Enmig de l'onada de solidaritat de la ciutadania amb els milers d'afectats per la DANA, l'extrema dreta no dona treva i inunda les xarxes socials de notícies falses amb l'únic objectiu de responsabilitzar l'esquerra de la tragèdia. Una de les mentides que més interaccions ha rebut té a veure amb la demolició de preses. Molts usuaris s'han fet ressò que les riuades i les conseqüències catastròfiques de la DANA es deuen a la demolició d'aquestes infraestructures que imputen al govern de Pedro Sánchez. Però no s'han destruït preses o pantans, sinó assuts abandonats, la funció dels quals no és retenir aigua. L'ONG AEMS-Rius amb Vida explica que els assuts “no només no fan cap funció positiva, sinó que poden incrementar el risc de desbordament” al retenir “vegetació o troncs” que en moments determinats poden fer “més efecte presa”. Sigui com sigui, alguns internautes segueixen afirmant que l'executiu espanyol ha destruït pantans que havia construït Franco i han arribat a culpabilitzar polítics com César Luena, eurodiputat del PSOE, ponent de la llei de restauració de la naturalesa europea, de ser el responsable que els rius s'hagin desbordat per la seva aposta per la restauració dels ecosistemes fluvials a l'Estat.

Malgrat que aquests dies ha plogut, fa temps que l’ombra de la sequera plana sobre nosaltres. A banda de les mesures d’estalvi i la conscienciació, sembla que no hi puguem fer gran cosa. O sí, però la crisi climàtica és un monstre gegantí que demana canvis estructurals profunds i temps. I, d’això, no en tenim gaire. Ara bé, hi ha canvis relacionats amb una altra crisi ecològica que sí que podem aplicar més fàcilment i que no podem ajornar més. No podem continuar sent l’abocador de purins d’altres països. No podem engreixar porcs per a societats que han legislat convenientment per protegir els seus aqüífers. 

Doncs ja ho veuen: no plou, però fa un sol que atauba (a Ponent ho pronunciem així; atalbar és un verb en seriós perill d'extinció que vol dir "atordir" o "estabornir"). Fa uns dies vaig veure una fotografia de la presa de Cavallers, al nord de la Vall de Boí. Estava pràcticament buida: imatge inquietant, estranya. Més enllà d'aquesta curiositat local, l'aigua és dels problemes que condicionaran més greument –fins i tot a mitjà termini– el futur de la majoria de societats d'arreu del món. En aquest punt hi ha unanimitat: el control d'aquest element serà, ben segur, una de les principals fonts de conflicte del segle XXI. En qualsevol cas, és obvi que el problema no pot ser avaluat des d'una única clau, la del canvi climàtic. És una clau decisiva, evidentment, però n'hi ha unes quantes més. El problema de l'aigua està relacionat, per exemple, amb els efectes de la globalització econòmica: els països o regions immerses en una economia basada només en l'explotació agrícola tenen i tindran una dependència absoluta d'aquest recurs. Els països més rics –que previsiblement dedicaran una part petita de la seva activitat a la producció de matèries primeres, i una de molt gran a l'ús de piscines, regs ornamentals i similars– no patiran amb tanta intensitat el problema, degut sobretot a la tecnologia aplicada a les plantes de dessalinització, a l'estalvi mecànic de l'aigua de reg, etc., així com a la conscienciació ciutadana. Al capdavall, es tracta d'un problema de valors socialment assumits i interioritzats més que no pas de legislacions formalment estipulades.