Colpit per la mort abrupta del pare, professor de literatura de 52 anys, es proposa reconstruir-ne la vida. D'aquesta manera s'adona com el racisme estructural de la societat brasilera ha marcat un home que mai va tenir l'oportunitat de fer el que hauria desitjat. "La majoria de coses importants de la teva vida sembla que han succeït alienes a la teva voluntat", llegim a L'altra cara de la pell, de Jeferson Tenório, primera novel·la de l'autor brasiler que arriba en català, gràcies a la traducció de Josep Domènech Ponsatí i l'edició de L'Agulla Daurada. Nascut a Rio de Janeiro el 1977, Tenório ha visitat Barcelona recentment per participar en el Festival de Literatura Llatinoamericana KM Amèrica, coorganitzat per Casa Amèrica i Biblioteques de Barcelona.

Fa setze anys, quan l'escriptora napolitana Valeria Parrella (Nàpols, 1974) va publicar la novel·la breu L'espai blanc, no es podia imaginar que el 2024 Itàlia tindria una primera ministra d'ultradreta. Ni que el govern del país voldria restringir l'avortament, desmantellar l'escola pública i eliminar el Servei Sanitari Nacional. "Amb el govern de Giorgia Meloni, el meu llibre té un significat polític diferent", diu Parrella, que és una de les veus més respectades de la literatura italiana actual i que sovint participa com a activista social a les tertúlies del país.

Zimbàbue, el país on viu i escriu Tsitsi Dangarembga (Mutoko, 1959), no existia com a tal quan era una nena. Va ser el 1965, que va tenir lloc la declaració unilateral d'independència de Rhodèsia, i aquella terra, fins llavors sota control britànic, va començar un llarg camí cap a l'emancipació que va culminar el 1980 amb la creació d'un nou estat. Quatre dècades després, Zimbàbue arrossega problemes tan greus com la corrupció governamental i l'increment de l'atur i el consum de drogues entre els joves. Dangarembga va debutar com a escriptora el 1989 amb Neguit permanent, una novel·la que ressegueix el trànsit de la infantesa a l'adolescència per part d'una jove, la Tambudzai, que vol estudiar costi el que costi per deixar enrere la vida lligada a la terra. La història íntima i familiar de la noia ha estat traduïda al català per Aurora Ballester i publicada a L'Agulla Daurada, i l'autora ha rebut recentment el premi Veu Lliure del PEN "pel seu compromís amb els valors del feminisme i de la lluita anticolonial".

En la poesia, deia Octavio Paz, l'acte de descobrir implica la creació del que ha de ser descobert: nosaltres mateixos. A Neguit permanent (L'Agulla Daurada), primera part d'una trilogia autobiogràfica de Tsitsi Dangarembga, referent del feminisme postcolonial africà, la petita Tambu –transsumpte de la mateixa Tsitsi– descobreix que no és una bona noia, i que dins seu creix poderosa una veu que es rebel·la alhora contra el masclisme del seu poble i contra el colonialisme cosmopolita que esprem Zimbàbue. “No soc com ells [els blancs] però tampoc soc com vosaltres [la família]”, diu una d'aquestes dones desobedients.