Tot i que ara sembli quimèric, hi va haver un temps en què els humans compartíem consensos en moltíssimes matèries. Fins i tot sobre l’ara subjectivíssim camp de la criança infantil: “Els infants caminen a l’any i parlen als dos”, era l’aclaridora divisa compiladora que servia de brúixola educativa en la fascinant travessia d’aquest període evolutiu.

Per als homes el procés de convertir-se en pares és una transformació profunda, carregada d'oportunitats. Estudis recents demostren que els pares que mantenen un contacte íntim i perllongat amb nadons experimenten augments d'hormones lligades a l'atenció i al vincle, com l'oxitocina i la prolactina. I també mostren transformacions cerebrals.

En el seu recent informe sobre la salut mental de pares i mares, el llavors cirurgià general dels Estats Units, el metge Vivek H. Murthy, va dir en veu alta el que molts progenitors només havien admès amb la boca petita: ser pares avui dia és massa dur i estressant. Per descomptat, sempre hi ha hagut preocupacions pel benestar de les famílies. I encara que algunes de les pors dels pares actuals són més noves (telèfons mòbils, xarxes, drogues), els pares sempre s'han preocupat pels seus fills.

Després de seguir-se mútuament a Instagram, on compartien contingut similar sobre la maternitat, van quedar un dia per fer un cafè. Era l’any 2019. Des de llavors són amigues i col·laboradores i juntes han parit el pòdcast La vida secreta de las madres, que omple teatres quan va de gira, demostrant que es pot fer contingut d’èxit parlant de maternitats: "Nosaltres ja ho sabíem, que funcionaria, era la resta de gent que ho dubtava. Se n’ha de parlar encara que ens facin creure que no, que és de nínxol, però és mentida", reivindiquen.

“No havia vist mai donar el pit quan el vaig donar jo per primera vegada”, explica Queralt Santacreu. “Totes les primeres vegades eren una novetat”, afegeix. La Queralt és mare de dos nens, el gran de 5 anys i el petit de 2 i, com en moltes famílies, l’arribada del primer fill els va agafar desprevinguts i poc preparats, i amb el segon es van desbordar. L'entrada del primer fill a l'escola bressol els va enganxar en l’època covid i amb les restriccions es trobaven que sabien molt poc què passava dins les aules. En canvi, amb el segon han pogut entrar-hi. “No cal imaginar com interactuen els infants, ni els materials que utilitzen, ho podem veure”, explica la Queralt. Aquesta diferència li ha fet comprovar que el vincle amb les professionals i, sobretot, l’accés a informació dona recursos per poder atendre les necessitats de les famílies que descobreixen un món nou. “Vivim molt d’esquena a la infància”, reconeix la Queralt. Les professionals de l’escola bressol, doncs, van ser de gran ajuda perquè els van donar el suport i els recursos que necessitaven.

Després de publicar més de 200.000 exemplars del conegut conte El fil invisible, del qual al novembre s'estrenarà la versió musical al Teatre Goya, la consultora de criança conscient i autora Míriam Tirado torna amb un nou conte il·lustrat per Núria Aparicio, Els mil colors del fil invisible. També acaba de publicar amb Joan Turu Jo primer!, que ha sigut un dels llibres més venuts aquest Sant Jordi, i al mes de maig publica el quart número de la col·lecció Goa. L’entrevistem per parlar del repte de la criança conscient en la nostra societat, del valor que tenen els contes infantils en el creixement personal dels adults i de la importància de generar espais per verbalitzar i acompanyar les emocions dels nostres infants.

Si hi ha una època de l’any remoguda per a tothom, aquesta és Nadal, que ens transporta a l’infant que vam ser, a un munt d’experiències viscudes i a moltes emocions de les quals, sovint, ni tan sols som conscients. Justament per totes les emocions que se’ns desperten (tant si Nadal ens agrada molt com si no), aquests dies a vegades no són gens fàcils de viure. Trobades amb la família, emocions dels infants que els desborden, sobreestimulació, i un llarg etcètera que fa que, si no ho gestionem bé, acabem les festes desitjant desaparèixer en una illa deserta.

De tant en tant llegeixo articles en els quals es parla d’un estil de criança més conscient, més respectuós i, a vegades, m’endinso una estona a llegir-ne els comentaris, però confessaré que sempre acaba sent una mala idea fer-ho. M’explico. Per una banda m’entristeix enormement veure com, en el món digital, moltes persones es permeten unes faltes de respecte que, de ben segur, no es permetrien si tinguessin al davant la persona que ha escrit l’article o la persona entrevistada.