L'Ajuntament de Palma ha denegat l'autorització per dur a terme un esdeveniment en solidaritat amb Palestina en el marc de la Nit de l'Art que tindrà lloc aquest dissabte a Palma. El permís havia estat presentat formalment per part de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma.

La Radiotelevisió Pública de les Illes Balears (IB3) ha denunciat el vet del PSOE al seu corresponsal a Madrid per cobrir el comitè federal del partit i ha advertit que no acceptarà "ingerències polítiques". En un comunicat, l'ens públic ha assegurat que "malgrat haver tramitat l'acreditació dins del termini i en la forma oportuna, la formació política ha negat l'accés i el dret a informar a l'equip d'IB3".

Em vaig educar, successivament, en un col·legi de monges, en un de capellans i en un de l’Opus Dei. És a dir, em van educar en els principis de la religió catòlica. El resultat de tants anys d’educació catòlica va ser un ateisme desimbolt que es va revelar en mi quan encara compartia pupitre al col·legi de l’“obra de Déu”. I així segueixo més de 50 anys després.

Frederic Guillem, representant de Ciutadans per Palestina - Mallorca, està acusat d'haver fet unes pintades abans d'un acte prosionista a Palma, on es podia llegir "Arruix sionistes". L'acte era una xerrada de Francisco Gil-White, antropòleg reconegut per les seves tesis xenòfobes i sionistes.

Al poder no li acostumen a agradar ni les preguntes incòmodes ni que se'l qüestioni. Des del moment que va néixer l'escriptura, hi ha hagut obres que han patit la censura, s'han prohibit o se les ha condemnat a la foguera. No és res que sigui només patrimoni del passat. El 2024 més de 10.000 llibres van ser prohibits en biblioteques públiques i acadèmies dels Estats Units. Hem fet una tria de llibres damnificats, amb un recorregut que s'inicia a l'Antiga Grècia i arriba fins al segle XXI. Naturalment, és tan sols una molt petita mostra dels llibres que s'han volgut enviar a l'ostracisme per motius polítics, ideològics o morals.

A prop d’un estany, asseguts sota un salt d’aigua, Foucault i els seus acompanyants inicien una nova conversa. Aquesta vegada amb un to més íntim, durant la qual el filòsof diu que se sent feliç amb la vida, però no amb si mateix, perquè no se sent responsable del que li ha passat, talment va denunciar Nietzsche que li passava a l’individu en l’àmbit moral a l’hora d’heretar els valors que no havia creat. També reconeix que té un amant brasiler i que el que li agrada del Brasil és que els homes allà són accessibles, i ho són per la pobresa. No li sembla que el “viatge al·lucinogen” hagi estat perillós, per això tampoc no considera haver seguit el convit nietzscheà a viure perillosament. La seva interpretació és que el “viatge” li ha servit com a mitjà per experimentar la veritat.

Els partits de l'oposició de l'Ajuntament de Sóller —MÉS per Sóller, PSIB i Seny i Sentit—han denunciat que el batle, Miquel Nadal (PP), prohibeix als mitjans de comunicació i als periodistes consultar els decrets del Consistori. En un missatge a les xarxes, les formacions han condemnat aquesta decisió per part del batle i han criticat que "l'opacitat sempre ha acompanyat l'acció política del PP" i que "ha suposat la pèrdua de transparència de l'Ajuntament, vulnerant les diferents lleis autonòmiques i estatals que garanteixen el bon govern".

Dimarts passat, Rumeysa Otzurk, una estudiant turca, va ser detinguda al carrer per agents federals dels Estats Units, vestits de paisà, que la van emmanillar allà mateix i la van ficar dins un cotxe sense marques policials. El seu “delicte” havia estat ser la coautora d’un article crític amb Israel al diari de la universitat.

Amb molt poc temps de diferència hem presenciat les polèmiques generades a les xarxes socials per l'actriu transsexual Karla García Gascón i per l'escriptora J.K. Rowling (fent referència, precisament, a qüestions polítiques relacionades amb la transsexualitat). Aquest no és el tema d'aquest article, però. Arran d'aquests dos casos m'agradaria explorar un punt problemàtic, i fins i tot incòmode, com és el de la possibilitat d'un control de la informació en un context tecnològic com l'actual i en el marc d'una societat democràtica. L'estandardització social de les noves tecnologies no està servint, en termes generals, per refermar el projecte democràtic, sinó tot el contrari. Les idees pseudocientífiques o les propostes polítiques obertament hostils als principis democràtics tenen una salut pletòrica. Amb un simple mòbil a la mà, qualsevol pot expandir disbarats de grans dimensions que arribaran a milions de persones a l'instant. Quin és el problema de fons? El sistema democràtic és inviable a llarg termini amb l'expansió creixent d'idees i actituds com les descrites, però també és inviable amb la fiscalització sostinguda de l'opinió, és a dir, amb allò que tota la vida s'ha dit censura. Alguns opinen que l'única manera de neutralitzar aquest risc és actualitzar la censura, és a dir, reajustar els mecanismes repressius de l'estat al nou escenari tecnològic. Al meu entendre, això és tornar molt enrere i, a més a més, és contradictori: restringir la democràcia en nom de la democràcia no sembla una bona idea. 

La frase d’Elon Musk que dona títol a aquest article pot ser certa, però precisament per això pot ser terrorífica. És cert que els mitjans de comunicació han fet sovint una tasca d’intermediació nefasta, que els filtres estan viciats, que les línies editorials són sospitoses de parcialitat subvencionada, i que massa sovint ha semblat que les institucions democràtiques pretenien controlar el pensament a través dels mitjans tradicionals. En aquest sentit, que les xarxes socials hagin “pres el poder” i puguin ser el vehicle dels grans canvis, fins i tot de revolucions, discutint la versió oficial dels fets i fent que la “veritat” necessiti lluitar-se cada dia a l’arena, pot ser una cosa positiva. Molt positiva, de fet: “sense filtres” desapareix el mur de la direcció política i de la manipulació institucional de la informació (malgrat l’evident submissió als capriciosos algoritmes). Això, en si, és una bona cosa. El Procés català, d’entrada, no hauria pogut fer ni una sola passa sense les xarxes socials: recordem el suport que hi van prestar personatges com Assange, o com van fer la volta al món els vídeos del referèndum de l’1-O, o fins i tot l’ordre imperativa de la cantant Björk el mateix dia del referèndum, dient als catalans “Declare independence”. Vam ser els mitjans, “we are the media”. I el problema, però i paradoxalment, també és que “we are the media”.

L'artista Lluïsa Febrer ha tornat a encendre les xarxes amb un nou cartell per a una manifestació en defensa de la llibertat d'expressió arran de la polèmica que va aixecar el seu cartell de Sant Sebastià. En aquesta ocasió, Febrer ha optat per una imatge en què s'observa un guàrdia civil, un bisbe i el rei, tots ells vestits amb simbologies feixistes i espanyolistes. A l'esquerra del cartell, s'observen diverses persones en actitud de protesta, una amb la bandera LGTBIQ+ i amb els punys en alt. L'acte, sota el lema 'La criminalització de la protesta. Sortir al carrer per sortir de les xarxes', està convocat per Llibreria Pròpia per al pròxim 8 de febrer, a les 12 h a plaça de Quadrado. Allà es durà a terme la lectura grupal del llibre Ofendiditos, de Lucía Lijtmaer, una obra que aprofundeix en les amenaces a la llibertat d'expressió i la censura.

"La democràcia no pot funcionar sense una premsa lliure": així de contundent s'ha mostrat la dibuixant Ann Telnaes després d'abandonar el Washington Post, on treballava com a humorista gràfica des del 2008, perquè li van censurar una vinyeta on es pot veure un grup de magnats de les tecnològiques i dels mitjans agenollats davant una estàtua de Donald Trump. Entre ells hi ha Jeff Bezos, el propietari d'Amazon i del mateix Washington Post, i també el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg.

L’àrea de Joventut de l’Ajuntament de Marratxí, dirigida per la regidora de Vox Carlota Ariza, afronta crítiques per censurar activitats de contingut social i cultural, a més de privatitzar esdeveniments clau. Segons fonts properes a l’Ajuntament, que prefereixen mantenir l’anonimat per evitar possibles conseqüències laborals, la regidora revisa de manera exhaustiva les programacions per evitar qualsevol iniciativa que pugui resultar “políticament compromesa” i aquestes decisions “minven l’autonomia del servei i s’allunyen de les demandes reals dels joves”. Un exemple que destaquen és la cancel·lació, el passat mes de setembre, del curs anual de castellers, que tenia com a objectiu crear una colla al municipi. Aquesta activitat ja tenia personal contractat i la planificació avançada, però, segons denuncien les fonts, “va ser descartada després d’una revisió detallada per part de la regidora”.

Els censors franquistes que van prohibir i fer la vida impossible a músics, discogràfiques i productors de la Nova Cançó no tenen gaire a veure amb la imatge arquetípica d'homes grisos treballant en una cambra fosca. Tenien un molt bon horari, treballaven quatre hores en un lloc agradable, cobraven un molt bon sou, la majoria tenien formació universitària i coneixements d'altres idiomes. A més, hi havia dones, algunes molt joves. Saber qui eren no és fàcil, perquè molts dels informes de la censura estan firmats amb un número o amb un nom fals. A la musicòloga i historiadora Maria Salicrú-Maltas li ha costat vint anys d'investigació i moltes hores als arxius policials, administratius, militars i eclesiàstics, posar-los nom i cognom i parlar-hi cara a cara. El llibre Aquesta cançó, no! (Comanegra) és la crònica de la seva investigació.

L'Ajuntament de Palma ha tornat a censurar la conferència Palestina, més enllà dels límits d'Israel després del recurs de Ciutadans per Palestina per reprogramar-la a la biblioteca de Cort –l'acte s'havia previst inicialment el 6 de juny. Cal recordar que el Consistori va decidir prohibir l'acte dos dies abans que es dugués a terme i va argumentar que aquesta conferència, que es va fer a la UIB el 19 d'abril, ha estat condemnada pel rector de la universitat, Jaume Carot, que ha assegurat que no l'hauria permès si n'hagués conegut "el contingut real".

No és la primera vegada que l'Ajuntament de Palma fa servir la censura amb les iniciatives de les biblioteques municipals. De fet, fa només 15 dies el govern municipal va prohibir una conferència sobre Palestina a la biblioteca de Cort. I aquest dimecres ha estat el torn d'Aurora Picornell, sobre la qual pesa una ordre que prohibeix qualsevol difusió de la seva figura i la seva biografia –escrita per l'historiador David Ginard– a les xarxes. Algunes biblioteques han recomanat la lectura de la biografia de Picornell després que el president del Parlament, Gabriel Le Senne, esquinçàs un cartell amb dones assassinades pel franquisme, entre les quals, Aurora Picornell.

L'Ajuntament de Palma ha decidit censurar la conferència Palestina, més enllà dels mites d'Israel, que l'entitat Ciutadans per Palestina havia de dur a terme aquest dijous a la biblioteca de Cort. El consistori ha anunciat la seva decisió mitjançant un comunicat en el qual argumenta que aquesta conferència, que es va fer a la UIB el 19 d'abril, ha estat condemnada pel rector de la universitat, Jaume Carot, que ha assegurat que no l'hauria permès si hagués conegut "el contingut real de l'acte".

La mare de totes les llibertats és la llibertat d’expressió. Sense la paraula lliure no hi hauria vies per canalitzar la llibertat de pensament, de consciència o de càtedra. Sense poder-los anomenar, no es poden reivindicar cap dels altres drets. Les injustícies i les discriminacions, els greuges i els abusos de poder queden relegats a la part silenciada de la vida si el que impera és la llei del silenci. Per això és tan preocupant que en l’única part del món on s’havia consolidat la llibertat d’expressió comencem a veure creixents mostres d’intolerància als discrepants. El virus de la censura es va infiltrant a poc a poc en les nostres actituds cap als altres i ja no necessita lleis ni professionals com abans per ser imposada.

"A l'escola, perquè no em castiguessin, sempre havia de demanar perdó per coses que a parer meu no estaven malament o per coses que directament no havia fet, i això em feia molta ràbia", diu la directora de teatre iraniana Parnia Shams (Nahavend, 1996). D'aquestes vivències juvenils n'ha sortit l'espectacle És, que explica la història d'una noia de setze anys que arriba a un institut nou i, al forjar una complicitat especial amb una altra alumna de la classe, s'ha d'enfrontar a un sistema educatiu extremament rígid. "Fins i tot abans que elles mateixes es plantegin quina relació tenen, ja se'ls dicta des de fora com s'han de comportar, no se'ls dona espai per pensar per si mateixes", diu la directora. Després de representar-se a Bèlgica i Alemanya, l'espectacle aterra del 5 al 7 d'abril a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, que per primera vegada acull una companyia iraniana.

No podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos, però sí que ens podem fer sexe tots sols. Per a les pessigolles necessitem els altres, no permeten el soliloqui. La naturalesa és sàvia: com que el sexe és una necessitat fisiològica, si cal un se’l pot fer solet. Sense pessigolles, en canvi, podem viure. O malviure.