La calor i la vagància duen certes persones, quan estan de vacances i fan el turista, a caure pels llocs. Sense més ni pus i sense gens de decòrum ni cerimònia, quan troben una superfície més o menys plana que els sembla adequada, s’hi estiren damunt. Tant és que sigui un banc públic a un passeig o una plaça, el portal d’una finca o les cadires d’una sala d’espera. Amb cara de cansament, o d’un estat físic i mental que està més enllà del cansament, com si duguessin damunt les espatlles el pes del món, s’amollen, es tomben, es col·loquen i queden allà on han caigut, desmanegats com els peps abandonats per les criatures.

No recordava on havia llegit alguna cosa sobre fer-se un tambor amb la pell de l’enemic. Però fos on fos, això ho havia llegit abans. Abans que començàs la guerra i a ell el mobilitzassin. Abans d’agafar el fusell per matar l’enemic. Ara, la frase del tambor ja no li semblava temible, com abans. Li semblava infantil.

En Ruggiero acaba d’entrar les cadires de la terrassa dins el local, lligades amb les cadenes i els panys. N’ha deixada una a fora per asseure-s’hi a fer un cigarret i un drambuie, els darrers fins d’aquí a mig any. S’ha acabat la temporada i en Ruggiero tanca el Lucky’s Pizza&Pasta, que explota durant els mesos d’estiu en una localitat costanera de Mallorca. La localitat en qüestió és bonica perquè està a vorera de mar i, al mateix temps, al peu de les muntanyes. Ho té tot per triomfar, i triomfa. Collons si triomfa. En Ruggiero va saber de seguida que aquell era el lloc millor per obrir-hi el Lucky’s, i efectivament ho era. En Ruggiero no s’equivoca, en aquestes coses, es deia en Ruggiero a si mateix.

El firaire torna a estar darrere de la paradeta, en una fira qualsevol d’un poble qualsevol d’una illa que ja li és igual. Arruixa uns al·lots que ja fa una estona que ronden les llepolies, remena l’oli (que ja quasi es remena tot sol, de tan refregit) de les patates, i torna a cridar ricas, ricas, ricas! Ja fa uns anys que va venir de l’altiplà de Bolívia a ‘Espanya’, a provar sort i guanyar-se la vida. Quan pensa en Espanya ho fa així, entre cometes, perquè el que hi ha trobat no es correspon de cap manera amb allò que s’imaginava. Allò que s’imaginaven tants al seu país.

—D’ençà que era petit tenia ganes d’un canvi. Quan vaig pel carrer amb el vestit posat soc feliç, perquè el meu somni es fa realitat.

Els nens dormen, es fa el silenci. El llum parpellejant del mòbil l’impacienta des de fa una bona estona, però és ara, quan acaba de fer el petó de bona nit a la Laia, que finalment pot asseure’s al sofà i activar les notificacions de l’'smartphone'. Doncs sí, ella ha contestat. I és estrany, perquè juraria que avui tenia un sopar amb les amigues. O era ahir? No, era avui, en efecte. Fa una hora que encara feien una copa. Vi blanc. O deu ser cava? El cas és que anava preciosa. Mira-la, amb el seu vestit vermell, amb els llavis del mateix color. Li queda bé el vermell, l’hi hauria de comentar la propera vegada que parlin. Perquè ara no pot, ara no és el moment de deixar-ho caure com qui no vol la cosa, que si no ella sabrà que ell sap que ella tenia un sopar amb les amigues. I diria que ella no l’hi ha dit.

És una necessitat que he tingut sempre, i crec que sempre la tindré. No puc fer-hi més o tal vegada no vull. L’escena més significativa d’aquesta curiosa conducta, per catalogar-la d’alguna manera, va succeir a l’edat més o menys de 10 anys. El record d’aquest fet està pràcticament intacte. Jo viatjava al seient del darrere en el cotxe dels meus pares, tornàvem de romandre un cap de setmana en el lloc d’uns amics.

Els finestrals de l’habitació de Son Dureta donaven al mar dels pins de Bellver, que gairebé no es movien, aliens a la meva revolució interior. Estava incòmoda, insomne després de 20 hores de part, el batec del pubis recosit i els pits que començaven a omplir-se, inclements. Estava feliç, immensament feliç. L’Ariadna, només un bri de carn bruna i nova, em mirava escrutadora, concentrada a esbrinar si li agradava aquella mare que li havia tocat en sort. Va decidir que sí i fou... un ‘coup de foudre’ que ha durat 18 anys i encara dura. Però les passions són sempre tempestuoses, devastadores a vegades. Hi ha dies en què hom desespera, que tornes, que tornem injustes i cruels, agressives. Una dona i una adolescent mesurant-se, reptant-se, a mig camí entre l’amor absolut i la ràbia davant del mirall que et torna una versió de tu que a estones odies. Hi ha dies que és una dona, n’hi ha d’altres que és aquella nina d’ulls bicolors que em mirava fascinada quan jo inventava històries i cançons només per a ella. Hi ha altres dies, com avui, que em fa sentir que la vida val la pena només perquè ella existeix. Avui, que, com deia la Rodoreda, fa ja tants anys que la meva mare està morta i enterrada, 24 anys concretament, avui, sí, no penso en la mare morta ni en els amors mediocres. Només hi ha aquella íntima però intensa satisfacció davant la filla que et supera, que corre alegre per la vida, tan ambiciosa i tan lliure com jo sempre l’he volguda, la filla a qui posares un nom tràgic de dona forta i intel·ligent, un nom mític, sabent que les paraules i els noms tenen poder, sabent que aquell nom era alhora una càrrega i una maledicció, però també un repte i una exigència. I l’Ariadna es perd, sempre sorollosa i exuberant, sempre encuriosida i àvida, pels laberints de la vida. I els supera. L’Ariadna, tan i tan intensa, tan sensible que encisa els teseus de la Ciutadella santjoanera amb fragments de Rayuela, l’Ariadna que estima i pateix, que respira la vida, desitjosa. L’Ariadna que viu. I la meva mare, que ja fa 24 anys que està morta i enterrada, la meva mare, una altra dona bella i forta i brillant, tan sola en aquell cementiri als peus del Moncayo. Però tant és, tot ha valgut la pena, tot, encara que només sigui per l’Ariadna.

Quan vaig néixer, el meu pare era el faroner del far del port de Maó.

Era un dia fred de finals de febrer, tenia hora al ginecòleg perquè les darreres setmanes havia notat els senyals que m’enviava el meu cos. Regles estranyament doloroses, sagnat irregular i, sobretot, aquella pudor tan rara que feia el meu sagnat menstrual.

No vaig arribar a conèixer en profunditat el meu padrí, morí quan jo tenia deu anys i pocs records n’he pogut conservar llevat d’aquells reforçats per les anècdotes familiars, les fotografies o alguna gravació en Súper 8. Però n’hi ha un, el de l’argila humida, que em remet a ell, al seu taller d’escultor, els seus dominis: una olor que sempre em transporta anys enrere, a la infantesa.

Surt com una bala del bus. La disputa silenciosa a primera hora del matí és brutal. Ja me n’he tornat a oblidar! Em llev el guardapits i la targeta identificativa que em fan semblar la germana pobra d’una hostessa de vol. Ho fic tot dins la motxilla. Mir el mòbil. Les vuit menys cinc minuts. Mir cap a la vidriera per anticipar-me al panorama. Carreg la motxilla per a quaranta metres i ja no record si la bici estàtica està lliure. Descarreg la motxilla, salud la recepcionista, agaf la targeta, que com sempre oblit llevar abans, la pas per la maquineta i als vestidors. Una dona es vesteix al fons. Hola, com va? El meu cantó favorit és buit. Penj l’abric. Em trec la jaqueta. Agaf cascs i mòbil. Ràpid, he d’agafar la bici, les cintes de segur que estan ocupades a aquestes hores del matí. Tanmateix és igual, si començ caminant després no rendesc amb la bici.

Sóc a ca meva, al costat de la mar, en un raconet d’aquest port maonès tan maco i amb tanta història; un silenci estrany ho envolta tot. És com si el temps s’hagués aturat, sento el batec pausat i rítmic del meu cor, sóc aquí de nou, retorno a la meva antiga vida, però tu ja no hi ets.