La danesa Lone Scherfig a la direcció, la catalana Isabel Coixet i el brasiler Walter Salles al guió i la francoargentina Bérénice Bejo, l'espanyol Antonio de la Torre i el catalanoalemany Daniel Brühl encapçalant el repartiment. Una pila de noms de prestigi apareixen als crèdits de La contadora de películas, adaptació de la novel·la del xilè Hernán Rivera Letelier que pretén celebrar el cinema com a taula de salvació en temps difícils. El poti-poti internacional acaba jugant en contra d'una pel·lícula que explota la visió nostàlgica del cinema com a paradís perdut de la infància i com a experiència col·lectiva tant sagrada com popular. Aquí s'hi afegeix una perspectiva local en principi prou estimulant. La família protagonista, habitants d'una colònia minera al desert xilè d'Atacama als anys seixanta, és tan pobra que només poden enviar al cinema la filla petita, que usa el seu talent per a la narració oral per transmetre de forma vicària el gaudi que ha experimentat amb cada film.

Poc abans de l’estrena a Espanya de la seva darrera pel·lícula, The Movie Teller, l’actor Daniel Brühl ha rebut el premi Icon al festival de cinema Evolution, que té lloc aquests dies a Mallorca. Diu que l’illa l’inspira i, de fet, ja fa uns anys que hi passa temporades, de tant en tant. Abans de començar l’entrevista, però, recorda amb afecte el reportatge fet al diari ARA, fa més de deu anys, amb motiu de la primera calçotada que ell mateix va organitzar a Berlín. “Hi va venir un periodista del diari i va ser molt emotiu”, explica. “Vàrem dur una tona de calçots des de Valls fins a Berlín i hi vàrem fer una gran festa. Els carrers feien olor de ceba i els alemanys no entenien res, però jo n’estic molt orgullós. Era el meu somni: fer una calçotada a Berlín, i ho vàrem aconseguir”, afegeix entre rialles. Era l’any 2011 i l’actor aspirava, segons recollia el reportatge publicat aleshores, a introduir “els Manel, Mishima o Antònia Font al públic alemany”.