L’Eurocopa femenina dona el tret de sortida aquest dijous amb l’Islàndia - Finlàndia (18 h). 16 seleccions lluitaran per ser el pròxim 27 de juliol al Sankt Jakob-Park de Basilea en la final, amb la selecció espanyola com una de les principals candidates al títol. La selecció dirigida per Montse Tomé buscarà aixecar l’únic trofeu que encara li queda pendent després de guanyar la Nations League i el Mundial. Anglaterra i França són els dos altres grans noms a tenir en compte.

Les jugadores de futbol federades s'han duplicat els darrers cinc anys a les Balears. Aquesta temporada (2024-2025) hi ha més de 2.400 inscripcions femenines, segons les dades de la Federació de Futbol de les Illes Balears (FFIB), una xifra de jugadores que contrasta amb les 1.200 de fa un lustre. 

L'exjugadora del Barça Esther Romero Ruiz (Sentmenat, 1988) s'ha fet viral a les xarxes per una publicació de la seva parella on comunicava que per culpa de la DANA havia perdut tots els trofeus aconseguits a la seva etapa al club blaugrana. En el tuit demanava a la Federació Espanyola de Futbol i a la Federació Catalana de Futbol si podien donar-los alguna solució per a recuperar les copes, ja que tenien un valor sentimental immens per a les afectades. "Jo no en tenia ni idea, la meva parella no me n'havia dit res. Quan ho vaig veure pensava que no acabaria passant res, tampoc", confessa Romero a trucada de l'ARA.

En la seva estrena com a entrenador del primer equip del Barça femení Pere Romeu ha marcat personalitat i ha sigut coherent amb la línia que havia anat seguint durant la pretemporada. Ha donat descans a les futbolistes que van participar en els Jocs Olímpics de París i ha fet algunes apostes en l'onze, amb l'entrada de les joves Alba Caño (20 anys), la capitana del filial, i Kika Nazareth (21). Romeu, però, s'ha trobat a davant un Deportivo batallador, molt ordenat en defensa i acompanyat en tot moment per les més de 7.000 persones que han assistit a Riazor per veure el retorn de l'equip corunyès a la màxima divisió. No ha sigut fins a l'entrada de les estrelles a partir del descans que el Barça ha pogut estrenar el marcador i tenir un inici del campionat sense sobresalts (0-3).

L'adeu del Llevant Les Planes tal com es coneixia ja és una realitat i posa el punt final a una història de més de vint-i-cinc anys. Neix el Llevant Badalona, que és el nou nom del primer equip de futbol femení de l'entitat. Un projecte ambiciós, que passa a tenir la seu al Barcelonès Nord i assumeix el nom de la quarta ciutat més poblada de Catalunya. La permanència a la Lliga F ha certificat el trasllat de l'equip del Baix Llobregat a Badalona, així com la venda de l'equip a un grup inversor confirmant el que va avançar l'ARA ja fa mesos. Les categories inferiors es quedaran a Sant Joan Despí.

N’hi ha que no fa gaire deien que quan xutassin un córner no arribarien al primer pal. O que la pilota no traspassaria el centre del camp. No només no han tingut raó, sinó que el seu domini de la pilota va paral·lel al que puguin fer els homes. Sí, naturalment estam parlant de futbol femení. Les futbolistes tenen el mateix nivell tècnic i tàctic que poden tenir els seus col·legues de professió. Per sort, el futbol femení a poc a poc comença a tenir l’espai que es mereix en tots els àmbits, també als mitjans informatius. Ho hem pogut comprovar en la darrera final de la Champions. Premsa d’àmbit estatal dedicava portades prèvies i posteriors al partit a les campiones d’Europa, les jugadores del Barça. I entre les titulars indiscutibles apareixen tres futbolistes mallorquines: Mariona Caldentey, Catalina Coll i Patricia Guijarro. Gairebé podríem qualificar-les com el passadís de seguretat d’un Barça que tornà a exhibir qualitat, compromís i passió guanyant la Champions a l’intractable Olímpic de Lió. L’equip blaugrana tornà a tirar per terra el record d’assistència a una final de Champions, amb un total de 50.827 espectadors a San Mamés, dels quals uns 35.000 eren seguidors del Barça. El dia 10 de novembre de 2021, en aquest mateix mitjà sortia publicat un article del qual rescatam un fragment: “No es llancen al terra; no cometen faltes; no discuteixen gairebé mai amb les àrbitres; no simulen lesions; no perden temps; no fingeixen... Menys intens, menys físic; tècnicament i tàcticament igual o semblant al masculí, però, al cap i a la fi, futbol. Els qui a aquestes alçades encara tenen prejudicis sexistes haurien de fer un exercici de reflexió més que necessari. Si realment els agrada el futbol, s’adonarien que és un gust veure les dones jugar, i sobretot veure les del Barça”.     

“El problema no el té el Barça, el tenim els altres. És un resultat dolent per al futbol femení”. Així de contundent es mostrava l'entrenador del Llevant, Sánchez Vera, a la roda de premsa posterior a la final de la Supercopa en què va caure derrotat per un clamorós 7 a 0 contra les blaugrana, que van aixecar el primer títol de la temporada a finals del mes de gener. “Donar-li l'enhorabona al millor equip i a les millors jugadores. Fa molt i bé tenir a un equip com el Barça. És l'exemple que hem de tenir com a referència en l'àmbit futbolístic, de staff…”, va concloure aleshores. I ha anat prenent nota.

Quan tenia 17 anys, Elena Ribera va asseure's amb els seus pares i els va explicar que li agradaven les noies. Era el pas final del procés de sortir de l'armari, que havia començat un any abans, quan ella va ser conscient de la seva orientació sexual i ho va comunicar a les seves amistats més pròximes. "Aleshores ja jugava en un equip de futbol, el Can Baró, i l'ambient del vestidor em va ajudar. Allà, pel fet de ser noies que jugàvem a futbol i moltes de nosaltres homosexuals, hi havia més tendència a tenir la ment oberta. Sí, el futbol em va ajudar a sortir de l'armari", explica a l'ARA l'actual futbolista del CF Sant Just.

Tot indicava que anar a la selecció espanyola continuaria sent obligatori per als esportistes. El PSOE va anunciar que frustraria l'intent d'ERC al Congrés de convertir-ho en una decisió voluntària, però els socialistes van fer un gir de 180 graus a última hora i van votar a favor de tramitar una proposició de llei dels republicans que planteja modificar la llei de l'esport i eliminar la facultat de les federacions de multar amb fins a 30.000 euros i suspendre la llicència federativa a qui es negui a anar a la convocatòria dels seleccionadors espanyols. La proposta continuarà, per tant, tramitant-se a la cambra baixa i la porta a modificar la norma es manté oberta.

Ara és una època de ser bona persona, de sentir-te imbuïda per l’esperit nadalenc, de fer donatius i de repartir pau i amor. Però no tothom és capaç d’abraçar la bondat per més que les llums d’hivern hi convidin. Hi ha persones que continuen sent elles mateixes, fins i tot una mica pitjor, també per Nadal. És el cas de Luis Rubiales, que lluny d’entonar un mea culpa que tampoc esperàvem, continua passejant-se com una víctima. I té part de raó, perquè en aquest món als homes com ell se’ls acostuma a mantenir al seu lloc. Vull dir que el pobre ha tingut mala sort. La majoria continuen exercint l’abús de poder sense problemes. Però el seu enfocament no va per aquí, al contrari. De fet, per seguir demostrant la seva innocència i netejar la seva imatge, s’abraça a l’extrema dreta. Tenint tant a mà l’esperit nadalenc, no s’entén. Però no es pot dir que no sigui una manera original de demostrar la innocència, encara que jo la dec trobar més original que no pas ell. O hauria de dir ells, perquè en aquesta aventura de “tots contra mi” no està sol i s’ha fet acompanyar d’Alvise Pérez, un agitador de l’extrema dreta pàtria que ha estat denunciat i condemnat per la justícia espanyola en més d’una ocasió per escampar informació falsa i vulnerar l’honor de diverses persones. És ben bé que hi ha gent que s’ha de trobar a la vida i aquests dos individus havien de trobar-se per fer front comú i allargar encara més aquest esperpent derivant-lo cap a un (oh, sorpresa) “la culpa és de Catalunya”. Perquè Rubiales ha tingut el valor de dir que es va estirar el seu tema per no parlar d’altres molt més importants, referint-se a l’amnistia, la Cruella de Vil dels nacionalistes espanyols. Permeteu-me la transcripció del moment per si no l’heu vist: 

Aquesta temporada la meva filla de 7 anys ha volgut inscriure’s, seguint les passes del seu germà, a l’escola de futbol del CE Europa, el club del barri de Gràcia, cosa que m’ha fet molta il·lusió per allò que jo, de petita, sempre hauria volgut apuntar-me com els meus companys de classe a la Damm, la TARR o on fos que anaven ells a entrenar, amb les seves botes de futbol, les seves equipacions, el camp de sorra marcat, porteries amb reixa o, uns pocs afortunats, els camps de gespa. Però això, per a nosaltres, les nenes, no era possible i ens havíem de conformar jugant només al pati de l’escola, i encara gràcies, que si la tocàvem una mica bé ens escollien de pressa per al seu equip.

Les entrevistes a El Mundo de l’Iñako Díaz-Guerra sempre donen joc. Aquest dilluns, a Alfonso Pérez. Un jugador molt "patriota", com ell mateix es defineix. Quan se li pregunta sobre la selecció espanyola, l’ex botes blanques de Reial Madrid, Barça i Betis assegura que les jugadores no es poden "equiparar en cap sentit amb un futbolista home". La raó: no generen el mateix en termes econòmics. Alfonso, a més, afegeix que hi ha hagut molta falsedat per part de futbolistes que no se sentien espanyols i han vestit l’elàstica rojigualda. El periodista apunta a Pep Guardiola i l’exdavanter no es mossega la llengua: tant l’entrenador del Manchester City com les jugadores del femení que han reclamat els seus drets haurien de fer un petó a la samarreta d’Espanya per demostrar el seu compromís.

No per esperada la confirmació de la notícia impacta menys en el futur del Barça femení. El fins ara mànager general del Barça, Markel Zubizarreta, s'ha desvinculat del club. Segons ha explicat el Barça en un comunicat, les dues parts han arribat a un acord per finalitzar el contracte abans del que estava previst, el 30 de juny del 2024. L'etapa blaugrana de Zubizarreta feia mesos que penjava d'un fil a causa dels desacords amb la junta directiva de Joan Laporta a l'hora de planificar l'equip i el panorama incert que té per davant la secció a conseqüència de la difícil situació econòmica que segueix patint el Barça. Així, era qüestió de temps que s'oficialitzés la sortida del que ha estat el principal arquitecte del millor Barça femení de la història, amb dues Champions League incloses.

La matinada ha estat llarga i esgotadora a la concentració de la selecció espanyola femenina a Oliva (València). Fins a les cinc no s'han acabat les reunions que les jugadores han tingut, principalment, amb el president del Consell Superior d'Esports (CSD), Víctor Francos, i la nova seleccionadora espanyola, Montse Tomé. Finalment, 21 de les 23 futbolistes citades a la sorprenent llista de dilluns després que la gran majoria s'haguessin negat a ser convocades han mostrat la seva "voluntat" de quedar-se a la concentració de la selecció i viatjaran a Göteborg demà per enfrontar-se divendres a Suècia en l'inici de la Lliga de les Nacions. De fet, avui a les 17.30 hores han fet el primer entrenament a les instal·lacions d'Oliva Nova Sports. En finalitzar-lo, la blaugrana Alexia Putellas ha admès estar disconforme amb la gestió del cas per part de la Federació. "No m'he quedat a la selecció per estar a gust, precisament", ha sentenciat.

La gran majoria de les jugadores de la selecció espanyola de futbol no en tenen prou amb la dimissió forçada del ja expresident Luis Rubiales i el cessament de Jorge Vilda, que era el seleccionador des del 2015. Les campiones del món (excepte dues jugadores del Reial Madrid, Claudia Zornoza i Athenea del Castillo) han firmat un comunicat en què mantenen la seva renúncia a tornar a competir per Espanya fins que no hi hagi més canvis en el si de la institució. "Els canvis especificats es basen en la tolerància zero respecte a aquelles persones que, des d'un càrrec dins de la RFEF, han tingut, incitat, amagat o aplaudit actituds que van en contra de la dignitat de les dones", diu el comunicat.

¿Com s’explica el ressò mediàtic, social i polític, també fora de les fronteres espanyoles, que està obtenint el petó que Luis Rubiales va fer a Jennifer Hermoso a l’estadi de Sydney? Fins i tot l’ONU ha fet costat a la futbolista. El cert és que avui, potser com cap altre cas anterior de masclisme evident, el gest del totpoderós president de la Federació Espanyola de Futbol ha rebut una contestació de rebuig gairebé unànime, sense precedents, tot i que encara hi ha qui s'enroca en els arguments del masclisme de manual i també qui es retrata amb el seu silenci.

L'aparença agradable i la veu tendra de la Pitufina —així li deien quan jugava amb la selecció espanyola per la seva alçada— s'esvaeixen quan s'esmenta Luis Rubiales. Llavors parla irritada. "Tinc una pena immensa, gegant, de debò. Perquè en comptes de parlar d'elles i del que han aconseguit és el contrari: només es parla d'aquest senyor tan impresentable. Li dic senyor per dir alguna cosa", sospira Elisabet Sánchez (Barcelona, 1955). Va jugar amb la primera selecció oficiosa, al principi dels anys 70, i va disputar el primer partit de la primera selecció oficial, l'any 1983 davant de Portugal a Galícia: "Va ser un somni". Encara guarda la samarreta d'aquell dia: les samarretes eren de la selecció juvenil masculina. El seleccionador havia estat designat quinze dies abans: era el masculí de futbol sala i la federació el va escollir perquè era el que tenia menys feina, sense haver vist cap partit femení. Sánchez també recorda que una companya no es dutxava perquè el seu xicot li havia prohibit fer-ho davant d'altres noies.

El primer cop que va jugar la selecció espanyola femenina, el 21 de febrer del 1971, el president de la Federació de Futbol de Múrcia, Manuel Cerezuela, cridava a les portes de l’estadi de La Condomina, escenari del partit: "Aquí no es juga, això és indecent". Malgrat que les jugadores ja eren al camp i els espectadors havien arribat, el senyor es trencava la gola intentant boicotejar el partit, ja que "les dones no poden jugar a futbol". El partit, contra Portugal, es va jugar amb empat final (3-3), però amb un àrbitre amb xandall de carrer, ja que el Col·legi Regional d'Àrbitres li havia trucat i exigit que no dirigís el duel. L'home va fer-ho, però sense la roba d’àrbitre oficial, per si de cas. Avui en dia encara hi ha debats sobre si és el primer partit de la història d’Espanya, ja que no es pot considerar oficial. ¿La raó? La Federació s’hi oposava. Bàsicament, va ser un acte rebel per part de qui creia que el futbol femení valia la pena.

Fa dues setmanes, les mallorquines Cata Coll i Mariona Caldentey feren història en alçar a Sydney (Austràlia) la primera copa del Mundial de futbol femení per a la selecció espanyola. Des de la seva casa de Marratxí, plantada davant el televisor, Encarnación Mínguez, de 67 anys, no s’aturà de plorar d’alegria. De 1970 a 1973 feu de migcentre en un dels primers clubs de futbol femení que es creà a les Balears, el CF Verge de Lluc, del barri de Palma. “Em vaig sentir molt orgullosa –diu– del que aconseguiren les nostres campiones. Em vaig emocionar tant que ni vaig prestar atenció a la besada a la boca que el president de la Federació, Luis Rubiales, feu a la jugadora Jenni Hermoso. Després, quan la vaig veure, vaig considerar que fou del tot inadequada. És una pena que aquest gest hagi eclipsat la trajectòria d’unes al·lotes amb tant de talent”.