10 Arrib al gimnàs i vaig directa al fons del vestuari, la part més recollida, menys a la vista. Perquè, si bé totes som dones, no puc evitar sentir-me vulnerable quan deix uns segons el cos al descobert, mentre intercanvii, ràpidament, la roba del carrer per la d’esport. Quan estic davant la taquilla, percep, a un racó, asseguda a la banqueta, una al·lota més jove que jo que plora. Ho fa tranquil·la, sense pressa, com si volgués prendre’s el seu temps per eixugar-se les llàgrimes. Vull saber per què plora. La mir i, tot d’una, un pensament invasiu cerca respondre la incògnita: el seu cos no és normatiu. Encara que no tenc ni idea si això afecta el seu malestar, de seguida, moltes idees i records que em venen al cap reforcen aquesta hipòtesi.

]]>