Més enllà de formar part de la meva particular Santíssima Trinitat, no hi havia cap altre comú denominador que –a simple vista– em fes relacionar Bad Gyal amb Nora Ephron. No, fins que varen coincidir en el meu espai-temps la lectura d’Amanida barrejada (L’Altra Editorial, 2025) –la sèrie d’assajos que l’escriptora va fer els anys 70 sobre la dona i el feminisme– i el visionament de La Joia, el documental d’Alba Farelo sobre el seu darrer disc. Les mames, vaig pensar tot d’una. Això resulta ser el que aquestes dues gènies tenen en comú. Unes mames petites, no hegemòniques, que han contribuït al seu enorme sentit de la ironia, i que representen l’enèsima raó per la qual emmirallar-me en elles. No és que cap de les dues intenti fer veure que aquest tema no els importa. Ben al contrari: tant l’una com l’altra converteixen els pits i la seva mida en una qüestió tan transcendent que l’acaben buidant de significat. És aquí on es troba la subversió a la qual aspir en la vida.

Les referències literàries que abunden a l'opera prima de la cineasta francesa Laura Piani poden arribar a despistar, però de seguida s'intueix en ella una influència que va més enllà de les novel·les de Jane Austen: les comèdies romàntiques de Nora Ephron. L'escena inicial, en què una llibretera lletraferida i romàntica encarnada per Camille Rutherford executa un ball tant maldestre com encantador entre les abarrotades prestatgeries de la llibreria on treballa, permet connectar la protagonista amb el característic arquetip femení que, en els films de Ephron, va encarnar Meg Ryan: dones joves somiadores, immadures i una mica excèntriques que no acaben d'encaixar en l'època que els toca viure.

Coragre, de la cèlebre guionista i productora de cinema Nora Ephron (1941-2012), és una novel·la basada en el matrimoni i el divorci de la mateixa autora amb Carl Bernstein, el seu segon marit, periodista polític que va investigar el cas Watergate i va provocar la dimissió del president Nixon. Publicada l’any 1983, Heartburn –el títol original conserva la metàfora que es perd en la traducció– transcriu la relació sonada de Bernstein amb Margaret Jay, la filla de l’antic primer ministre britànic James Callaghan.

Qui va llegir No me’n recordo de res, el primer volum d’assajos curts sobre absolutament qualsevol cosa que, explicada amb el sentit de l’humor i la intel·ligència de Nora Ephron, es converteix en una bala d’or contra l’avorriment i els llocs comuns, no dubtarà ni cinc minuts a aconseguir un exemplar d'aquesta segona entrega. A banda d’un títol que la traducció catalana fa encara més divertit (enhorabona, Carlota Gurt!), Tinc un coll que fa pena conté exactament el que s'espera d'una periodista, guionista, directora de cinema i escriptora nord-americana, pur producte del Nova York dels vuitanta i els noranta, el que tantes pel·lícules (com les seves) van immortalitzar a les nostres retines. Ah, llavors Nova York semblava el lloc on es podia ser feliç si s’era prou intel·ligent i agut per tenir una columna en un diari o una revista de fama mundial, una feina de guionista per a alguna productora independent o una editora que ens publiqués novel·les agudes i mordaces. Doncs en tot això excel·leix Nora Ephron: en intel·ligència, en autoironia i en tenir moltes ganes d’explicar el costat còmic de les coses, que per explicar-ne el vessant tràgic ja hi ha molts altres escriptors.