Amb els anys i l’experiència se m’ha anat fent més fàcil gestionar la meva gran família. Comparant la meva manera d’educar amb la d'altres pares, crec que dono menys importància a les coses.

Els primers anys de maternitat van ser preciosos; tant que ara els enyoro. Però també van ser molt intensos: nits sense dormir, corredisses amunt i avall per a tot, sortides matinals amb el cotxe per repartir els nens a l’escola bressol, l’escola i l’institut; semblàvem un autobús escolar. Tenir una xarxa de suport va ser essencial. La família i els amics van fer pinya, tot i que jo era molt tossuda i, si t'he de ser sincera, preferia estar sola amb els nens, tot i el caos, que tenir-ho tot perfecte a canvi de la meva independència.

“Per escriure-ho, t’hauràs d’obrir una mica”, m’han dit. I aquí estic, disposada a compartir el que ha estat ser mare de quatre nois i tenir una família nombrosa en ple segle XXI. I això que quan tenia 14 anys em van diagnosticar ovaris poliquístics i em van dir que em costaria molt aconseguir un embaràs. Futures mares, hi ha esperança. Aquesta és la meva història en què, cada dia, ho faig com puc.

Que el món no està pensat per a famílies nombroses ja ho podíem intuir. Només cal anar a comprar iogurts al supermercat per comprovar que els packs són de 4, i que si en vols 5, n’hauràs de comprar 8. A la següent nevera trobaràs les hamburgueses envasades de quatre en quatre. I així passadís rere passadís. El mateix passa amb els cotxes: la majoria no tenen cinc places confortables ni espai suficient al darrere per encabir-hi tres cadiretes sense que algú surti disparat o s’hagi d’amputar una mà per cordar-se el cinturó.