Segur que algun amic us deu haver explicat que recorda coses que li van passar quan tot just tenia un any de vida. Altres potser van més lluny i parlen d’experiències anteriors, fins i tot dels primers dies després del part. La ciència fa temps que diu que tot això és fals: el consens és que la ment humana no forma records fins als dos o tres anys (en alguns casos excepcionals podria ser una mica abans). Qualsevol imatge anterior a aquesta data, segurament l’hem construïda a partir del que altres persones ens han explicat, però no pot venir d’experiències pròpies. O sí? Un nou estudi, publicat recentment a la revista Science, qüestiona aquest dogma i proposa que el cervell està preparat per memoritzar des d’abans del que crèiem.

Diu la llegenda que el primer que va córrer una marató, el grec Filípides, va morir esgotat pocs minuts després de completar la fita. Cal tenir en compte que el pobre soldat no s’esperava que aquell històric dia del segle V aC, en lloc d’acabar travessat per una llança persa a la platja de Marató, hauria de córrer sense parar els 42,195 quilòmetres que separaven el camp de batalla d’Atenes per anunciar la victòria sobre les tropes invasores.

Quan tenia 30 anys i gaudia de bona salut, una dona va patir un ictus que la va deixar amb tetraplegia i anàrtria, que és la incapacitat per parlar. Des d'aleshores, només es comunicava amb sons guturals perquè no podia articular paraules clares. Ara, 18 anys després, ha recuperat la parla gràcies a un dispositiu que és capaç de traduir l'activitat cerebral a través d'un ordinador que pronuncia allò que la pacient pensa. Es tracta d'un neurotransmissor que han elaborat investigadors de la Universitat de Califòrnia i que recull un estudi que publica aquest dilluns la revista Nature Neuroscience.

Un nou amor pot consumir els nostres pensaments, sobrecarregar les nostres emocions i, a vegades, fer que actuem de manera estranya. “La gent sospira per amor, viu per amor, mata per amor i mor per amor –assegura Helen Fisher, investigadora de l'Institut Kinsey de la Universitat d'Indiana–. És un dels sistemes cerebrals més potents que ha desenvolupat l'animal humà”. Els científics han estudiat què passa en els nostres cervells quan estem en aquests primers i embriagadors dies d'enamorament, i si realment pot alterar la nostra manera de pensar i actuar. Els resultats demostren que les lletres de les cançons i les històries dramàtiques no són producte d'una exageració: un amor nou pot trastornar-nos.

La memòria humana és un dels processos cognitius més complexos del nostre cervell. Emmagatzemem records que ajuden a configurar la nostra identitat, i també som capaços de distingir objectes i persones independentment del seu context. Ara, i per primer cop, un grup d'investigadors catalans de l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar ha observat en un estudi com les neurones del nostre cervell recopilen aquests records, cosa que ens "permet establir relacions superiors i abstractes, fet que constitueix la base de la intel·ligència humana", segons els autors d'aquesta investigació que publica aquest dijous la revista Cell Reports.

Cada vegada hi ha més evidències científiques de com les nanopartícules de plàstic que ens envolten acaben dins dels nostres cossos. L’última l’han publicat aquest dilluns investigadors d’Alburquerque a la revista Nature Medicine. Segons una recerca feta amb mostres de cadàvers humans del 2016 i del 2024, els microplàstics s’acumulen al cervell, al ronyó i al fetge, si bé es detecten a uns nivells més alts al teixit encefàlic. A més, s’han trobat concentracions més elevades de fragments o escates de polietilè en persones que han mort els últims anys que en altres mortes fa gairebé una dècada.

Vivim exposats als microplàstics, uns contaminants tan diminuts que són fàcils d'ingerir o inhalar. Fa uns anys que la comunitat científica posa el focus en els possibles efectes nocius que poden tenir aquestes partícules en la salut i diferents estudis internacionals ja n'han identificat acumulacions a la llet materna i la placenta, els pulmons i la sang. Ara, investigadors de l'Acadèmia Xinesa de Recerca de Ciències Ambientals han descobert un nou reducte: en models animals han trobat que les cèl·lules immunitàries del cervell “engoleixen” els microplàstics i que aquesta ingesta podria convertir-se en un factor de risc per a malalties neurodegeneratives.

Cada dia, quan ens llevem al matí, el nostre cervell és lleugerament diferent de com era el dia anterior. Els esdeveniments que hàgim experimentat, les coses que hàgim après, els pensaments que hàgim tingut, els records que hàgim acumulat i els estats emocionals amb què ho hàgim viscut han anat quedant gravats al cervell en connexions entre les neurones, a través de processos de plasticitat neuronal. Aquestes mateixes connexions també gestionen els nostres comportaments, la manera com ens percebem a nosaltres mateixos i l’entorn, com ens hi relacionem i les idees noves que anem tenint. Per això, cada dia som una persona lleugerament diferent.

Un dels problemes de salut més freqüents és el mal de cap, també anomenat cefalea o cefalàlgia. Pràcticament tothom en tindrà en algun moment de la vida, fins al punt que algunes estadístiques diuen que, al llarg d’un any, la meitat de la població del planeta en patirà un episodi. Però el mal de cap no és, en si mateix, una malaltia, sinó un símptoma que pot ser causat per coses tan greus com una infecció, un tumor o un traumatisme. Ara bé, els més freqüents d’entre els més de dos-cents tipus de mal de cap que s’han descrit són els anomenats primaris, que són benignes i no són conseqüència de cap patologia subjacent. En aquest darrer grup s’inclouen les migranyes.

Diego Redolar (Terol, 1974) professor de neurociències i director del grau de psicologia de la UOC. Acaba de publicar La mujer ciega que podía ver con la lengua (Grijalbo, 2024).

Un equip de científics va aconseguir crear una imatge en el cervell d’un ratolí de laboratori, una imatge que no existia al món real. Aquella nit, Rafael Yuste, un dels impulsors de l’experiment, no va poder dormir. Si havien manipulat el cervell d’un ratolí… podrien manipular igualment el d’un ésser humà? Aquest dubte ètic és constant al món de la ciència. El físic J.R. Oppenheimer dubtava si la bomba de fissió podria provocar una fusió termonuclear, però, sobretot, sentia inquietud perquè estava dotant la humanitat d’una arma per poder destruir-se a si mateixa. Precisament per intentar controlar la nostra pròpia tendència autodestructiva, la pulsió de mort, citant Freud, apareixen els neurodrets.

Una mosca sobrevola el bol de fruita de la cuina. Ho fa de forma erràtica, sembla gairebé que improvisi, però arriba al seu destí: un plàtan madur, gairebé en descomposició, que li ha semblat apetitós. Es frega les potes, tot està a punt per començar el festí. Ara bé, el moviment fugaç d'una mà la posa en alerta i, abans que l'atrapi, alça de nou el vol per escapar del perill. És una escena quotidiana que tots hem viscut amb aquest insecte diminut sense donar-hi gaire importància. Total, només és una mosca. Els comportaments que ha tingut –volar, reconèixer una cosa que li agrada i detectar un perill i anticipar-se–, però, són complexos i fins ara no s'entenia com s'organitza ni com funciona el seu sistema nerviós per fer totes aquestes coses. Per primer cop, investigadors d'arreu del món han elaborat un mapa complet del cervell d'una mosca de la fruita que permetrà entendre el seu funcionament.

Fa un temps, per gaudir d’una bona activitat cerebral es recomanava fer sudokus a partir dels 60 anys. Tot i que els sudokus i altres exercicis que suposin un repte ajuden a mantenir en forma la ment, s’ha demostrat que l’oportunitat de prevenir, intervenir i protegir el cervell de la persona adulta es troba al llarg de tot el cicle vital i, especialment, en la infantesa i adolescència. En altres paraules, potenciar el cervell quan ets jove. Els anys d’escolarització, segons determinades investigacions, però, no són tan rellevants com semblarien i, en canvi, ho és la qualitat de l'educació i el fet que la capacitat cognitiva es potenciï al màxim de les seves possibilitats.

Donar vida provoca una transformació total del cos de la dona. A més dels canvis físics (el cos s'eixampla per donar cabuda al fill), fisiològics (el cor ha de treballar més per bombar sang per als dos) i psicològics (s'experimenten diverses emocions amb diferents intensitats, com la por, l'emoció o la sensibilitat), l'embaràs també modifica el cervell de la gestant. Segons una investigació en primera persona de la neurobiòloga Elizabeth Chrastil, de la Universitat de Califòrnia, l'òrgan es redueix durant la gestació, si bé recupera la seva mida uns mesos després, sense que això impliqui seqüeles a llarg termini. En concret, disminueix el volum de substància grisa, la part del cervell on s’agrupen la majoria dels cossos de les neurones, i també de l'escorça cerebral, la capa externa de teixit d'aquest òrgan.

La covid-19 ja no és una emergència de salut pública, però avui encara es desconeixen moltes de les conseqüències que ha tingut. La pandèmia no només va ser una crisi sanitària, perquè va impactar de ple la resta d'esferes de la vida, sobretot entre els adolescents, un grup especialment vulnerable als efectes col·laterals del virus. La Universitat de Washington ha demostrat en un estudi que les restriccions socials per minimitzar el nombre de contagis, com el confinament i el toc de queda, van provocar una maduració cerebral "inusualment accelerada" en els adolescents. Aquestes conseqüències, que publica la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (Pnas), van ser més pronunciades entre les noies, la qual cosa s'associa a un risc més gran de desenvolupar trastorns neuropsiquiàtrics i del comportament, com ara depressions i ansietat.

Anem a pams. Òbviament, quan parlem de sexe no ens referim a l’acte sexual, però tampoc al gènere. Ja s'ha dit: el sexe, masculí o femení, es basa en la biologia, mentre que quan parlem de gènere ens referim a rols i comportaments socials i, per tant, el sexe no necessàriament ha de coincidir amb el gènere. I, com és sabut, de gèneres n’hi ha més de dos.

Gairebé la meitat dels casos de demència es podrien prevenir o retardar si es tractessin els diferents factors de risc que poden provocar la malaltia. Segons l’última edició de l’informe sobre demència de la comissió de la prestigiosa revista científica The Lancet, publicat a finals de juliol, hi ha diverses maneres de cuidar la memòria i intentar evitar un trastorn cognitiu al llarg dels anys. Aquestes malalties afecten les principals capacitats cognitives com l'aprenentatge, la percepció o l'habilitat de raonament, i la majoria inclouen danys a les parts del cervell que afecten la memòria.

Josep Call (Barcelona, 1966) és psicòleg de formació, i a la seva càtedra de la universitat escocesa de Saint Andrews estudia el comportament, la comunicació i la percepció de micos i grans simis per intentar entendre’n la intel·ligència i esbrinar, així, com s’ha desenvolupat la cognició humana. 

«Dins la ment viatgera / que mai s'atura, / una humitat enganxosa / xopa amb gotes de cristall / l'esborronada pell de la memòria». Les coves de la memòria, de l’escriptora i poetessa lleidatana Rosa Saureu. A l’espai Relats en Català.