Cada divendres al vespre, al meu poble d’un sol carrer, sentim un clàxon que sona repetidament des de la carretera comarcal: ens avisa perquè anem baixant. És en Quim, que passa amb el seu camionet refrigerat, ple de gel, per vendre peix fresc. Obre una finestra grossa d’un dels laterals del camió i ja tenim la paradeta muntada. És un moment de trobada amb els veïns, que quan és estiu és molt distès i quan és hivern —i ja és de nit— té un cert aire de comicitat. Pel fred que surt del camió, que se suma al del carrer, perquè tothom duu una combinació de roba d’estar per casa i peces d’abric i per la fila que fa en Quim, que és el més damnificat per “la fred” i ha d’anar tot encaputxat. En altres pobles de Vilademuls, els que tenen més de cent habitants, la trobada veïnal es converteix en una petita congregació, que de vegades agafa un caire quasi festiu: és el moment de saludar a tothom i fer-la petar.

Fins i tot als veïns i comerciants menys colauers del carrer Consell de Cent de Barcelona, si ara els diuen que tornen a obrir el carrer per deixar-lo com estava, els agafa un cobriment. L’Eixample està exhaust de soroll, d’obres, de pols, de nous embussos, de carrers amb premi i carrers castigats, de radars, de les cues que provoquen les obres de la Via Laietana que comencen unes quantes travessies abans d’arribar-hi, i de l’ús intensiu i no sempre reglamentari de voreres, contenidors i altres elements de mobiliari urbà. Però tornar a obrir Consell de Cent per desfer-hi l’eix verd, no, gràcies. No passarà que veiem entrar-hi una altra vegada les excavadores, i no tan sols perquè encara queden un munt de recursos possibles davant la justícia, o pel malbaratament desproporcionat de diners públics que suposaria, sinó per pur sentit comú.