Peter Burke (Stanmore, 1937) és un dels grans historiadors culturals del nostre temps, amb una trajectòria consolidada i llibres referencials sobre aquesta disciplina que és, alhora, una manera de mirar-se el món. Aquest bagatge –en què es barreja erudició, curiositat i poliglotisme— va tenir la seva culminació en els dos volums de la seva Historia social del conocimiento, on el primer cobria De Gutenberg a Diderot i el segon De la Enciclopedia a la Wikipedia (Paidós, 2002 i 2012, respectivament). Després d’uns anys de parèntesi editorial, amb algun intent no reeixit com El polímata (Alianza, 2022), torna a lliurar-nos una nova i estimulant aproximació al(s) saber(s).

La ignorància està molt ben repartida. Tots som una combinació d’ignoràncies i coneixements. "Tots som ignorants, només que ho som sobre coses diferents", deia Mark Twain. L’historiador Peter Burke ho explica amb perspicàcia (i coneixements) al llibre La ignorància (Arcàdia, traduït per Ariadna Pous), un repàs dels últims 500 anys. La tesi central és que "l’aparició de nous coneixements al llarg dels segles ha comportat per força noves ignoràncies". La capacitat individual té límits. Els nostres avis s’havien d’aprendre el catecisme i els reis gots. Nosaltres dediquem el temps a mirar sèries de Netflix i a viatjar amb vols barats per col·leccionar ciutats i menjars exòtics. L’economista Von Hayek ja ho va expressar de manera paradoxal: com més augmenta el saber col·lectiu gràcies als avenços científics i acadèmics, "més petita és la part de tot aquest coneixement que qualsevol ment és capaç d’absorbir".