Vivim dies molt foscos, és la tristesa que provoquen les massacres. No els genocidis que ressonen des del fons de la història, sinó els que comparteixen el present amb nosaltres. Com si el present fes més mal que el passat, però no és això. Davant els crims històrics només podem ser espectadors; en canvi, quan les matances tenen lloc davant els nostres ulls, ens arrela al pit una culpa inevitable, que ens fa estar més tristos. Per ventura si s’estudien aquests anys nostres als llibres, es veurà amb una nitidesa vergonyant que no hem estat a l’alçada. Feim de cada conflicte, de cada situació intolerable, un espectacle. Renegam des del teclat per calmar la nostra fam d’acció o per silenciar la culpa. Així,un exèrcit impotent de mirades teixeix la indiferència d’Occident.