El PSOE passa a l'acció contra el lawfare judicial. El grup parlamentari ha registrat aquest divendres al Congrés una proposició de llei per limitar l'acusació popular i impedir que s'obrin causes a partir de querelles que es basen en retalls de premsa. Si s'aprovés, podria decaure la causa contra Begoña Gómez, la dona del president espanyol, Pedro Sánchez. A més, la iniciativa vol fixar que els jutges hagin d'abstenir-se o ser recusats en casos sobre els quals s'hagin manifestat políticament. "Arran del que hem viscut en els últims temps, hem adoptat una decisió que ens semblava urgent: frenar la persecució i l'assetjament que l’extrema dreta fa contra creadors, artistes i adversaris polítics utilitzant mecanismes judicials per obtenir objectius particulars", ha argumentat el portaveu socialista, Patxi López, en una roda de premsa. La llei inclou també la supressió del delicte d'ofenses religioses.

La il·luminació regeneradora que va tenir Pedro Sánchez en els seus cinc dies de retir és interminent i s'encén a estones. El fulgor reformador tendeix a enterbolir-se, o directament a apagar-se, quan el president espanyol s'ha d'enfrontar amb un poder judicial que se li ha declarat obertament en rebel·lia amb la llei d'amnistia. Però brilla amb més claredat quan es tracta de sortir al pas de la premsa i els creadors d'opinió del nacionalisme d'ultradreta, és a dir, tot l'entorn mediàtic del territori PP, Vox i voltants. O, dit encara amb una altra paraula, el focus d'intoxicació de l'opinió pública que el mateix Sánchez va batejar amb el nom de la fachosfera.

Encara que la motivació última resulti impenetrable i només l'interessat en tingui la resposta, el fet és que l'episodi de la carta de Pedro Sánchez ha suposat un fort canvi de direcció de la legislatura. Fins a la publicació de la carta, l'amnistia ho omplia tot. De cop, la conversa ha canviat i ens trobem tots discutint sobre democràcia, boles, clavegueres, màquines de fer fang i crispació.

Es pensa que fins que ell no es lleva el sol no surt. Aquesta dita resumeix bé el tarannà de Pedro Sánchez, que ha aconseguit situar tots els focus sobre ell gràcies a la insòlita performance de la setmana passada, quan va dimitir de les seves obligacions durant cinc dies, tancat a la Moncloa, i va fer veure que meditava sobre la seva continuïtat com a president. A fora, el PSOE aguantava la respiració fiant-ho tot a l’única carta que tenen, i el PP tenia el cava a la nevera per celebrar aquest desgavell.

El president espanyol torna de cinc dies de reflexió i, després d’un llarg i emotiu introit pensat perquè pensem que plega, finalment anuncia que, ara, ell i la seva dona se senten més forts i que, per tant, continuarà a la presidència perquè no pot ser que els dolents guanyin els bons. Explica també que les mostres de suport, sobretot les del seu estimat partit, han influït decisivament en la seva decisió. Es marca un objectiu molt noble, com és “la regeneració pendent de la nostra democràcia”, però no concreta cap mesura per aconseguir-la; només ens assegura que aquests cinc dies seran un punt i part. Va comunicar que suspenia l’agenda amb una carta personal i, quan reapareix, cap periodista no li pot preguntar res.

La concentració a la seu del PSOE amb ministres cantant “¡Sánchez, quédate!” i els manifestos contra el colpisme mediàtic i judicial són, en el millor dels casos, una ingenuïtat. Perquè contemplats fredament, fan angúnia: és que el PSOE baixa ara de la figuera i no s’havia adonat de quins són els fonaments de la democràcia a Espanya?

Mentre vostè llegeix aquestes ratlles, Pedro Sánchez està reflexionant a la Moncloa sobre si ha de continuar o ha de dimitir. Dilluns ens dirà el què, i mentrestant ens té a tots atrapats, esperant el desenllaç per la part que ens toca, que en el cas de les eleccions catalanes és una part decisiva perquè, des que va publicar la carta, tot gira al voltant de la seva possible renúncia a la presidència.

Mónica Oltra era la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana durant les dues legislatures anteriors (les del pacte d'esquerres conegut com a Pacte del Botànic), i líder més aviat indiscutible de Compromís. Una carrera política realment brillant, la d'Oltra, que se'n va anar en orris quan es va veure obligada a dimitir en ser imputada per un cas d'abusos sexuals comesos pel seu exmarit, Luis Ramírez Icardi, contra una menor tutelada per la Generalitat Valenciana, i concretament per la conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives, que dirigia Mónica Oltra. El PP, Vox i tota la força mediàtica de la dreta i l'extrema dreta van dur a terme una tasca de setge a la vicepresidenta i consellera que va donar fruits: finalment va dimitir, segons les seves mateixes paraules, per no ser “la coartada perquè s'expulsi Compromís del govern”. També va dir que el seu cas era “una infàmia judicial i mediàtica”. Ho era, i així ho ha reconegut el magistrat del jutjat d'instrucció 15 de València en arxivar la causa dictaminant i argumentant, de forma contundent i reiterada, que no existeixen “indicis de comissió de cap delicte”, i assenyalant també la inconsistència i la falsedat de les acusacions presentades per l'advocada i exdirigent de Vox Cristina Seguí i el també advocat i membre del partit ultra España 2000 José Luis Roberto.

D'acord amb l'erràtica doctrina de la Fiscalia del Suprem, és o pot ser terrorista (o no ser-ho, depèn del fiscal que faci la interpretació, i encara de quin dia la faci, i de si la fa abans o després de parlar amb els seus superiors jeràrquics) qui participés en les protestes de la tardor del 2019 a Catalunya, especialment a Barcelona. Unes protestes que es varen produir, no ho oblidem, com a resposta a un cas clamorós de lawfare, que va ser el judici del Procés. Tothom que va seguir aquelles jornades va poder veure com el tribunal, presidit per Manuel Marchena, no s'estava de res: des d'admetre com a acusació particular un partit d'extrema dreta –Vox, que aleshores encara no tenia, ni de bon tros, el pes que ha arribat a tenir en la política espanyola– fins a donar per bons, sense posar-hi cap emperò, una rastellera inacabable de testimonis descaradament falsos, des del qui havia estat president del govern d'Espanya fins a una corrua d'anònims agents de la policia que desfilaven recitant robòticament una mateixa descripció dels fets, passant per una altra llarga llista de càrrecs alts i no tan alts, polítics i tècnics, que tampoc dubtaven a mentir a conveniència d'una versió criminalitzadora de l'independentisme. L'espectador del judici també va poder veure com els testimonis i les proves de la defensa eren negligits, minimitzats, menyspreats o pressionats amb interpel·lacions (sovint, per part del mateix Marchena) que els qüestionaven. Vam veure com els observadors internacionals eren menystinguts, com se li impedia a la defensa el recurs a les proves de vídeo, i fins i tot vam veure una fiscal, Concepción Espejel, que avançava en veu baixa, com si fos un apuntador, les paraules que havia de pronunciar un testimoni. Per tot això va sortir la ciutadania indignada al carrer, i ara el Suprem engloba aquelles protestes sota l'etiqueta de Tsunami Democràtic i hi afegeix el segell de terrorisme. El terrorista en cap era, segons aquests fiscals i magistrats, Carles Puigdemont, que en aquell moment va ser, precisament, el gran absent del judici.

És objectivament desagradable que els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que fa cinc anys que ocupen de forma irregular uns càrrecs amb el mandat caducat, es permetin renyar les veus que els critiquen, però això és exactament el que hem tornat a veure aquest dilluns. Reunits en sessió extraordinària, els vint vocals del CGPJ es van posar d'acord per emetre una declaració institucional que, com que havia de ser aprovada per unanimitat, sostenen que va ser “de mínims”. Fa feredat imaginar què deuen entendre aquesta gent per un text pujat de to.

"Qui jutja els jutges?", com a dilema, opera com una continuïtat ininterrompuda de l’eterna pregunta irresolta sobre "qui vigila el vigilant?" La pregunta és alhora tot un debat, una requisitòria sencera i un forat negre sense fons que tot s’ho engoleix –i com més puges en l’escalafó judicial, més davalla–. Mentrestant, si sabem que aquest dimarts, la junta de fiscals del Tribunal Suprem debatrà kafkianament sobre independentisme i terrorisme amb les espases en alt. Serà un debat, en desigualtat d’armes, sobre l’acceptació inquisitorial o la refutació democràtica d’un acte de fe. És a dir, decidir i prejutjar sense necessitat de basar-se ni en la raó ni en l’experiència. Decidir sobre la pretesa natura, misteri i intencionalitat terrorista d’unes mobilitzacions socials on no concorre cap fet terrorista ni una sola organització criminal, sinó l’exercici d’un dret tan fonamental com el dret de protesta. La litúrgia de l’acte de fe del Tribunal del Sant Ofici de la Santa Inquisició consistia, com saben, en un sermó –les acusacions judicials–, una professió de fe col·lectiva –el trinomi tricornial de la trama jurídica-mediàtica-política– i una processó religiosa pels carrers –les manifestacions convocades per PP i Vox denunciant "el pur terror i el pur feixisme", segons Feijóo. Un home sense atributs que torna a acreditar una ignorància superlativa sobre què és terror i què és feixisme –i què és terror feixista– i que banalitza brutament totes dues coses i insulta i menysté brutalment totes les persones que les han patides.

Durant la Transició dels anys setanta del segle passat es van donar tant condicions i circumstàncies inevitables (soroll de sabres de l’exèrcit, crisi econòmica, etc.) com deficiències que eren més evitables i que foren traslladades al producte jurídic de la Transició: la Constitució de 1978. Entre aquestes deficiències podem citar una regulació de la reforma constitucional que la fa impossible en temes substancials, la successió i irresponsabilitat política de la monarquia, la molt deficient redacció del títol de les autonomies, la composició del Tribunal Constitucional en un estat plurinacional i autonòmic, etc.

La constatació (una vegada més) que els poders estatals –no només el govern– van usar mitjans institucionals per perseguir oponents polítics i alterar resultats electorals a Catalunya ha provocat expressions d’indignació a Catalunya (altra vegada, també), acompanyada de la "sorpresa" que a la resta d’Espanya això no generi escàndol. Si de cas, una mica de baralla en l’arena política, en la mesura que el PSOE, lligat per temps indeterminat als vots dels partits catalans al Congrés, pugui debilitar el PP i els sectors judicials obsedits a fer descarrilar la legislatura espanyola tan prompte com puguin. És allò del lawfare, que és com les meigues: àdhuc els qui creuen que no existeixen saben que sí, que n’hi ha.

Avui he comparegut, per videoconferència, a la comissió d'investigació del Parlament de Catalunya sobre l'espionatge a representants polítics a través de Pegasus i Candiru. Ha estat una bona ocasió per, responent a les preguntes dels representants de la ciutadania catalana que han volgut participar en la comissió, abordar alguns dels grans problemes que afecten el nostre malmès sistema democràtic.

La guerra judicial contra l'independentisme català du camí de derivar en un enfrontament insòlit, a l'estat espanyol, entre el poder judicial i l'executiu. Entre jutges i govern, si es prefereix. Pot actuar com a detonant un jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, que du molts d'anys exercint –perpetrant, millor– una justícia de part però que ara ha decidit enquistar-se a encarrilar com a terrorisme la causa que té oberta contra Tsunami Democràtic, amb el propòsit (no explícit, però fàcil de veure) de fer descarrilar la llei d'amnistia i, amb ella, el govern del PSOE i Sumar. Una interlocutòria de García-Castellón esgrimeix com a arguments per acusar de terrorisme Carles Puigdemont i Marta Rovira fets relatius a l'ocupació de l'aeroport del Part del 19 d'octubre de 2019: a saber, que un ciutadà francès va morir d'un atac de cor aquell dia a la terminal T2 del Prat, i que els manifestants de Tsunami Democràtic es van enfrontar a la policia amb “armes” com ara garrafes, botelles, carretons per dur maletes o, fins i tot, algun extintor. El raonament és grotesc i risible, però pot constituir un obstacle important per a la tramitació de la llei d'amnistia. Això ha generat una guerra de nervis que ha dut la vicepresidenta tercera del govern, Teresa Ribera, a suggerir que el magistrat García-Castellón estaria incorrent en un cas de guerra judicial o lawfare, mentre que la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, sense arribar a utilitzar aquestes paraules, ha ironitzat sobre l'evident parcialitat del jutge de l'Audiència Nacional. Per la seva banda, aquest tribunal (del qual se sol dir, perquè és cert, que en bona mesura és hereu del Tribunal d'Ordre Públic franquista, de tenebrosa memòria), així com el bloquejat Consell General del Poder Judicial, han criticat obertament Ribera i el govern d'atacar García-Castellón per interessos polítics, cosa que consideren un atac “insuportable” a la separació de poders. Curiosament, aquestes altes instàncies no han vist mai cap vulneració de la separació de poders en les resolucions i les sentències de García-Castellón (i altres magistrats de la judicatura espanyola, prou coneguts per la seva afinitat més que òbvia amb la dreta espanyolista). Evidentment, el PP no es va retardar gens a fer servir les queixes de l'AN i del CGPJ com a arguments per atacar el govern. Tots (PP i Vox, i els “seus” jutges i fiscals) recorren al victimisme de seguida que en tenen ocasió.

Des que es va fer públic l'acord entre Junts i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez, que incloïa una hipòtesi de lawfare judicial en el Procés, s'ha desencadenat una crisi institucional entre els poders de l'Estat. La llei d'amnistia n'ha sigut l'origen perquè els jutges que l'hauran d'aplicar l'han rebut amb indignació i, alguns, han començat a moure's per esquivar-la. Els últims dies arran de l'ús freqüent d'aquest terme, que significa utilitzar el sistema legal amb finalitats polítiques, han aflorat noves acusacions de lawfare més enllà de la de l'independentisme. Aquest últim mes i mig ple de retrets creuats i comunicats ha tingut molts protagonistes i al gràfic adjunt es resumeixen els principals noms de l'àmbit judicial que hi han participat o s'hi han vist implicats.

El malestar que van generar les crítiques de Míriam Nogueras als jutges des de la tribuna del Congrés va ajornar la trobada entre el ministre de Justícia, Félix Bolaños, i el president del Tribunal Suprem, Francisco Marín Castán, i les paraules de la portaveu de Junts han tornat a ser objecte de la reunió que finalment s'ha fet aquest dijous a la tarda. Marín Castán ha demanat a Bolaños que "posi tots els mitjans al seu abast" per acabar amb els atacs al poder judicial. El titular de Justícia ha manifestat "la necessitat de garantir el respecte i la independència de jutges i magistrats" i ha agraït que Bolaños hagi fet públicament manifestacions en defensa de la judicatura durant els últims dies.

Durant molts anys es considerava una falta de decòrum tractar temes de política interna en l’esfera internacional i encara més llançar-se els plats pel cap entre govern i oposició. Hi havia un pacte diplomàtic no escrit que deia que els draps bruts es rentaven a casa i que en termes de política exterior o en comentaris sobre temes domèstics a l’estranger l’oposició mantenia una certa lleialtat institucional, guardant les formes. A molts països això encara es respecta, però a Espanya ha saltat pels aires definitivament.

“No ens poden tractar com si fóssim CDR”, es van lamentar els de la caye borroka, els fills de papà madrilenys que es van llançar a una caricatura de lluita de carrer, quan, fa unes setmanes, els antidisturbis varen utilitzar les porres i els gasos lacrimògens per dispersar-los. Això va ser al començament de les concentracions no autoritzades al carrer Ferraz de la capital d’Espanya, davant de la seu central del PSOE. En els dies i setmanes següents aquestes mobilitzacions varen anar en augment, i cada vegada amb més presència de neonazis. Ells es queixaven amargament de com els tractava la policia, tot i que, posats a comparar, i sense cap sorpresa, els repartidors de les lecheras varen tenir molta més paciència i molts més miraments amb els de les salutacions nazis, els crits franquistes i les actituds violentes que amb els independentistes de comportament cívic pulquèrrim. I tanmateix, ells se’n queixaven i algun polític d’algun dels partits polítics mal anomenats “constitucionalistes” se’n va fer ressò: “Ens tracten com si fóssim CDR, no ens ho poden fer, això”. La idea era que la policia, dirigida per Pedro Sánchez en persona, traïa els patriotes que de debò defensaven Espanya, etc.