299.300 milions de dòlars, segons la consultora Brand Finance. El 2022, l'empresa va tancar l'any movent més de 513.000 milions de dòlars, una xifra astronòmica que, fins i tot, supera el producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura l'activitat econòmica) de països com Àustria, Dinamarca, Romania, Finlàndia o Portugal. 

Un munt de fotografies esgrogueïdes cobreixen tots els panys de paret de l'establiment ubicat al número 4 del carrer Xuclà, a tocar de les Rambles, a Barcelona. Hi són des de fa anys. En una, s'hi veuen cambreres feinejant darrere la barra. En una altra, les treballadores desfilen entre taules de marbre blanc portant safates rodones plenes de tasses de xocolata desfeta als comensals. Arreu també hi pengen diplomes i medalles de totes les mides i colors. Al bell mig del local, però, una placa reclama totes les mirades: "A l'obrador d'aquesta granja, l'any 1931 es va elaborar per primera vegada el Cacaolat".

Quan Dwight D. Eisenhower va arribar a la granja familiar dels Marriott i va baixar del cotxe, va constatar que en aquell raconet de Virgínia no només hi feia un dia gris i plujós: també s'hi havia instal·lat el fred. Definitivament, era una mala notícia per al president nord-americà, que havia quedat per caçar guatlles amb John Willard Marriott, l'amo de Hot Shoppe, una de les cadenes de menjar ràpid més important dels Estats Units. D'una gambada, va saltar al porxo, del porxo al rebedor i del rebedor a la sala d'estar. Amb una llar de foc centellejant al mig de l'estança, ell i l'amfitrió es van asseure per analitzar la situació. Valia la pena endinsar-se al bosc? O era millor quedar-se a casa? Mentre ho discutien, en Bill, el fill del magnat que aquell 1954 havia fet els 22 anys, va passar pel menjador. El president el va saludar, li va fer cinc cèntims de la situació i li va preguntar: "I tu, què en penses?". 

Un establiment de la cadena de supermercats Dia, un discret hotel de dues estrelles i un pàrquing. Aquests són els negocis que, avui, omplen la cantonada del carrer Comte d'Urgell amb el carrer Diputació, a Barcelona. A la dècada del 1880, però, aquell punt de la ciutat era ben diferent. El xamfrà acollia un edifici de dues plantes, presidit per una xemeneia altíssima i un cartell que explicava la flaira que desprenia de dia i de nit: "Fábrica de cerveza". D'allà en sortien camions carregats de barrils i ampolles d'una beguda que, malgrat tenir encara molt pocs anys de vida, havia causat furor a Barcelona: les cerveses Damm. Darrere l'èxit s'hi barrejaven tres ingredients: el talent d'un jove mestre cerveser provinent d'Alsàcia, la traça del seu cosí fent botes de fusta i els bitllets d'un empresari català.