Una furgoneta blanca arriba a la Ciutat Esportiva del Girona a Vilablareix. Són quarts de dotze del migdia i l'entrenament està a punt de començar. Al volant hi ha Josep Maria Luis, el Jota, l'encarregat de material del primer equip des del 2003. En baixa atabalat. "Ja soc aquí, ja soc aquí", repeteix, mentre treu capses de samarretes de l'interior, dona ordres als seus companys i ordena, en veu alta, alguns pensaments. "Després s'han de recollir les pilotes de la Champions, les noves, que a la tarda tenim shooting". Els nous temps li han fet aprendre anglicismes que no coneixia. De fet, ell ja hauria d'haver tancat la paradeta. "Sí, m'havia de jubilar aquest estiu, però ho he aturat fins al vinent. No penso pas plegar ara que anem a la Champions. Això no m'ho puc perdre", diu, amb un somriure d'orella a orella.

Qui aquest estiu hagi viscut una festa major a qualsevol poble de les Terres de l’Ebre deu haver constatat que la jota és una dansa i una música viva i arrelada a les comarques del sud del Principat. “La gent balla la jota espontàniament. Passa en pobles com Paüls o Benifallet i en tants llocs més. En alguns casos, fins i tot, es balla durant hores, com un ritual. És una expressió que pot adoptar formes molt diverses: va des d’un toc de dolçaina fins a concerts de banda i xaranga, passant per cants improvisats acompanyats d’una rondalla”, explica Arturo Gaya, professor de l'Aula de Músiques de la Terra de la Casa de la Jota de Tortosa i cara més visible del grup de música tradicional i popular Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.