La trajectòria professional i vital de l'escriptora i cineasta Tsisi Dangarembga (Mutoko, Zimbàbue, 1959) es caracteritza per la convicció i la persistència. "Després de 40 anys lluitant, ara veig on els meus inicis em dirigien i m'adono que tot va començar amb el meu cos", diu l'artista, que és a Catalunya per ocupar la residència del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Dangarembga és una de les veus africanes més reconegudes en la literatura i el cinema. Va debutar el 1989 amb Neguit permanent (L'Agulla Daurada), la primera part d'una trilogia que segueix amb El llibre del no (L'Agulla Daurada) i acaba amb This mounable body, que va ser finalista del premi Booker i que no està traduït al català. L'activista va ser la primera dona zimbabuesa a dirigir un llargmetratge, Everybody's child (1996), i des d'aleshores s'ha dedicat a trencar amb moltes barreres al seu país.

Zimbàbue, el país on viu i escriu Tsitsi Dangarembga (Mutoko, 1959), no existia com a tal quan era una nena. Va ser el 1965, que va tenir lloc la declaració unilateral d'independència de Rhodèsia, i aquella terra, fins llavors sota control britànic, va començar un llarg camí cap a l'emancipació que va culminar el 1980 amb la creació d'un nou estat. Quatre dècades després, Zimbàbue arrossega problemes tan greus com la corrupció governamental i l'increment de l'atur i el consum de drogues entre els joves. Dangarembga va debutar com a escriptora el 1989 amb Neguit permanent, una novel·la que ressegueix el trànsit de la infantesa a l'adolescència per part d'una jove, la Tambudzai, que vol estudiar costi el que costi per deixar enrere la vida lligada a la terra. La història íntima i familiar de la noia ha estat traduïda al català per Aurora Ballester i publicada a L'Agulla Daurada, i l'autora ha rebut recentment el premi Veu Lliure del PEN "pel seu compromís amb els valors del feminisme i de la lluita anticolonial".

En la poesia, deia Octavio Paz, l'acte de descobrir implica la creació del que ha de ser descobert: nosaltres mateixos. A Neguit permanent (L'Agulla Daurada), primera part d'una trilogia autobiogràfica de Tsitsi Dangarembga, referent del feminisme postcolonial africà, la petita Tambu –transsumpte de la mateixa Tsitsi– descobreix que no és una bona noia, i que dins seu creix poderosa una veu que es rebel·la alhora contra el masclisme del seu poble i contra el colonialisme cosmopolita que esprem Zimbàbue. “No soc com ells [els blancs] però tampoc soc com vosaltres [la família]”, diu una d'aquestes dones desobedients.