Conceptualment, les amnisties es concedeixen per corregir els abusos de poder que ha comès l'estat. Això respon la pregunta que es feia Felipe González, que va ser el primer a reaccionar (amb agror, per variar) a la sentència del Constitucional favorable a la llei d'amnistia, en nom de tots els patriotes de la bona Espanya: “Com és possible demanar perdó a uns delinqüents?”, es demanava.

Marchena, Llarena i els seus còmplices ja han avançat que, digui el que digui el Tribunal Constitucional sobre la llei d’amnistia, ells faran com qui sent ploure, cosa que deixa en una situació d’indefensió provisional centenars d’imputats a causa del Procés (entre els quals no hi ha cap policia dels que van estomacar els votants: aquests van ser amnistiats els primers). També queden a l’espera Carles Puigdemont i Oriol Junqueras; l’un no pot trepitjar casa seva i l’altre està inhabilitat. No ha servit de gairebé res ni la llei d’amnistia arrencada amb fòrceps per Junts, ni les reformes prèvies dels delictes de sedició i de malversació pactades per ERC. El president del Parlament, Josep Rull, ha parlat de prevaricació; Junqueras, irònicament, ha acusat Marchena de “rebel·lió”; i l’exmagistrat Martín Pallín ha constatat que tenim jutges “insubmisos”, contradicció que només sembla possible a Espanya.

El Tribunal Suprem ha desestimat els recursos d'apel·lació contra la interlocutòria dictada pel magistrat instructor Pablo Llarena, que va acordar no aplicar la llei d'amnistia a l'expresident Carles Puigdemont pel delicte de malversació de cabals públics. Una resolució que també afecta els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig. La interlocutòria va ser recorreguda per l'advocada de l'Estat, pel ministeri fiscal, Vox i les defenses de Puigdemont i Comín en diferents sentits. Tots els recursos queden, doncs, desestimats i el Tribunal Constitucional tindrà l'última paraula. Els magistrats Vicente Magro, Eduardo de Porres i Susana Polo consideren que la decisió de Llarena “no contravé la voluntat del legislador”. D'aquesta manera, deixen via lliure a l'expresident Puigdemont i Comín a presentar un recurs d'empara al Tribunal Constitucional.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha demanat als nou polítics catalans que van estar empresonats i al govern espanyol que informin dels “efectes” que ha tingut la llei d’amnistia en els seus casos. En el procés d'al·legacions, ja finalitzat, l'Advocacia de l'Estat va informar que el Congrés dels Diputats havia aprovat la llei d’amnistia per afavorir la normalitat social i política a Catalunya després del Procés, però, segons ha avançat El Nacional, la defensa de Jordi Turull va advertir al tribunal que l’amnistia no se’ls havia aplicat.

Per més que continuï sent veritat allò que “Espanya mai no falla”, enrere han quedat (o haurien d’haver quedat) els dies en què l’evidència de les limitacions democràtiques de l’estat espanyol amb Catalunya actuava de suplement euforitzant carregador de raons per a les aspiracions independentistes.

Quan Pedro Sánchez el va escollir perquè ocupés el ministeri de Justícia del seu primer govern de coalició, Juan Carlos Campo (Osuna, Sevilla, 1961) era reconegut fins i tot pels seus rivals polítics per l’experiència i la solvència de la seva carrera anterior com a magistrat. Membres del PP veien en la seva figura un ministre moderat. No obstant això, l’acabarien assenyalant per tirar endavant una de les mesures que la dependència de les forces independentistes va obligar a prendre: l’aprovació dels indults als presos polítics. Qui els havia condemnat, el jutge del Tribunal Suprem Manuel Marchena, és amic seu –s’hi referia en una entrevista el 2019 en què lloava la feina del Manolo al Suprem–. Els indults van ser pràcticament l’únic que va poder complir com a ministre, perquè el seu pas pel govern espanyol va ser més aviat curt: tan bon punt es va aprovar la mesura de gràcia, el president espanyol el va destituir. Divuit dies més, va durar al càrrec.

Malgrat tot el temps transcorregut, pot sorprendre saber que el procés contra Carles Puigdemont encara és a les beceroles, fet que obre la possibilitat que s’ampliï la investigació a altres possibles actes no esbrinats encara i no coberts per la llei d’amnistia. Aquesta realitat feia que si tornava ara a Espanya –cosa que era incomprensible precisament per això– la condemna hagués pogut ser, en total, de més de 10 anys, que no és irrellevant per a algú de 61 anys. Per això, la tocata i fuga del 8 d’agost plantejava un risc jurídic immens, deixant de banda la seva rellevància política, si és que en tenia.

El Tribunal Suprem vol el president Puigdemont a la presó, amb les conseqüències que això pot tenir. La interlocutòria del jutge Llarena que declara no aplicable l’amnistia i li manté l’ordre de detenció si torna al nostre país, planteja a tothom, i molt especialment als partits polítics catalans i espanyols favorables a la idea del “retrobament”, la gran pregunta: l'única manera de tractar amb l’Estat des de Catalunya és la confrontació? Si l’Estatut va ser que no, si les inversions no s’executen, si un sistema just de finançament és insolidari, si l’obligació de saber el català és impossible, si un referèndum d’independència ni pensar-ho, si l’amnistia només és per uns quants, inclosos policies violents, quin és el marge d’actuació, que no sigui una versió actualitzada del regionalisme “ben entès”?

Des de la seva publicació al BOE, centenars d'encausats han demanat poder-se acollir a la llei d'amnistia, i alguns ja han estat els primers en beneficiar-se de la seva aplicació aquesta mateixa setmana. És el cas de l'exconseller d'Interior Miquel Buch, el de Lluís Escolà, el sergent dels Mossos que va fer d'escorta de Carles Puigdemont a l'exili, i el d'una desena de manifestants. Però entre els centenars de represaliats, n'hi ha alguns que no han sol·licitat que se'ls apliqui aquesta mesura de gràcia.

Una premissa elemental de l'estat de dret és que els tribunals no poden no aplicar les lleis. Estan obligats a fer-ho pensin el que pensin de les lleis decidides per altres institucions (Parlaments). Doncs bé, això s’està incomplint a l’Estat espanyol davant dels ulls de tothom.

Feliçment, encara que això no sigui una garantia, en espera del que decideixin els Manuel Marchena i Pablo Llarena de torn, la Fiscalia ha decidit demanar l’amnistia total per a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Toni Comín, Lluís Puig, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa, condemnats o processats per malversació, després que la Junta de Fiscals de Sala hagi secundat la posició del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz (19 a favor i 17 en contra), tot i que aquest últim l’hauria pogut acabar imposant. Això esmena la postura delirant dels quatre genets de l’apocalipsi del Procés, revestits de fiscals, que han quedat apartats de la causa. Aquests destacats exponents de la fiscalia il·liberal espanyola, com que l’article 1.4 de la llei d’amnistia determina que no hi ha enriquiment pel fet de destinar fons públics als actes de reivindicació de la independència o adreçats a promoure consultes –perquè és obvi que en això no hi podia haver cap ànim d’obtenir un benefici personal patrimonial–, encegats pel seu fanatisme venjatiu van interpretar el contrari.

Quan fou mort el combregaren. Una vegada aconseguida la proesa de perdre la majoria al Parlament, els partits independentistes catalans s'han posat d'acord a fer president del mateix Parlament Josep Rull.

L'entrada en vigor de l'amnistia, presumiblement la setmana que ve quan es publiqui al BOE, obrirà una batalla jurídica i política sense precedents en la història espanyola recent. Hi haurà conflicte entre poders de l'Estat i a dins mateix del poder judicial. I després hi haurà una batalla interna que es preveu cruenta a dins de la Fiscalia, un organisme que està a cavall entre el poder judicial i l'executiu però que forma part de les estructures profundes de l'Estat, i on hi ha fiscals preparats per plantar cara al fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, nomenat pel govern espanyol. Aquesta guerra en particular servirà per calibrar quin és el grau d'oposició de l'Estat profund contra l'amnistia.

Abel Mora, un dels set encausats ja condemnats a qui només l'amnistia podia evitar la presó, va ingressar dijous passat a Can Brians, segons ha avançat El Nacional i ha confirmat l'ARA. Mora, condemnat el 2021 a 3 anys i 9 mesos de presó per participar en l'agressió que va patir un ciutadà que participava en la manifestació convocada pel sindicat policial Jusapol el novembre del 2018, va ingressar a presó el mateix dia que el Congrés aprovava la llei d'amnistia, que està pendent de publicació al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) per entrar en vigor.

No s’havien sentit uns crits de ràbia casernària al Congrés com els que van proferir ahir els diputats de Vox des del “¡Se sienten, coño!” del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, el 1981, quan va entrar pistola en mà a l’hemicicle a perpetrar la seva part del cop d’estat. El PP i Vox estiren el xiclet de la crispació per l’amnistia perquè estem en campanya electoral, però en la seva indignació s’amaga, a parts iguals, la pulsió nacionalista i la frustració d’haver de continuar asseguts als escons de l’oposició, precisament a causa d’aquesta llei que el seu rival Pedro Sánchez va pactar amb els independentistes.

Un punt clau de la llei d’amnistia és l’aixecament de les mesures cautelars i deixar sense efecte les ordres de cerca, captura i detenció relacionades amb els processos penals del Procés. La rellevància d’aquesta qüestió s’ha incrementat després de l’anunci fet per Carles Puigdemont de presentar-se a les properes eleccions al Parlament amb l’aspiració de ser investit president de la Generalitat.

La Comissió de Venècia ha avalat definitivament aquest divendres a grans trets la llei d'amnistia, tot i apuntar matisos i diferents recomanacions. Concretament, recorda que les amnisties són per definició "restauratives" i persegueixen "la reconciliació política", però adverteix que per "no frustrar" els seus objectius no s'haurien de tramitar "de forma accelerada" i haurien de comptar amb "majories qualificades". En el cas de la del Procés, doncs, recomana que s'involucri el PP en la negociació de la mesura, que tot just acaba d'arribar al Senat –amb majoria absoluta popular– després de ser aprovada pel Congrés. "Per tots els potencials efectes divisius, és especialment important que una amnistia rebi el suport d'una majoria àmplia", ha apuntat aquest divendres un dels ponents de l'informe, el jurista neerlandès Martin Kuijer.

L’aprovació de l’amnistia i el descarrilament dels pressupostos de la Generalitat, amb una diferència de poques hores, dinamiten l’escenari polític i obren una nova etapa. Seran els ciutadans els que decidiran el dia 12 de maig, potser amb la pinça al nas, a qui fan confiança per governar.

El Comitè de Peticions és l'encarregat de fer arribar les reivindicacions dels ciutadans comunitaris al Parlament Europeu. El problema, però, és que n'hi arriben massa i és molt complicat a la pràctica que una queixa o una iniciativa rebi audiència a l'Eurocambra. Per això és clau la presidència del Comitè de Peticions, que està en mans de la popular Dolors Montserrat. La seva funció és filtrar quines qüestions es discuteixen al Parlament Europeu i quines es descarten.

Més que mai, en l’escena mediàtica actual, la política necessita espectacle i sovint assistim a uns exercicis d’estira-i-arronsa difícils de comprendre. Veure com la negociació d’un pacte s’eternitza, quan tothom sap que és inevitable per interès de les parts, es fa sovint insuportable. Sigui com sigui, l’amnistia arriba, ara sí. I cal dir que tan magrejada que quasi ja estava descomptada. Mentrestant, d’una manera gairebé natural la societat catalana –malgrat l’excitació del PP i els senyals de politització dels alts tribunals de justícia– ja està en una altra fase.