El país està tan estabornit, tan anestesiat, que el futbol torna a ocupar el lloc que li pertoca com a vàlvula d’escapament de les passions col·lectives, tan domesticades des de la derrota del Procés. Tornen els bancs i les grans empreses, acomplert l’objectiu del seu xantatge; torna, a poc a poc, la sociovergència, amb un administrador únic, que és el PSC. I torna el duel etern entre Barça i Madrid per canalitzar un sentiment que no té una expressió política majoritària. Una catalanor difusa, globalitzada, s’amaga rere la celebració dels gols del Barça, i s’expressa també amb la tírria cap a l’etern rival, l’equip ministerial ple de galàctics. La culerada ja no crida al minut 17.14, però gaudeix fent càntics en català i projectant una diferència més manejable que la complexa amalgama de lleialtats que constitueix la Catalunya actual. El futbol funciona com un embut o un alambí on es destil·la un elixir autoreferencial, real i vibrant, però innocu políticament, com ha passat tota la vida, excepte en la dècada processista.

El Barça ha perdut (3-2) al Santiago Bernabéu davant del Reial Madrid i, d'aquesta manera, el títol de Lliga desapareix de les possibilitats blaugranes, perquè, quan falten sis jornades, els madridistes es posen onze punts per davant. Els gols locals els han fet Vinícius, de penal, Lucas Vázquez i Bellingham, i els catalans Christensen i Fermín López. A continuació, els apunts en calent del clàssic:

La prèvia del clàssic s'ha començat a encendre. Mikel Camps, directiu i portaveu adjunt del club blaugrana, ha estat qui ha encès la metxa en publicar a la xarxa X –abans Twitter– un missatge criticant Vinícius, davanter del Reial Madrid, que després ha esborrat. "No és racisme, és que es mereix un calbot per pallasso i per vacil·lar. Què representen aquestes bicicletes innecessàries i sense sentit al mig del camp?", va escriure Camps. Com a conseqüència, Florentino Pérez, president del Reial Madrid, ha decidit no assistir al Barça-Madrid de dissabte.