La periodista i comunicadora Candela Figueras (Montblanc, 1984) ha crescut al camp ajudant el seu pare a la granja i darrere del taulell de la carnisseria de la mare. “Vaig aprendre a comptar i tornar els diners amb les senyores de la botiga. Quan va entrar l'euro jo encara pensava en pessetes, perquè era molt petita i calculava amb pessetes". Amb l’exemple dels seus pares, va entendre ràpidament que les coses costaven de guanyar, que “els diners no cauen del cel”. “Volia la típica minicadena pels CD, els cassets i la ràdio. I els pares em van dir: «Si ho vols, estalvia». Vaig anar recopilant diners i m’ho vaig comprar al cap de dos anys i mig, que recordo que valia 60.000 pessetes”.

El primer record sobre els diners que té el còmic i humorista Guillem Estadella (Cunit, 1996) és comprant cromos quan sortia de l’escola i ingressant els diners que cobrava el seu pare al caixer de sota de casa. El còmic entra al món laboral treballant del que es volia dedicar: “Amb catorze anys vaig començar a fer ràdio, amb quinze vaig fer un grup de teatre i amb setze, monòlegs.”

El mestre xocolater Lluc Crusellas (Santa Eulàlia de Riuprimer, 1996) va endinsar-se al món de la gastronomia de ben jove. Amb 17 anys va fer pràctiques a Can Jubany: “Allà vaig veure que les postres quan arriben a taula generen unes emocions, signifiquen família, són símbol de celebració. I vaig pensar «Jo vull fer això tota la vida, vull fer una cosa que transmeti a la gent»”.

L’il·lustrador de còmics Martí Melcion (Barcelona, 1995) s’ha criat en una família dedicada al món de l’ensenyament i la llengua catalana. Des de ben petit ja apuntava maneres: “Dibuixava molt i a més feia un estil bastant còmic. Recordo que una vegada vaig calcar els països d'Europa i els vaig posar cara, ulls i manetes. Els vaig fer una personalitat i als adults ja els feia molta gràcia”.

La comunicadora i mestra Neus Rossell (Sils, 1990) va ser educada en una família molt austera, en què "amb poca cosa" ja eren “superfeliços”. Amb només 16 anys va començar a treballar de cambrera al seu poble natal, i des de llavors no ha parat: “Mentre estudiava he estat sempre treballant. Als 17 vaig començar a l'escola de música on jo mateixa era alumna i quan s'acabava la temporada, a l'estiu, estava en un casal”.

La lingüista i política Carme Forcadell (Xerta, 1955) es va criar en una família treballadora dedicada al camp. “Quan hi havia taronges anàvem tots a collir-ne”, recorda. Amb 14 anys va començar a fer classes de repàs a un veí i, més endavant, va treballar de cangur.

Amb només 6 anys la cantant Mariona Escoda (Valls, 2001) va tenir el primer contacte amb la música i ja des de molt jove va començar a cobrar per fer la seva passió. "El meu primer ingrés va ser cantant. Vaig començar amenitzant casaments civils a l'Ajuntament de Valls", explica en declaracions a l’Empreses. En aquell cas li van donar "un sobret amb els diners" i l’ha guardat de record: "Aquells diners segueixen sense tocar-se".

El cuiner i xef privat Jacint Carafí prepara plats setmanalment per als 90.000 seguidors que té a Instagram. El creador de contingut va créixer al celler familiar de Sant Sadurní d’Anoia (1994) en una casa on eren “curosos” amb els diners. Amb només dotze anys ell ja treballava etiquetant les botelles de cava per guanyar-se una petita paga.

Cesk Freixas (1984) va néixer al pis de sobre d’una fusteria familiar de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès), on anys més tard va treballar: "M'hauria agradat dedicar-m’hi, però vaig haver de deixar d'ajudar quan tenia 13 o 14 anys perquè em van detectar asma".

La periodista Cristina Puig (Barcelona, 1972) va topar amb el món de la informació per accident. “Jo volia ser cantant i actriu. En entrar a la universitat vaig posar com a primera opció traducció i interpretació perquè volia aprendre molt anglès, anar-me'n a viure als Estats Units i arribar a Hollywood. Jo volia ser Madonna”, rememora. Com que era el més semblant, Puig va posar de segona opció el grau de periodisme: “Realment ara m'adono que és l'única cosa que sé fer”. 

Li agradava el cinema de terror i volia dedicar-se als efectes especials, però ha acabat sent cantant perquè la música “dona sentit a l’existència humana”. Ferran Palau (1983) va néixer en una família humil de Collbató: “No recordo haver anat mai a un hotel, anàvem a càmpings. Els pares han sigut senzills, però sempre s'han bolcat per donar-nos allò que ens feia falta". De fet, tan bon punt li va agradar la música li van regalar una guitarra.  

Graduada en educació però comunicadora de professió. Parlem de Laura Grau (Blanes, 1995), col·laboradora de mitjans de comunicació i creadora de contingut a les xarxes socials. Ha crescut en una família nombrosa i recorda que a casa anaven “bastant justos” de diners, explica a l’Empreses. Els primers diners els va guanyar fent classes de repàs, i el que li feia més il·lusió era no haver de demanar permís a casa per comprar-se una pizza: “Aquesta mena de llibertat em feia sentir com si fos una delinqüent, després em vaig adonar que així és com funciona la vida”.

La vocació va guanyar la partida a les comoditats econòmiques a la vida de Laura Rosel (Sabadell, 1980). La periodista va apostar pel món de la comunicació tot i l’oposició inicial dels seus pares, sabent que seria difícil guanyar-s’hi la vida. Rosel ha crescut en una família treballadora: “La meva mare era infermera i el meu pare, pintor”. De petita li van inculcar que les coses costaven de guanyar: “No podies tenir una motxilla nova cada any, era un caprici”. Fent les primeres hores com a cangur va descobrir el valor dels diners.

La creadora de contingut i presentadora Nadine Romero ha nascut a Manresa, però s’ha criat, juntament amb la seva germana, a darrere el taulell de la botiga dels seus pares. “Vinc d’una família molt treballadora, els meus pares treballaven de dilluns a dissabte i nosaltres estàvem tot el dia allà”, explica Romero. La família tenia tres botigues: “Jo recordo que a casa entraven força diners, fins que va arribar la crisi”. Llavors els seus pares es van haver de vendre el negoci: “Vaig passar de tenir-ho tot a no tenir res. Sempre he sigut una nena consentida i, esclar, quan tenia 13 anys no entenia per què havia passat de tenir tres vambes, encara que no me les posés, a no tenir-ne i a reciclar les mateixes durant tres anys, i a sobre compartint-les amb la meva germana”. “Va ser un procés dur. De fet, econòmicament encara no s’han recuperat”, explica la creadora de contingut.

Ser cuiner o, més ben dit, ser el millor cuiner del món, no entrava dins de l’espectre de possibles professions que Ferran Adrià (1962) imaginava de petit. Però segons explica a l'ARA, la sort i les circumstàncies el van portar fins aquí. Aquest cuiner nascut a l’Hospitalet de Llobregat ha fet servir la cuina com un llenguatge per crear i innovar. La primera vegada que va entrar a la cuina ho va fer per rentar plats i anar a Eivissa de vacances. “No era vocacional, però a poc a poc em vaig anar enamorant”, apunta el cuiner. 

L’actor David Bagés (Reus, 1966) va créixer en una família de gran tradició teatral: “La mare sempre havia fet teatre amateur i el pare tocava la trompeta”, rememora l’artista. Tant ell com la seva germana van entrar en aquest món de ben petits: “Era com un joc, era una activitat lúdica i familiar. De fet, érem tan petits que no recordo el primer dia que vaig pujar a un escenari.”

Un any després d’aixecar la medalla d’or al campionat mundial de natació artística al Japó, Paula Ramírez Ibáñez (Sant Cugat del Vallès, 1996) es va proclamar campiona olímpica als Jocs de París. L’equip de la selecció espanyola va culminar amb una medalla de bronze que va fer realitat el somni de Ramírez: “Tenia uns set o vuit anys i vaig dir: «Mama, jo vull anar als Jocs Olímpics fent natació artística, i després vull treballar al Comitè Olímpic Internacional»”. Tot i així, assegura que no s’imaginava arribar al podi: “Ara la medalla olímpica s’ha posat en el top 1 de millors moments professionals”.

Nascuda a Barcelona en una família aficionada a l’esport, Sara Gallego és, als 23 anys, la millor atleta de tanques en la seva categoria, 400 metres. El 2021, amb 54 segons, va batre el rècord a Catalunya i a Espanya. Des dels 16 anys competeix internacionalment, tant en campionats europeus com als Jocs Olímpics. El que era el seu "moment d’esbarjo" de petita s’ha convertit en la seva professió: "Mai m'havia passat pel cap que pogués guanyar diners i viure d'això; em semblava una cosa fora del possible". Ara, però, ja té assumit que és la seva feina: "Necessito complir les fites per poder continuar guanyant-me la vida".

L’empresari i enginyer informàtic Jordi Romero (37 anys) porta una vida dedicada a la tecnologia i l'emprenedoria. Ve d’una família que no tenia "ni un duro", amb una mare psicòloga i un pare arquitecte que li van ensenyar amb l’exemple a "buscar-se la vida". El missatge, rememora, era clar: "Pots fer el que vulguis, però has de lluitar i t’ho has de currar".

L’actriu, cantant i escriptora Clara Moraleda va començar la seva carrera al món de la interpretació amb només 16 anys al film Atrocious. I es va estrenar als escenaris del teatre amb l’obra Mar i cel. Moraleda, també coneguda pel sobrenom Leopolda Olda, va ser la primera Youtuber a fer contingut en català.