Quan falta menys d'un mes perquè es compleixi el 25è aniversari de la inauguració de la Tate Modern –el 12 de maig–, la institució travessa uns moments difícils. Els símptomes són clars: pèrdua progressiva de visitants en els darrers cinc anys –la covid, sens dubte, va influir en l'inici del declivi–, dèficit pressupostari que ha obligat aquest 2025 a fer ús de les reserves, retallades de personal –40 acomiadaments des del gener– i converses amb el govern, del qual depèn, per estabilitzar la situació i garantir-se la sostenibilitat futura.

Fa uns dies, un parell d'activistes propalestins van atacar un quadre de Picasso per protestar contra el genocidi a Gaza, perpetrat pel govern i l'exèrcit d'Israel. Els activistes pertanyien a una organització britànica anomenada Youth Demand [El Jovent Exigeix], i els fets van succeir a la National Gallery de Londres, on hi ha exposada una de les moltes maternitats pintades per Picasso. Els dos activistes hi van enganxar al damunt, precisament, una imatge d'una mare palestina que aguantava en braços el seu fill ensangonat. És la primera notícia que tenim d'una agressió contra una obra d'art en un museu com a protesta per la tragèdia a Palestina, però recentment n'hem vist diverses de semblants, a càrrec d'activistes contra el canvi climàtic.

Les raons per les quals Vincent van Gogh va marxar de París el febrer de 1888 i es va instal·lar a Arles continuen sent un misteri. Ell mateix havia afirmat que trobava depriment el clima parisenc i que necessitava "una llum diferent i un cel més brillant", com van recollir els seus biògrafs Steven Naifeh i Gregory White Smith. Així i tot, és difícil d'entendre que marxés, perquè aquell nou trasllat suposava trencar amb la vida en comú que Van Gogh havia iniciat a París amb el seu estimat germà Theo dos anys abans per viure en una regió "remota, desconeguda i hostil", com diuen els mateixos autors. Sigui com sigui, les pintures i els dibuixos que Van Gogh va fer a Arles, i més endavant a Sant Romieg de Provença fins al maig del 1890, constitueixen un dels moments àlgids de la seva trajectòria, com es podrà veure a la National Gallery de Londres a partir d'aquest dissabte en la gran exposició Van Gogh: poetes i amants.

Quant de temps –segons, minuts, hores– cal per contemplar un quadre? Quant per recórrer un museu? Hi ha cap patró a seguir, en funció del seu fons i les seves dimensions, més enllà dels interessos del visitant? Un personatge de ficció de l’escriptor austríac Thomas Bernhard, de nom Reger (Mestres antics. Comèdia, 1985), musicòleg de fama internacional i crític del diari The Times, home que ja ha superat la barrera dels 80 anys, se n'ha passat 36 anant en dies alterns al Museu d'Història de l'Art de Viena. I durant no menys d’entre quatre i cinc hores s’ha assegut al mateix banc, davant del quadre L’home de la barba blanca, de Tintoretto. Fins i tot ha comptat amb la complicitat del guarda de la sala Bordone, un tal Irrsigler, que li ha fet gairebé de confident en tot aquest temps, i que li ha reservat l’espai per evitar que altres visitants s’hi seguessin i així ell en pogués gaudir o, senzillament, pogués meditar en un lloc privilegiat. Què ha descobert el taciturn protagonista?

Festa d'aniversari a Trafalgar Square. La National Gallery arriba als 200 anys d'història aquest divendres i, per celebrar-ho, la famosa pinacoteca de Londres ofereix durant el cap de setmana, entre llenços i olis, un parell de recitals de poesia a càrrec del poeta Ben Okri i concerts de música, amb la participació del pianista Jools Holland, la violinista i compositora Anna Phoebe –que evocarà paisatges sonors inspirats en algunes de les teles de la col·lecció– i les cantants Ruby Turner i Louise Marshall, acompanyades del cor London Contemporary Voices.

La National Gallery de Londres està de celebració: 200 anys. I per donar el tret de sortida de tota mena d'actes –oficialment, a partir del 10 de maig–, la institució de Trafalgar Square comença aquesta setmana a oferir petits tasts dels seus tresors, que combina amb altres que obté en préstec. A més, aprofita també per presentar l'art d'una manera menys esgotadora i, alhora, molt més intensa: no grans exposicions que voldrien ser canòniques i exhaustives, que també n'hi haurà, sinó petits estudis que posen el focus en una peça concreta, al voltant de la qual s'ofereix un relat especialment valuós. És una forma d'aprofundir en un aspecte especial d'un artista a banda de ser una manera d'estalviar en el muntatge d'exposicions.

Al mestre barroc Frans Hals (1582/1583 - 1666) el van posar el mateix nivell que Rembrandt i Velázquez. Al segle XIX va compartir descobridor amb Vermeer, i el seu estil va fascinar els realistes i els impressionistes. Dels seus retrats, Van Gogh en va dir que eren tan bons com el Paradís de Dante, les obres de Miquel Àngel i Rafael i l'art grec. "Els quadres de Frans Hals són una experiència visual. És com trobar-te pel carrer amb algú que no coneixies", afirma Bart Cornelis, conservador de la National Gallery de Londres i comissari de la gran exposició que aquest museu dedica a Hals del 30 de setembre al 24 de gener. És la mostra més ambiciosa de l'artista en més de trenta anys.