El futur de Barcelona s’ha de buscar el 1941. A la frase que escriu Carles Soldevila: “El barcelonés sólo se va –y aún de mala gana– cuando sabe que lo persiguen personalmente para matarlo. Todas las demás calamidades de dirección menos precisa, no logran desarraigarlo; las soporta, con paciencia o sin ella, pero sin ocurrírsele jamás la idea de cambiar de domicilio". Sap de què parla. 

Amb la disbauxa dels expats –aquesta setmana se n'ha parlat molt a les xarxes arran d'una peça del 3/24 en què s'explicava que el fenomen comporta un risc de debilitació de les xarxes socials de proximitat– no puc evitar pensar en la coneguda dita catalana “Hostes vingueren que de casa ens tragueren.” Aquesta frase de la cultura popular en forma de rodolí adverteix del perill que les persones amb una propietat legítima d’una terra o d’una casa siguin foragitades per “gent adventícia”.  La pèrdua de drets o beneficis dels autòctons s’explica per l’arribada dels forasters. L’adjectiu adventici assenyala persones desconegudes, estranyes o sobrevingudes. També a Catalunya es parla dels “sobrevinguts” a la família, referint-se a les parelles dels fills. La polisèmia de l’estranger abraça una diversitat de termes i expressions. L’estranger és l’altre. Però no pas qualsevol altre. Hi ha altres més estrangers que d’altres. Tot depèn d’on posem la polleguera.

Miquel Puig va publicar un article a l’ARA el 19 de juliol on posava en qüestió la política d’habitatge públic de lloguer sostenint que encareix el conjunt. Puig plantejava que una ciutat model amb 8 habitatges i 10 famílies en foragitaria 2, les més pobres; però que, si es fes habitatge social per a aquestes dues famílies, les famílies excloses serien les de classe mitjana (famílies 3 i 4), de manera que podrien decantar-se políticament per posicions reaccionàries. El model sembla coherent, però és estàtic, quan la realitat és més complexa i dinàmica.

El debat sobre la gentrificació està més viu que mai. Dissabte hi ha a Barcelona una manifestació contra els efectes que té en aquest sentit la turistificació de les nostres ciutats. I, tanmateix, la manera com fem servir les paraules, a vegades des d’entorns progressistes i tot, denota contradiccions que s’han de revisar.

Que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra. El consell bíblic –perquè no es faci ostentació de la caritat quan es dona almoina– em ve al cap veient certes decisions públiques contradictòries. No parlo de propostes tèbies per acontentar tothom ni de fer marxa enrere per manca de suports, sinó d’anunciar una mesura amb un propòsit lloable mentre, simultàniament, se n'aplica una altra que va en sentit invers. Quan el diable estén la capa, per un costat tapa i per l’altre destapa.

Lentament però decididament el nostre país s’ha posat al pas d’una tendència ja indeturable del continent. El Congrés dels Diputats espanyol va ser l’últim a Europa a incloure partits declaradament xenòfobs; però el que ara hi és s’hi ha consolidat i la resta s’esbiaixa al seu ritme. Els partits de la dreta tradicional parlaven de la immigració amb la boca petita fins que han decidit dir “les coses tal com són”. De sobte, un dia posem la ràdio i sentim el senyor Turull construint frases més o menys entenedores tot barrejant amb calculada naturalitat els termes “delinqüència”, “immigració”, “expulsió” i “Catalunya”. Qui va tenir la pensada d’atendre algun dels suposats laboratoris d’idees de Convergència durant els inicis de la dècada de 2010 es va poder fer una idea del nivell dels spin-doctors que aconsellen els juntaires.

"I si dinem aquí?", diu un home d'uns 70 anys a la seva dona. "No, home, que això és un lloc d'esmorzars!", li contesta ella. Són una família de quatre integrants i estan visiblement atabalats. És diumenge, i són a l'Eixample barceloní buscant un lloc on dinar. Esbufeguen, i un d'ells diu: "Seguim baixant a veure què trobem". "Però que no ens clavin 100 euros per cap", diu l'home més gran. Els planyo, perquè el que busquen és cada cop més difícil de trobar. Seria una altra història si el que busquessin fossin uns eggs benedict o una avocado toast i estiguessin, esclar, disposats a fer cua.