Per introduir-nos en les rutines del convent que li serveix d’escenari principal, la banda sonora d’Immaculate fa una extensa cita a Bruno Nicolai, un dels grans compositors del cinema de gènere italià. Es tracta del tipus de picada d’ullet que esperem trobar en una pel·lícula de Quentin Tarantino, però no en una sèrie B que va de cara a barraca. La seqüència revela la discreta sofisticació de Michael Mohan, un director interessat en treballar materials de reputació dubtosa –el thriller eròtic a Els voyeurs, i ara l’anomenada nunsploitation, o morbo amb monges, tot i que aquí hi ha més intriga gòtica que libido reprimida–, no amb l’ambició d’elevar-ho sinó d’estudiar-ne les formes per assaborir plaers que ja no semblen tenir lloc en el cinema actual.

L'actriu Dakota Johnson va fer una broma al Saturday night live de fa un parell de setmanes sobre la seva nova pel·lícula, que s'estrena aquest dimecres: “Es diu Madame Web, està dins de l'univers Marvel i també hi surt Sydney Sweeney. És com si una intel·ligència artificial generés la pel·lícula favorita del teu nòvio”. Un cop vista la pel·lícula, l'acudit és més graciós perquè resulta que és veritat: Madame Web, que ha dirigit la realitzadora amb currículum televisiu S.J. Clarkson, sembla generada per un algoritme i està plena de decisions absurdes que potser tenien sentit en un informe de projeccions d'ingressos però no en la pàgina d'un guió cinematogràfic. És possible que no sigui la pitjor pel·lícula de superherois –una competició cada vegada més renyida–, però sí que marca una fita pel que fa a l'absurd essencial del projecte. I no és que a partir d'una idea sense cap ni peus no pugui sortir una pel·lícula decent, entretinguda o fins i tot brillant, però no és el cas. Madame Web és un despropòsit sense alegria, sèrie B sense esperit lúdic; sobretot, un símptoma de l'esclerosi del gènere superheroic, que cinc anys després de l'èxit d'Endgame sembla abocat al col·lapse.

Will Gluck devia pensar que, si convertir el clàssic de Nathaniel Hawthorne La lletra escarlata en una comèdia d'institut li havia donat tan bons resultats a la fabulosa Rumors i mentides, que va catapultar Emma Stone a l'estrellat, ¿per què no fer alguna cosa similar amb Shakespeare, la comèdia romàntica i Sydney Sweeney, una altra estrella juvenil emergent arran de la seva participació a Euphoria? Sobre el paper no era mala idea. Però des de la primera escena, una primera trobada en una cafeteria que navega entre el ridícul, la vergonya aliena i l'angúnia –¿No és una mica esgarrifós que un paio que no coneixes de res insisteixi en quedar-se amb el teu abric mentre vas al lavabo?–, Cualquiera menos tú exhibeix la seva evident incapacitat per ressuscitar un gènere, el de la rom-com en clau popular, que sembla estar, avui dia, en cures pal·liatives.

El 3 de juny de 2017, la vida de Reality Winner va canviar en poc més d'una hora quan uns agents de l'FBI es van presentar a casa seva i van interrogar-la en relació amb uns documents sobre la ingerència russa en les eleccions de 2016 que Winner, de només 25 anys, havia filtrat quan treballava per a l'Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units. La transcripció de la gravació de l'interrogatori que va acabar amb la jove detinguda –i més endavant condemnada a cinc anys de presó– va acabar a les mans de la dramaturga Tina Satter (Hopkinton, 1974), que la va convertir, paraula per paraula, primer en obra teatral i després en el seu debut com a directora. Reality, tensa i fidel reconstrucció de la detenció de Winner, arriba aquest divendres a Filmin com a candidata inesperada a thriller polític de l'any.