Un home ha estat condemnat a 13 anys de presó per haver violat i deixat embarassada la filla de la seva parella, quan la menor tenia només 10 anys. L'Audiència Provincial de les Illes Balears ha dictat aquest dimecres una sentència de conformitat després que l’acusat hagi reconegut els fets i les parts hagin arribat a un acord abans del judici.

Els processos de reproducció assistida tenen un impacte emocional, físic i econòmic. Parlem amb dones sobre com han viscut aquest periple.

Una de cada sis persones té problemes d’infertilitat, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i un de cada 10 nens ja neixen per tècniques de reproducció assistida a l’Estat —el 2022 van ser 39.546 nadons, segons la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), nascuts de 167.195 cicles de fecundacions in vitro (FIV) i 31.635 inseminacions artificials (IA)—. Encara que l’èxit d’aquestes tècniques és indiscutible, les xifres ja deixen entreveure que passar per un procés de reproducció assistida no és bufar i fer ampolles. Les taxes d’èxit, que depenen de l’edat i d’altres factors, són del 13,7% en cas d’inseminació artificial, i del 43,8% en cada cicle d’in vitro que arriba a la transferència embrionària (quan es deposita l’embrió a l’úter), cosa que succeeix en un 60% dels cicles iniciats.

La crisi climàtica té un impacte directe en la salut de les persones: la incidència de malalties augmenta, la propagació de virus s'accelera i hi ha més mortalitat evitable que s'associa a les altes temperatures. Ara un informe de Climate Central –una organització d'origen estatunidenc de comunicació i recerca sobre el canvi climàtic– avisa que la calor extrema també és una amenaça directa per a la salut materna, ja que incrementa el risc de patir un part prematur.

Les morts de dones durant l'embaràs o el part han caigut un 40% aquest últim segle, però tot i això les xifres encara són esfereïdores. El 2023, 260.000 dones van perdre la vida a tot el món durant l'embaràs, el part o el postpart immediat. És una mort maternal cada dos minuts de mitjana, segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que tem que les xifres tornin a elevar-se per les retallades en cooperació sanitària internacional que estan fent diferents països, encapçalats aquest any pels Estats Units.

L'Alícia Andrés recorda "la tensió" i "la por" que es vivien a l'hospital el 12 de març del 2020 quan va parir el seu primer fill, el Liam. Una infermera va entrar plorant a l'habitació i els va dir a ella i a la seva parella que ningú toqués el nadó i que marxessin ràpidament cap a casa. Els pares de l'Alícia havien arribat en cotxe des de Màlaga, on viuen, per conèixer el seu primer net. L'endemà desfeien el camí per tornar abans que es tanquessin les carreteres. El 14 de març del 2020 es decretava l'estat d'alarma per la pandèmia de covid. A la Gemma la van separar de la seva filla només néixer perquè va donar positiu de covid. Només la podia agafar per donar-li el pit. Segons el restrictiu protocol que llavors s’aplicava i que més endavant es va flexibilitzar, s’havia de separar els nadons de les mares positives de covid, no es permetia fer contacte pell amb pell, se les obligava a mantenir una distància de dos metres entre el llit i el bressol i es feia un tall precoç del cordó umbilical. La Laura va parir sola, la van lligar durant la cesària, no li van permetre agafar la seva filla i no va trobar ajuda amb una lactància complicada.

L’estrès és una resposta fisiològica i psicològica davant de situacions que es perceben com una amenaça. S’origina al cervell i provoca l’alliberament d’hormones com l’adrenalina i el cortisol, que preparen el cos per reaccionar: fan que augmenti la freqüència cardíaca, la pressió arterial i la quantitat d’energia disponible. Aquesta reacció és essencial per a la supervivència en situacions de perill real, però quan es manté de manera prolongada sense possibilitat de recuperació pot tenir efectes negatius sobre la salut física i mental. L’adrenalina provoca la resposta d’estrès immediata, mentre que el cortisol és l’encarregat de mantenir un estat d’alerta prolongat.

Tenir fills o filles és una experiència que canvia la vida dels progenitors. Es calcula que, cada any, uns 140 milions de dones a tot el món gesten un infant, i que el 85% han tingut com a mínim un embaràs. Durant les quaranta setmanes que dura la gestació, el cos experimenta molts canvis físics i hormonals per adaptar-se i afavorir el creixement i el desenvolupament del fetus, i també psicològics i de comportament. Diversos treballs han demostrat que l’embaràs indueix canvis neuronals que afecten diverses zones del cervell, els quals poden contribuir a adaptar el comportament de la mare a la nova situació. Tanmateix, mai fins ara s’havia fet el seguiment dels canvis cerebrals d’una mateixa persona des d’abans de quedar embarassada i fins dos anys després de l’infantament, per monitorar la seqüència de canvis i veure si es mantenen després del part.

La Rosa és un dels personatges que interpreto a Cacophony i el primer cop que la veiem està en una situació límit, embarassadíssima, amb contraccions, esperant un autobús per anar a l’hospital i sense bateria al mòbil.

L’any 2023 a Catalunya, segons dades de l’Idescat, per cada 1.000 naixements es van produir 3,73 morts perinatals, o sigui d’infants que van morir durant la gestació, el part o el primer mes de vida. Maria Teresa Pi-Sunyer és doctora en psicologia especialitzada en dol perinatal, aquell que viuen les famílies que perden el fill de manera terriblement precoç. Entre el 1995 i el 2020 va ser psicòloga del servei d’obstetrícia i neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron.

En els primers mesos després del naixement de la meva filla, vaig pensar que segurament eren les hormones que em recorrien el cos les que feien que jo, a qui mai li havien interessat els nadons, trobés cada moviment de la meva filla infinitament fascinant. En algun moment les hormones es calmarien, la fascinació disminuiria i jo tornaria a ser la d'abans.

Cada 15 de juny i 28 de gener, Cristina encén una espelma per celebrar el dia que varen néixer i morir els seus tres bebès. Un nin, Claudio, en el primer embaràs. Bessons en el segon, Claudio i Noa. “Tanc els ulls i la buf. Em dona pau i sent que els don el lloc que tenen dins de mi”, confessa. El seu úter no va poder retenir-los i es va posar de part en tots dos casos en la setmana 23. Sortiren del seu ventre vius i moriren en braços del pare uns minuts després. Mentre el marit plorava bressolant-los, ella no va voler veure’ls. Desfeta de dolor, va dir a l’equip mèdic de l’hospital Son Llàtzer: “Que la naturalesa segueixi el seu curs”.

Les dones hem assumit fins a tal punt que un embaràs es pot truncar precoçment que no l’anunciem fins que han passat 12 setmanes, el primer trimestre de la gestació, quan es produeixen la majoria de pèrdues gestacionals. Són tan freqüents –és la complicació obstètrica més comuna– que les hem normalitzat però, de retruc, invisibilitzat i silenciat. A vegades, l'embaràs s'interromp abruptament abans fins i tot d'haver-lo donat a conèixer i és com si mai hagués existit. "Ja en tindràs un altre". "No era pràcticament res". "Passa sovint". "És com una regla". Són frases que totes les dones que hem patit pèrdues gestacionals hem sentit algun cop.

Les Balears registraren un total de 3.237 avortaments voluntaris el 2023 i acumula una taxa de 13,99 interrupcions voluntàries d'embaràs per cada 1.000 dones en edat fèrtil. Aquesta taxa ha augmentat respecte al 2022, quan se situava en 12,83, segons el Registre Estatal d'Interrupcions Voluntàries de l'Embaràs, publicat aquest dissabte pel Ministeri de Sanitat.

Els primers cops que vaig gestar, no vaig entendre bé què significava. Els dos primers embarassos van estar marcats per la feina a l'hospital com a resident de psiquiatria. Vaig fer guàrdies de 24 hores fins que vaig parir. Una llàstima i una bestiesa. En el tercer embaràs sí que vaig descansar els últims mesos i em va sorprendre la lentitud i el cansament que em van envair. Eren unes sensacions que no havia notat en els embarassos anteriors.

Donar vida provoca una transformació total del cos de la dona. A més dels canvis físics (el cos s'eixampla per donar cabuda al fill), fisiològics (el cor ha de treballar més per bombar sang per als dos) i psicològics (s'experimenten diverses emocions amb diferents intensitats, com la por, l'emoció o la sensibilitat), l'embaràs també modifica el cervell de la gestant. Segons una investigació en primera persona de la neurobiòloga Elizabeth Chrastil, de la Universitat de Califòrnia, l'òrgan es redueix durant la gestació, si bé recupera la seva mida uns mesos després, sense que això impliqui seqüeles a llarg termini. En concret, disminueix el volum de substància grisa, la part del cervell on s’agrupen la majoria dels cossos de les neurones, i també de l'escorça cerebral, la capa externa de teixit d'aquest òrgan.

Adonar-se que no hi havia res escrit sobre la infertilitat –o que hi havia molt poca cosa– és el que va moure la Maria Climent i la Míriam Aguilar a visibilitzar les seves històries d'infertilitat. Climent, escriptora i traductora, acaba de publicar Mai és una paraula molt lletja (Ara Llibres), en què relata la seva llarga travessia fins a arribar a la maternitat després de set anys i múltiples tractaments de reproducció assistida que van culminar amb el naixement de la seva filla. Però les històries d'infertilitat no sempre acaben amb un nadó als braços i aquesta realitat molt menys visible també existeix i és la que reivindica Míriam Aguilar des del seu activisme a xarxes, que ara s'ha traduït també en un llibre: ¿Y ahorá qué? (Koan).

¿És possible que les relacions sexuals tinguin els dies comptats i que, en el futur, la reproducció humana es dugui a terme només en laboratoris? ¿O que l’embaràs duri menys mesos i la gestació es faci en úters artificials? Hi ha científics que ho estudien i ho veuen com una realitat. Tot i això, hi ha persones que dubten si realment aquesta és la solució als problemes a què ens enfrontem a l’hora d’aconseguir un embaràs. "S’intenten crear úters artificials per atendre els parts prematurs, però potser abans s’hauria d’entendre que la majoria dels parts prematurs són deguts a l’estrès matern", lamenta Ibone Olza, doctora en medicina i especialista en psiquiatria infantojuvenil i perinatal. "El primer que cal fer és cuidar les embarassades perquè no tinguin estrès, i aquesta és una tasca que ens correspon a tots com a societat", continua Olza, que acaba de publicar el llibre Gestar (Vergara, 2024).

La xifra de persones que han experimentat problemes d'infertilitat arreu del món ha crescut fins als 186 milions. Un estil de vida amb hàbits poc saludables i l’endarreriment de l’edat mitjana són dos els elements que condicionen la fertilitat. Segons els especialistes, el desconeixement sobre els diferents mètodes i les seves característiques és un altre dels aspectes que influeix en el procés. “Som la primera generació que sabem més d’anticonceptius que de fertilitat. Tenim molta informació sobre mètodes anticonceptius, però quan volem buscar l’embaràs i aquest no es produeix de forma instantània, ens estranyem. La realitat és que aconseguir l’embaràs no sempre és fàcil”, diu a l’ARA Gina Oller, autora del llibre Quiero ser mamá (Zenith).