Era mallorquí, havia destacat per les seves idees regionalistes i havia estat vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya, aquell intent –frustrat– de restablir l’autogovern després de dos segles. Va mantenir el seu catalanisme fins i tot en el franquisme, tot el que llavors es podia mantenir –no gaire. Però el 1935 a Fèlix Escalas li va correspondre un paper ben ingrat: presidir una Generalitat de Catalunya que havia estat intervinguda pel govern estatal, una mena d’article 155 de l’època. Recordam aquest personatge singular quan es compleixen 90 anys de la seva entrada, el 29 d’abril del 1935, en aquell consell català sotmès a Madrid. I ho feim gràcies als estudis de Just Casas, Maria-Pilar Perea, Albert Balcells, Arnau González i Albert Manent i l’entrevista de Joan Sariol amb el mateix Escalas, com també escrits seus.

Des de la seva casa de Felanitx, Bartomeu Bennàssar Vicens, de 87 anys, es fa creus que el Govern de Marga Prohens hagi creat una Mesa de la sostenibilitat per lluitar contra la massificació turística. “Fa seixanta anys –assegura– ja hi hagué veus que advertiren que el boom turístic se’ns escaparia de les mans. Ara el mal ja està fet”. El mateix Bennàssar va ser una d’aquestes primeres veus que clamà en el desert. El 1964, a 27 anys, va defensar la tesi doctoral Turismo y pastoral. Síntesis de teologia de las vacaciones. Fou l’inici d’una fecunda activitat intel·lectual. “Jo vaig néixer el 1937 i, a deu anys, vaig ingressar al seminari Vell de Palma. Des del terrat teníem una vista privilegiada sobre l’Arenal. Era una platja paradisíaca, sense res. A la dècada dels cinquanta, però, a poc a poc, s’anà poblant d’hotels. Aquell nou panorama em preocupà molt. Intuïa que, amb la nova societat de consum sorgida després de la Segona Guerra Mundial, Europa oferiria les nostres illes com a lloc de descans per als treballadors de les seves fàbriques i empreses”.

Era fill d’un guàrdia civil i nebot d’un bisbe. Ell mateix va ser oficial de la Legió i de la Guàrdia Civil. Però la Revolució d’Octubre del 1934 a Astúries ho va canviar tot: el va situar en una posició de vida o mort –literalment– i es va passar al Partit Comunista, formació amb la qual va lluitar contra el franquisme. Recordam la trajectòria de Gabriel Torrens Llompart quan fa 90 anys de la commutació de la pena de mort a què se’l va condemnar pels fets d’Astúries. Per fer-ho ens fixam tant en els estudis d’Aina Ferrer Torrens i de David Ginard com en l’entrevista que li varen fer, el 1993, Celso Calviño i Coloma Julià a la revista de Llucmajor De pinte en ample.

Ha estat parlar d’una fiscalitat singular per a Catalunya i destapar-se la caixa dels trons: tothom ha posat el crit al cel amb aquest “Espanya es trenca” que ja és tot un clàssic. Ningú no ha dit res en el cas de les províncies basques i Navarra, que la tenen des del 1876 –Biscaia i Guipúscoa amb el parèntesi del franquisme, per haver estat fidels a la República. Deu ser que Espanya només es trenca si demanen coses des de la Mediterrània. Ara bé, si existeix un territori que ha estat objecte d’un espoli fiscal sistemàtic al llarg de més de tres segles, aquest ha estat el de les Illes Balears. Ho va ser des dels decrets de Nova Planta de començament del segle XVIII, va continuar amb l’estat liberal i amb el franquisme, i ho ha estat a l’etapa democràtica fins als nostres dies.

De tant de desitjar-ho, finalment va succeir. Al cine on anava cada dia n’Ezequiel, com que era independent i alternatiu, hi passaven coses que no solien passar a les sales de cinema més convencionals.

Li tocava la llitera de dalt. Per a en Cosme Bru, professor d’història a l’ensenyament públic, el pitjor no era que aquest curs l’enviassin a Formentera, ni que, una vegada allà, hagués de pernoctar en un alberg amb lliteres. El que més el fotia era haver de dormir a la llitera de dalt. “Ja és tot el que es pugui dir”, remugava.