Es diu Ivette Alonso López, té 32 anys i un entusiasme, però molt calmat i reflexiu, per tot el que té a veure amb el vi. “Tu no te’n recordes de mi! —em diu (perquè jo no me’n recordo de ningú)—. Ens vam conèixer un dia a la Terra Alta!”

He tastat el Boig per Tu amb el Joan Ignasi Domènech, de Vinyes Domènech, i el Pep Sala, de Sau, i fent-ho m’he emocionat, he rigut i he tingut ganes de ballar. És un vi boníssim, tan bo com tot el que fan en aquest celler del Montsant. No fa pas gaire, al Jardí Botànic de Barcelona, es va fer un tast històric del Teixar, un dels vins de Vinyes Domènech, que heu de tastar. Cinc Masters of Wine van seleccionar-ne cinc anyades, que la flor i la nata vinesca va libar amb extrema delectança. No hi pot haver més finor i més elegància als vins d’en Domènech.

Mireu-vos l’etiqueta d’Els Torrats. Hi veureu, esclar, uns torrats: un noi i una noia, o un home i una dona, com vulgueu, amb el cap cobert (ell, barret de copa; ella, un capell), esquena contra esquena. Tenen el nas vermell com el rei del poema (“Que tenia el nas vermell, que bevent de bota en bota no en deixava ni una gota”) i les galtes colrades. Potser estan torrats, que és una paraula, única, divertidíssima, que en llengua catalana defineix els que potser van gats (una altra), perquè han encetat una ampolla. Semblen feliços, perquè han decidit ser-ho. La manera de fer –per no dir-ne “la filosofia”– d’Els Torrats és aquesta. Potser val la pena, avui, ser com els de l’etiqueta, que estan –bonica paraula, també– alegrois.

Avui ens bevem una varietat que em té enamorada i que penso que és, juntament amb el trepat, la nostra gran singularitat, el nostre passaport al món: la garnatxa peluda. Cadascú estima el que estima i jo m’he adonat que, amb el vi i amb la vida, estimo els rústics que són molt elegants. Vull sentir la terra a la boca, però vull llepar-ne la seda del vestit. Avui, La Peluda, del Celler Comunica, al Montsant.

“Saps d’on vinc, de Finca Garbet”, em diu. I m’ho diu perquè sap que la considero una de les finques més boniques del món. “Hi he estat amb l’Enric Soler, que potser el coneixes”, afegeix, sempre amb el seu to amable, però murri. Somric, perquè no el conec, l’Enric Soler, però sé qui és: un grandíssim viticultor, que fa vins al Penedès que m’encanten, com Improvisació.

Em vaig fixar en l’etiqueta de l’escumós que tenim avui a la copa, perquè era un cep plorant. És un fenomen que he vist una vegada, que no passa sempre i que em va –per fer servir un verb del món del vi, també– esborronar. Depèn de la varietat, del sòl... Aquest any, algunes vinyes ploraven i brotaven a la vegada, pel canvi climàtic. Això no ha d’estranyar gens a ningú que hagi anat de part.

Un dia de molta sort, celebrava una alegria al restaurant Els Casals, de Sagàs. Per acompanyar totes aquelles viandes (que pobres resulten les paraules per descriure un àpat a Els Casals) vam demanar una ampolla d’un vi estimat: La Basseta. I vet aquí que, al veure-ho, els dos senyors belgues de la taula del costat van alçar la copa i ens van dir que ens hi convidaven. Va resultar que eren els propietaris del celler que el fa. Ara, escrivint, se’m fa la boca aigua. Diria que va ser un “maridatge” perfecte, però és que la paraula maridatge, per allò, em resulta massa cast.

El priorat d’avui, el Genium Ecològic, és un 2016, de manera que –sempre si parlem de vins, no pas de persones– té uns quants anys. Tastar vins d’anyades antigues sempre és un joc: “Estarà viu? Tindrà nervi encara?” En el cas del Genium, l’envelliment –o la maduresa– ha fet el que fa amb moltes persones: l’ha suavitzat, que no domesticat, l’ha afinat, que no aprimat, l’ha arrodonit, que no enfortit. Quants de vostès, amb els anys, han perdut fúria i han guanyat qui-sap-lo? 

 Es diu One Night’s Rosé, per una raó que enamora el més hieràtic: en una sola nit es torna de color rosa. És un rosat, de festa elegant, al qual li fan un premsat directe (no, no hi ha maceració amb les pells del raïm). El fan al Celler MontRubí, a la Serral de l’Abellar (deu ser abellar perquè hi ha moltes abelles?), al Penedès. L’enòleg, Josep Queralt, ha nascut sobre una vinya i és al celler des de l’any 84. Va ser el 2001 que van començar a fer vi tranquil, perquè sempre havien fet només escumosos. I el que em sembla mereixedor de tota la nostra alegria és que en aquest celler són dels pioners en (tornar a) fer sumoll. Pensin, lectors d’aquestes epicúries aventures, que la DO Penedès no va admetre, fins al 2007, aquesta varietat tan complicada i màgica. Per tant, el nostre enòleg no va poder posar a les etiquetes “DO Penedès” fins a l’any 2007. Si algú de vostès té algun vi de MontRubí d’abans d’aquesta data, miri’s l’etiqueta. Si hi diu: “Vi de taula”, en lloc de “DO Penedès”, té una ampolla històrica. La distinció, la importància d’aquest celler, és el seu tracte amb el sumoll. És un dels únics cellers que conec que en fa quatre, de monovarietals de sumoll. Fan L’Ancestral Rosé, que m’encanta, i el Gaintus Radical, d’una vinya jove, i el Gaintus Vertical, d’una vinya vella... Aquest, depenent de l’any, el passen a bota o a formigó, o mig a bota mig a formigó. Depèn. Si el volen més elegant, formigó. Si el volen amb més cos i amplitud, bota. En general, els anys de menys grau se’n va a la bota.

Avui la copa s’omple d’un projecte jove, petit, autèntic, vell i nou. Un macabeu cent per cent en un terreny calcari a Sant Martí Sarroca, al Penedès. Un dels vins de Can Lleó. El Genuí Macabeu Vinya Les pedres. A la masia, preciosíssima, que cal visitar, s’hi fa vi des del 1751. L’any 1986, van tancar el celler –36 anys parat– però seguien cuidant les vinyes. El 2021, l’Albert, de la família Lleó, i la seva companya, la Judit, van contactar amb Joan Asens. És un vell conegut d’aquestes pàgines. Hi surt molt sovint. Com que és molt savi, ha estat mestre de molts savis, enòleg d’Álvaro Palacios i pare d’Orto Vins. Ell, el Joan, va trucar una joveníssima enòloga, Aina Mariné. Els avis de l’Aina eren pagesos, tenien oliveres i vinya. A ella li agradava la ciència. Per sort nostra, va decantar-se (i el verb és exacte) per l’enologia. Va estudiar a la Rovira i Virgili, com tants enòlegs d’aquest petit país de vins, i es va enamorar de l’ofici. Va rodar món. La teníem fent una verema a Sud-àfrica quan Joan Asens li va proposar la feina a quatre mans. Va dir “sí”. Estimava el Penedès i volia fer vins precisos, de parcel·les úniques i amb varietats autòctones. Això, que ara sembla tan natural, va haver-hi un dia que no ho era gens. De seguida a Can Lleó van plantar sumoll i moneu (un dia n’haurem de parlar llarg, d’aquestes varietats recuperades).

“Tot ú”. És una expressió que fan servir els arquitectes per indicar la barreja d’elements calcaris per fer paviments. L’he sentit dir en sentit figurat, per explicar que una situació et pot portar a una altra: “Tastar el vi d’avui i emocionar-me és tot u”. I el vi d’avui es diu així, per dues barreges: la dels sòls, i la de les varietats. El presento el Tot-Ú, del Mas de l’A. Al Priorat.

Són dos amics, com germans, en Pep Aguilar i en Patri Morillo, que van compartir pis, que sempre riuen, que passen més estona a la vinya que al celler. Es van conèixer fent un màster d’enologia a Barcelona, però llavors la Universitat Rovira i Virgili va ser la primera d’Espanya a fer enologia. “I vam dir: «Anem a Tarragona!»”, fa en Pep. “I vam començar a fer veremes a Covides (una cooperativa del Penedès) per pagar-nos els estudis, i la Sara i en René, que estaven ficats en assessoraments, ens en van passar”. Es refereix a la Sara Pérez i el René Barbier (fill), que van inaugurar aquesta secció de vins amb ànima, i els divendres i els dissabtes assessoraven. Van treballar als Costers del Segre, al Penedès, però també a Bullas, la més petita de les DO murcianes, on es fan vins molt, molt interessants. Feien vuitanta mil quilòmetres l’any, sis o set veremes l’any. En van aprendre —dels errors, dels encerts— molt. De manera que van acabar fundant una empresa, "Ya le llamaremos", en honor a les vegades que havien anat a buscar feina als cellers. "Però assessorant n’aprens molt. És brutal el que absorbeixes, bo o dolent, però mai toques os".

Avui tinc el plaer de proposar-los Cal Ganso, que m’agrada tant, tant, que vaig “presentar-lo”, com a admiradora, juntament amb el sommelier José Martínez, al Via Veneto (un restaurant que és història i patrimoni de Catalunya). El vaig presentar, molt agraïda, com un regal, perquè el celler Alemany i Corrió, de la Irene Alemany i el Laurent Corrió, és un dels cellers de la meva vida. M’agrada la manera d’ensumar, la manera de beure’s la vida, que tenen aquests dos genis, implacables, adorables, cap terme mitjà en ells, tot o res, seny i rauxa, rigor absolut i risc absolut, i també bogeria absoluta, de la necessària. El que fan la Irene i el Laurent sempre, sempre, sempre és lliure i innegociable.

Si ara els vull parlar del color del vi dolç que tenim avui a les mans, i els dic que té el color de l’ull del tigre, als més boomers de l’indret els vindrà al cap la cançó. Eye of the tiger, la que sortia a Rocky III. Podran taral·lejar-la, però no cantar-ne la tornada sencera. “It’s the... eye of the tiger...” I què més diu? Diu (ho he hagut de buscar) “It’s the thrill of the fight...” I al final: “And he’s watching us all with the eye... of the tiger”.

Carlos Esteva –pronunciat Carlus– el fundador i ànima del celler Can Ràfols dels Caus, una referència al món del vi, va morir aquest any, i l’enòleg del celler, David Mañas, diu que d’ell, sobretot, va aprendre a estimar la terra. “Vaig perdre el meu pare fa molts anys, i amb ell, després de 24 anys al celler, ens enteníem només amb la mirada. Encara no l’he pogut plorar”.

Si el vi, que és art, sempre explica coses de qui l’ha fet, avui tenim un vi fet per algú que és “un neguit des de petitet”. Raül Bobet, un dels genis del vi, un dels imprescindibles, és el que crida “Nessun dorma!”, que ningú s’adormi! Tots els vins que fa són bons, tots sorprenents, tots moderns, tots són i seran uns clàssics. I el que us volem servir avui a la copa és perfectíssim per a l’escudella, perquè l’escudella té una part generosa i greixosa, una part contundent, però també una part lleugera. I així és, també, el Ferrer Bobet 2020.

Mes de desembre. Som a punt per fer l’acte més civilitzat del món, que és “celebrar al voltant de la taula”. Per això, aquest diumenge us proposo quatre ampolles de bombolles. I perdoneu la rima, però és que em costa molt dir-ne escumosos. He fet una tria transversal, espero que útil, en tot cas des del cor, que no té cap altre interès que imaginar que us agradarà tant com a mi, estimats coneguts desconeguts.

El vinàs d’avui, un macabeu del massís del Garraf, està fet per un mestre i un alumne. L’alumne és molt jove, Jaume Colet, i el mestre no pas vell, Miquel Medall. És per això que el vi es diu Mestratge, Massís del Garraf. Per entendre’l, hem d’anar, com sempre, als orígens.

Si ara us dic vi d’Alella, pensareu en un blanc, oi? I si us poseu a recordar, a recordar un blanc d’Alella, potser us vindrà al cap un nom, un nom molt conegut fa dècades, que era en totes les taules de Barcelona perquè, fa dècades, Alella –la DO més petita de Catalunya– era la vinya de Barcelona. Em refereixo al Marfil.

Aquesta és la història d’un viatge. El de la salvatge, indòmita, amable Sara Pérez, que era al Priorat a finals dels 90, quan tothom “tenia claríssim” què era i què havia de ser el Priorat, i ella no trobava el seu lloc. La Sara va fugir. I aquesta fugida és Venus.