Deia Neus Canyelles en la presentació del seu darrer llibre, que ella sempre duu una llibreta a damunt, per apuntar-hi les coses que li passen i, després, convertir-les en literatura, tal com fa a Sales d’espera. Això darrer no ho va dir ben bé ella, que em va sorprendre per la seva actitud mesurada, de paraules justes i proporcionades. Perquè ella pot dir que escriu com si li “estiguessin dictant” sense que soni presumptuós. Ella pot dir que no sap explicar com és de fàcil per a ella escriure, la manca total d’esforç que li requereix, sense semblar pretensiosa. La llegeixes i, tot d’una, ho entens.

Va ser a final de gener del 2019 que l’escriptora Neus Canyelles publicà el seu sisè llibre, Les millors vacances de la meva vida, després d’una aturada de gairebé sis anys. La protagonista de la novel·la és una escriptora de nom Neus que relata el seu pas per un centre de salut mental després d’haver-se intentat suïcidar. “És escriptora. Des de fa quatre anys no ha escrit res. Afirma que s’ha retirat. Des dels catorze anys no recorda cap temporada bona. Parla de la seva vida tudada”, diu l’informe que reprodueix la narradora al mateix llibre. Set anys després, al nou llibre de Canyelles, el recull de contes Sales d’espera editat també per Empúries, la consulta del psiquiatre es converteix en l’escenari del retrobament de dos personatges, dues dones que es varen conèixer quan eren infants i que han quedat marcades per l’abús comès pels companys d’escola contra una d’elles.

Allà on el desconcert es troba amb la lucidesa: aquí transcorre la literatura de Neus Canyelles (Palma, 1966), que acaba de publicar nou llibre, el conjunt de relats Sales d’espera (Empúries). En un d’ells, reconeix que no és gaire amiga d’haver de fer promoció dels seus llibres, però com que ja és el desè que publica, afirma que s’hi ha mig avesat. “És curiós, però”, comparteix, “que els deu llibres que he escrit, tots junts a la prestatgeria no fan ni un pam. No sé fer llibres llargs”. 

La tardor de l'any 23 ens va dur un esdeveniment que mai no acaba de tenir el ressò que es mereix per la importància que té: la publicació d'un nou llibre de Neus Canyelles, titulat Milady (Empúries). M'agrada repetir, perquè n'estic convençut, que aquesta autora palmesana és una de les millors narradores que tenim a la literatura catalana: Neus Canyelles escriu novel·les i contes (títols com Cap d'Hornos, L'alè del búfal a l'hivern, La novel·la de Dickens o Mai no sé què fer fora de casa donen fe de la seva mestria en aquests gèneres), però els seus últims llibres desdibuixen o prescindeixen cada vegada més de la ficció per cenyir-se al relat dels fets de la pròpia vida que Canyelles considera que val la pena de contar. Li desagrada que l'etiquetin en l'autoficció i, de fet, en el seu cas, no és pertinent, perquè de ficció n'hi ha ben poca —per no dir gens— en els seus textos. Pel que fa al prefix auto, hi jugava irònicament al títol del seu llibre anterior, Autobiografia autoritzada, que li va valdre el Premi Lletra d'Or 2022. El del 2023 va ser concedit a una altra gran escriptora en català: la poeta valenciana Teresa Pascual, per Tot passa baix (LaBreu), de lectura més que recomanable com tota la seva obra en vers, reunida al volum El temps en ordre: poesia reunida 1988-2019, publicada per Edicions Alfons el Magnànim.

Gairebé dos anys després de la mort de la mare, Neus Canyelles (Palma, 1966) recull en un llibre els records que conserva ben vius d'aquella dona "tota bondat, molt senyora", que es deia Rosa, però a qui ella anomenava Milady. Així, Milady (Empúries), ha titulat un llibret on aboca la felicitat d'haver tingut una relació tan íntima i poderosa amb una mare a qui admirava, però també el desemparament brutal que va sentir en acomiadar-se'n, fins al punt de perdre ella mateixa les ganes de viure. "Tot m'és igual –escriu. I continua–: No vull absolutament res del que veig. No sent el més mínim desig. Ni de la bellesa. Aquestes coses, jo per què les vull? És que no té sentit; per què les podria voler si tu no les veus".