A en Camús el molestaven, com a tothom, els correus electrònics falsos que li arribaven a la safata d’entrada. Arribaven mesclats amb els que eren publicitats d’alguna marca comercial, però els falsos eren fàcils de reconèixer perquè prometien una cosa o altra des de l’assumpte del missatge, a fi de fer picar qui el rebia i que l’obrís. I en fer-ho, en obrir-los, qualsevol programa maligne es podia introduir dins l’ordinador i causar-hi una destrossa en forma d’arxius danyats, o contrasenyes robades, o directament, robatoris en comptes corrents i targetes bancàries.

Hi havia les barques de bou dels pescadors, les llanxes de passeig dels rics locals i dels estrangers, i un parell de llaüts que ja eren, també, peces de col·leccionista. La cala feia un port natural, avall del freu format per les parets argiloses d’un impressionant penya-segat vermell, i les embarcacions no s’hi havien arribat a acumular com en altres punts de l’illa. De fet, la cala i la petita població, que n’havia agafat el nom, havien fracassat en el seu moment en la provatura de convertir-se en un punt de turisme de masses, a imitació d’altres que sí que havien tingut aquesta fosca sort. D’aquells dies, n’havien quedat com a penyora, als carrers de la població, una quantitat remarcable de locals tancats de feia molts d’anys. En quedaven les finestres amb els vidres empastissats amb aquella substància blanquinosa amb què se solen empastissar els vidres dels locals tancats, i també alguns rètols amb els colors menjats pel sol i la serena, on encara es podia mig llegir què s’havia ofert allà: “Pub Orizon”, deia un. O: “Souvenirs Carmen”. O: “Comidas FranGa, en què Fran era per Francesc, i Ga, per Gabriela.

En Bernat va aixecar la persiana a la botiga de souvenirs que feia més de trenta anys que regentava al centre de Ciutat. Era un matí de començaments de juliol, ja feia calor i humitat a cor què vols, i en Bernat estava especialment content. Tenia ganes d’explicar-ho a l’Elpidio, el cambrer del bar del costat, quan anàs a demanar-li el seu tallat per endur-se’n: ahir, quan ja estava a punt de tancar, va entrar a la botiga de souvenirs Steven Adler. I qui és aquest, preguntaria n’Elpidio, a qui sens dubte no li sonaria de res aquest nom. Home, li respondria aleshores en Bernat: Steven Adler és el bateria dels Guns N’ Roses. O ho era, més ben dit, perquè va ser expulsat de la banda fa un munt d’anys per la seva addicció a les drogues. Però per als fans acèrrims de Guns N’ Roses, el bateria autèntic de la banda, el genuí, el de debò, era i seria sempre Steven Adler. Els altres que havien passat per les successives formacions del grup eren músics de lloguer, bateries amb ofici i professionalitat, però que no hi posaven l’ànima i el cos com ho havia fet, en el seu moment, el gran Steven Adler. Al cap i a la fi, Adler va ser el bateria que va gravar el primer àlbum dels Guns N’ Roses, aquell mític Appetite for destruction que havia marcat un abans i un després en la història del rock. Appetite for destruction havia estat al rock l’equivalent del que el Kind of blue d’en Miles Davis havia estat al jazz, amb aquell sextet de luxe màxim format pels pianistes Bill Evans i Wynton Kelly, John Coltrane i Cannonball Adderley al saxo, Paul Chambers al baix i Jimmy Cobb a la bateria. Seguint el raonament d’en Bernat, era ben bé com si Steven Adler fos el Jimmy Cobb del rock. És a dir, llegenda viva de la música. El so del seu bombo i la seva caixa a temarros com Paradise City, My Michelle o –naturalment– Sweet Child O’ Mine era una cosa que anava molt més enllà del so d’una bateria normal. Era una bèstia selvàtica desfermada, i a la vegada un àngel caigut del cel. Era un dels sons més meravellosos que en Bernat havia escoltat en la seva vida, i allò que en Bernat sentia per aquelles cançons i per com les feia sonar la bateria de Steven Adler anava més enllà de la simple admiració. Era devoció. Era amor. A en Bernat no li sabia gens de greu si algú el volia definir com un fanàtic del primer disc dels Guns N’ Roses i del so de la bateria de Steven Adler, perquè ho era. Se’n sentia. Des de les fosques profunditats dels anys vuitanta fins avui dia.

En Toni s’havia fet instal·lar una alarma a casa i ara estava més content, tal com prometia l’anunci de l’empresa d’alarmes. Hi havia molta inseguretat al barri: havien entrat a robar al taller de reparacions d’automòbils, a dues botigues de roba, a un restaurant italià, a un gimnàs, a una cocteleria i a un bingo. També, i això era el que més espantava en Toni, a diversos domicilis de particulars, un d’ells a la finca que hi havia just davant de la seva. Per ser sincers, en realitat en Toni no havia tingut notícia directa de cap d’aquests robatoris, és a dir, no ho sabia per cap de les persones que els havien patit. Però tot el barri en parlava, i ell se n’assabentava per en Biel, el cambrer del bar Mañanas, on solia prendre el tallat abans d’agafar la moto i partir cap a la seva feina, a les oficines d’una empresa de pretensats a un polígon dels afores de Ciutat.

Pel camí cap a la manifestació, ella va comprar un cupó dels cecs. La venedora seia en un tamboret, a un racó d’una plaça que havien de travessar per arribar a la plaça més gran de la ciutat, que era el punt de trobada de la convocatòria. Allà on eren ja es notava l’ambient de les grans ocasions, la gentada que es movia per totes bandes, apressant el pas, rient, cantant, portant pancartes o cartells o banderetes o simples cartolines amb frases escrites.

Era com un d’aquells personatges de les cançons d’en Kiko Veneno, en Joselito, o aquell que arribava en un Mercedes blanc. Només que en Tyrone era negre. Negre i d’un metre noranta-cinc d’alçada i cent vint quilos de pes. Encara que se solia seure a un tamboret per jugar a la màquina escurabutxaques, el veien de lluny.

Tot d’una en arribar, mentre feien el check in a recepció, en Carles havia vist passar una dona que li havia semblat que podia ser l’actriu Sean Young. No tenia gaire bon ull per a aquestes coses, perquè la seva memòria retenia molt millor les alineacions futboleres que els repartiments cinematogràfics o teatrals, però el simple fet d’haver vist algú que (segons ell) s’assemblava a una actriu de Hollywood li confirmava que havia fet la tria correcta del resort on havien acudit a passar les vacances. Una tria condicionada, perquè havia hagut d’endur-se amb ell en Carlitos –el fill petit, de quinze anys– i en Tolo –a qui encara anomenava “sogre”, encara que en realitat fos el pare de la seva ex–, de setanta-vuit. Però almenys eren a Màlaga, que era on en Carles volia anar.

Quan en Gregori Sansa es va despertar, es va trobar envoltat de ciclistes alemanys. No podia recordar com havia arribat fins allà, és a dir, damunt del muret que separava la platja del passeig marítim, però feia l’efecte que hi jeia des de feia algunes hores. Tal vegada perquè era a Can Pastilla, pensar que possiblement hi tinguessin alguna cosa a veure els efectes d’unes ídem que s’havia pres, juntament amb una quantitat generosa de vodka amb taronja. Però ves a saber, es va dir, el cos és un enigma.

En Maties va aprofitar la cigarreta fins al filtre, i amb el cremalló que quedava en va encendre una altra. Les llosques, les llençava a terra. Ningú s’hi fixava, perquè al seu voltant hi havia un merder de gent que anava i venia, i cavalls que bufaven, i músics amb instruments, i infants que ploraven, i venedors d’estampes i dolços, i tot el que un pogués imaginar. I, a més, què collons, al cap i a la fi anava vestit de centurió romà. El darrer que podia importar-li a ningú era si fumava o no fumava.

A la botiga de na Carmina ningú sabia molt bé què s’hi despatxava. De tot, qualsevol cosa que un pogués haver de menester. O res.

—Això no és Mallorca. El passatger amb ulleres es va girar quan va sentir aquestes paraules darrere seu. La veu que les havia dites era la d’un infant, no estava segur si un nin o una nina, però de pocs anys. Venia d’algun seient al seu darrere, i el passatger amb ulleres es va girar per curiositat. Li havia fet gràcia, i a l’home gras que seia al seu costat també, perquè les seves mirades es van topar i van intercanviar un somriure que sens dubte anava dedicat a la criatura i al seu comentari.

No recordava on havia llegit alguna cosa sobre fer-se un tambor amb la pell de l’enemic. Però fos on fos, això ho havia llegit abans. Abans que començàs la guerra i a ell el mobilitzassin. Abans d’agafar el fusell per matar l’enemic. Ara, la frase del tambor ja no li semblava temible, com abans. Li semblava infantil.

U n dia com un altre que passejava pels afores del poble, en Solís en va veure una per primera vegada. Al mig d’una vorera aixecada i rompuda per les arrels dels pins, rebent el soleiet tan agradable del canvi climàtic, hi havia una bosseta negra. El diminutiu aquí és oportú, perquè era de petites dimensions. No estava buida, d’altra banda. Hi havia alguna cosa dins, que li donava una forma arrodonida, i estava lligada pel cap de dalt, fent un nus que deixava dues puntes de plàstic que es movien amb la mica de vent de feia. En Solís, que era un ciutadà cívic, va tenir l’impuls d’ajupir-se, agafar la bosseta i dipositar-la a la paperera que hi havia unes passes més enllà. Però va haver d’admetre que li feia oi agafar-la, de manera que va passar de llis. Al cap d’un minut, per ser sincers, ja no hi pensava.

De tant de desitjar-ho, finalment va succeir. Al cine on anava cada dia n’Ezequiel, com que era independent i alternatiu, hi passaven coses que no solien passar a les sales de cinema més convencionals.

De vegades, quan anava al cine, a n’Ezequiel li agradava imaginar que li passaria alguna cosa semblant a la d’aquella escena d’Annie Hall, de Woody Allen. Ell i Diane Keaton feien coa per entrar a veure una pel·lícula, i darrere tenien un pesat que els posava un cap com un timbal amb les seves opinions, que no tan sols eren pedants, sinó que les deia en veu ben forta, perquè les sentís tothom. Fins que en Woody Allen s’acabava discutint amb ell, i durant la discussió sortia el nom del teòric de la comunicació Marshall McLuhan. “Vostè no sap res sobre McLuhan!”, es recriminaven l’un a l’altre. Fins que Woody Allen deia: “Ah, sí? Idò ara veurà”, i treia Marshall McLuhan en persona d’un racó del vestíbul del cinema. McLuhan, a més, donava la raó a Woody Allen, que deia: “No podria la vida ser sempre així?”

Va sortir a les cinc i quart de la matinada, com cada dia, per anar a agafar el bus cap a l’aeroport. Vivia en un tercer pis sense ascensor: baixava els escalons de dos en dos –els escalons eren d’un gres blanc amb taquetes de diferents tons de marró i beix– i no tocava l’arrambador ni les parets, que feia mil anys que ningú pintava. La porta del carrer, metàl·lica, feixuga, es tancava darrere seu amb un cop que ressonava dins el carrer buit de vianants, però ple dels cotxes aparcats a una vorera i l’altra.

Deia que anava a la biblioteca a estudiar, però en realitat hi anava per fer-s’hi fotos. Havia descobert que les selfies, o les fotos que de vegades li feia algú altre, en què se’l veia envoltat de llibres, tenien una acceptació més alta a Tik Tok i Instagram, especialment entre les dones. Ell no era un estudiant de la sopa: ja feia alguns anys que havia doblegat els trenta, havia fet una carrera professional digna de menció com a litigador en un despatx d’advocats de renom, i ara preparava oposicions a fiscal. “He estat cuiner abans que frare”, solia dir, calcant en català la coneguda expressió castellana. I també: “Quan sigui fiscal, podré dir que he estat a les dues bandes de la trinxera”. Dir això, i pensar que era cert, el feia sentir bé.

La dependenta ho havia tornat a dir: “Què esperava, per aquest preu?”. I en Romuald no hi donava crèdit. Què esperava pel preu que havia pagat per la jaqueta? Aquesta era la pregunta? Bé, per començar esperava que no es desfés tota sola, com es podia comprovar a simple vista. Havia estès la jaqueta damunt el mostrador, perquè la dependenta la pogués veure, i en l’estona que havien conversat –discutit, més aviat– havia perdut més de mitja solapa dreta i el doblec d’una màniga s’havia començat a fer malbé, com si l’hagués passat sense voler per damunt la flama d’un fogó. La dependenta i en Romuald ara es miraven fixament als ulls, en silenci, com si haguessin de jugar-se-la en un duel. De fons sonava la musiqueta embafadora del fil musical dels magatzems.

Havia deixat els regals damunt la taula, embolicats per a quan arribassin a recollir-los la fillola i els nebots, i va decidir sortir a passejar una estona. D’ençà que s’havia mudat a aquella localitat costanera, les seves passejades s’havien convertit en un goig. A Ciutat també hi podia anar, a caminar a vorera de mar, però no era igual. El trànsit, el renou, la gent, l’excés, els semàfors que obliguen a interrompre la caminada. On vivia ara, en canvi, sortir era molt més plaent. Podia caminar molta estona sense trobar a penes ningú, tal vegada alguna altra persona passejant, a peu o en bicicleta, en companyia o en solitari, amb un ca o sense ca. I poca cosa més. El sol hivernal, tan agradable després de dinar, li queia al damunt calmós, com el seu pas.

Quan la grua va aconseguir treure’l, en Ricard pesava 212 quilos i feia vuit anys i mig que no sortia del seu pis. La finca on vivia era a l’Eixample de la ciutat, i el pis havia estat primer dels seus padrins, després hi havien viscut els seus pares, després –quan es van divorciar– la mare hi havia viscut tota sola (o, més ben dit, amb ell), i finalment ell mateix, en Ricard, l’havia rebut en herència quan la seva mare va morir. Es tractava d’un pis construït als anys cinquanta, espaiós i ben il·luminat, amb sostres alts, habitacions grans i un trespol de rajola hidràulica que tenia dibuixos diferents a cada estança. “Abans sí que feien bé les cases”, recordava que solia dir el padrí, quan ell era petit. I tothom assentia.