Fer el sopar és una tasca visible, però per poder-la fer cal que algú hagi ideat el menú en funció del que els infants han menjat a l'escola, hagi fet la compra i ho hagi facilitat. La càrrega mental és, justament, tota aquesta feina prèvia que no es veu però que és necessària. La descripció és de Paola Roig, psicòloga que fa uns dies reivindicava a les xarxes socials l'angoixa que generava en moltes dones aquesta gestió i organització de la llar. Encara és una feina que recau en elles en la majoria de parelles. Però què passa quan la parella se separa? Si la custòdia és exclusiva, la càrrega mental difícilment es divideix, però i si la custòdia és compartida?

Cada desembre, quan Erienne Fawcett era petita, la seva casa rural a Minnesota es transformava en un aparador de llogarrets nevats en miniatura, amb rens petitons i nadales. De petita, aquestes escenes li semblaven "pura màgia". No va ser fins a l'edat adulta que es va adonar que la seva experiència era el resultat d'"hores i hores de feina" de la seva mare i formava part d'un elaborat esforç per fer que el Nadal fos especial.

Tipa d'observar com tant ella com les seves amigues, quan es convertien en mares, portaven el pes de la criança, almenys en relacions heterosexuals i malgrat tenir parelles suposadament progressistes, la periodista i psicòloga clínica Darcy Lockman (Detroit, 1972) va decidir investigar per respondre per què es continua mantenint aquesta desigualtat de gènere. "El llibre neix de la meva curiositat per saber per què gairebé totes les dones del meu entorn estaven enfadades amb la parella perquè elles feien molt més que ells a casa i vivien de la manera que deien que no viurien. Què passa? Per què? No podia trobar-hi una resposta", explica Darcy Lockman des de Nova York en una conversa amb el Criatures. El resultat és Toda la rabia. Madres, padres y el mito de la crianza paritaria (Capitán Swing). El títol no podria ser més adequat perquè com més pàgines llegeixes més t'enfades, sobretot si ets dona, tens un home de parella i fills a càrrec. De fet, són ells els que se l'haurien de llegir, perquè el relat del pare modern i implicat s'ha exagerat molt: les dones continuen assumint el 65% del treball de cura dels fills.

No és nou afirmar que les mares actuals estem molt exigides. Compaginar la vida professional, social i la criança ja resulta un repte en si mateix. Trobar estones per cuidar-te. Per fer aquella classe de ioga que tant trobes a faltar. Un sopar amb la parella, que fa molt que no us trobeu. Uns vins amb les amigues. I no t’oblidis de la teva àvia, que fa molt que no li truques!

Comprar la seva pasta de dents perquè se li ha acabat, enviar un WhatsApp a la responsable d'acollida de l'escola per dir-li que avui s'ha de quedar de 17 a 18 hores per logística familiar, parlar amb el coordinador de futbol perquè aquest any vol canviar d'extraescolars per saber horaris i dies d'entrenament, contactar amb la coordinadora de tenis per dir-li que aquest curs no vindrà que vol fer futbol, fer la transferència per pagar la matrícula de la nova extraescolar i domiciliar els rebuts, comprar-li la roba que necessitarà, tramitar la seva alta a la federació, enviar un correu a l'AFA per saber quan tindrem el retorn dels 100 euros del val escolar que vam tramitar amb l'associació, comprovar que té els pantalons d'esports nets perquè demà se'ls ha de posar, mirar el menú de l'escola per no repetir-lo a l'hora de sopar, posar a la rentadora el xandall perquè divendres va d'excursió i el necessita, comprar el regal d'aniversari de la festa de dissabte d'un company de classe, demanar hora al pediatre perquè li toca la revisió anual, comprar el forro i forrar els quatre llibres que li queden, fer la compra online perquè si no, directament, demà no tindrà res per sopar i recordar-li diàriament dos o tres cops (amb sort) que ha d'agafar l'ampolla d'aigua, l'esmorzar, rentar-se les dents, preparar-se la roba de l'endemà o les bosses tant de l'escola com de les extraescolars. Aquest és un petitíssim tast real de només dos dies de l'anomenada càrrega mental, que la psicòloga Paola Roig defineix com "invisible i que solen assumir les dones en les parelles heterosexuals".

L’inici de curs és trepidant. En el nostre setembre s’hi acumulen aniversaris familiars, adaptació a la llar d’infants, l’inici a l’escola de les grans. A més, ens acomiadarem d’un estiu que ha estat molt guai, el primer de família nombrosa. Aquestes vacances la filla gran va fer per primera vegada ràfting, la mitjana va llegir un llibre amb lletra de pal, i la petita va començar a gatejar. És molt emocionant viure i gaudir tantes primeres vegades.

A El cel segons Google, Marta Carnicero escriu: “Quan ella es va aixecar l'endemà es va trobar a l'aigüera, com sempre, restes farcides del sopar, i a l'hule molles i cèrcols, també com sempre. Va prémer el botó per connectar la Nespresso, es va cenyir la bata i, mentre aixecava la palanca perquè caigués la càpsula, va pensar que el seu marit no l'entendria mai”. L'escena és la part visible de la rutina quotidiana: cuinar, arreplegar, netejar, fer la compra. Totes aquestes coses que sostenen tota la resta. Ocults, com una d'aquelles il·lusions òptiques que us ofereixen una segona imatge si saps mirar, tots aquests pensaments domèstics que posen en marxa el complex engranatge de la marxa familiar. Planificar els dinars i els sopars, saber què falta per comprar, fer comptes, organitzar les tasques al dia, recordar què els ha quedat petit, buscar el regal del novè aniversari infantil de la temporada, demanar la cita per a la revisió del nen sa, buscar un tècnic que arregli la rentadora.