El finançament singular ha enfrontat Catalunya amb les Illes Balears. Els presidents d'ambdós territoris, Salvador Illa i Marga Prohens, s'han reunit aquest divendres a Palma, però les discrepàncies sobre el finançament autonòmic han estat irreconciliables. Mentre el president de la Generalitat ha cridat, abans de la trobada, a fer front comú per a un finançament que respongui a les "singularitats" catalanes i balears, Prohens ha rebutjat qualsevol "bilateralitat" i ha instat Illa a negociar amb Espanya exclusivament en fòrums multilaterals. Si no ho fa, ha advertit, les Balears ho recorreran "a totes les instàncies". "En què perjudica les Balears que Catalunya vulgui més autogovern?", s'ha demanat el socialista en un esmorzar informatiu previ a la trobada. "Que cadascú faci el seu camí, Catalunya farà el seu", ha dit.

El president de la Generalitat, Salvador Illa (PSC), es reunirà amb la cap de l'Executiu balear, Marga Prohens (PP), el proper 14 de novembre a Palma. Segons fonts del Consolat i la Generalitat, la trobada s'ha concertat a petició del socialista.

El problema de l’habitatge –social, assequible o de mercat– és dalt de tot del llistat de problemes crítics a resoldre. És un problema difícil perquè construir (en aquest terme sempre hi incloc la rehabilitació) pren temps i, sobretot, perquè no acabem d’encertar-la en les polítiques d’estímul, i l'oferta de nou habitatge no està responent a una demanda que ha augmentat molt, primàriament pel creixement de la població, però també pel de visitants. Ara bé, el problema és, en la seva essència, de solució simple. Només hi ha un esquema viable per atacar amb efectivitat el problema: normes urbanístiques que eixamplin el sòl i el vol disponibles, i que la creació de valor que això representa faci econòmicament sostenible, alhora, la promoció privada de nou habitatge i la contribució pública a la disponibilitat d’habitatge social i assequible. Dos bons llibres recents sobre el tema són els de Javier Burón (El problema de la vivienda) i Joan Clos (La vivienda social y asequible).

Si el govern municipal, el català i l'estatal han fixat la democràcia i la transparència com a guia i motor potser caldrà recordar les vies d’aigua que tenen obertes. Arrencant pel cas Ábalos, que no és cap qualsevol ni el darrer regidor del penúltim poble sinó tot un exministre, apparàtxik, impulsor del sanchisme i totpoderós exsecretari d’organització del PSOE. I acabant per Leire de España, amb la seva aparició estel·lar de vodevil celtibèric, inclosa l’escena de sainet madrileny amb la irrupció de Víctor de Aldama: talment com fa tants anys l’aparició estrellada de Juan Guerra o el "que te pego, leche" de Ruiz-Mateos amb Boyer. Des d’aquesta perspectiva, el gag del Polònia de dijous passat és el resum més lúcid, riure per no plorar, d’un panorama paradoxal, tan bescanviable i invers que PP i PSOE intercanvien les mateixes acusacions, sense distinció i en doble sentit. S’acusen per igual del mateix, i això que parlem d’escales, dimensions i intensitats força distintes, que no minven cap gravetat. I, tanmateix, si alguna cosa sabem de bon començament és que aquestes trames, fangars i potineries passen molta més factura a esquerra que a dreta –i per això les dretes premen tant–. Que la manifestació convocada per la màfia aquest diumenge invoqui precisament la lluita contra la màfia, en nom de la democràcia, no deixa de ser un icònic mirall del temps. Si aquest govern és màfia, com qualificaríem l’anterior? Miralls xinesos sense màgia: si uns tenen Villarejo, caldrà recordar que els infiltrats als moviments socials són cortesia exclusiva de Grande-Marlaska. I que tots dos van emprar Pegasus per igual. Al capdavall, la broma pesada de la setmana és que a Blanca Serra no li deixen consultar, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, els expedients que documentarien els detalls de la seva denúncia per tortures sota el franquisme. La broma macabra és que aquells arxius són seus i va ser ella mateixa qui els va donar fa molts anys a la institució que preserva la memòria i avui la impedeix. Una rere l’altra sense solució de continuïtat.

Les jornades organitzades pel Cercle d'Economia ens han deixat amb una dialèctica molt decebedora i vella entre sociovergència i tripartit d'esquerres. Els partits del Procés havien obert un forat immens per a qui estigués disposat a posar al centre la reforma del model econòmic de Catalunya. Salvador Illa ha arribat al poder instal·lant-se en aquest camp per córrer. Però, de la mateixa manera que tothom sap que els bons números macroeconòmics d'Espanya no tenen cap traducció en la vida real ni surten de reformes de fons (Miquel Puig s'ha cansat de recordar en aquestes pàgines que l'economia espanyola i la catalana fa 30 anys que no incrementen la productivitat, que creixem a còpia d'importar treballadors low cost inflant una bombolla que tard o d'hora farà petar l'estat del benestar), les propostes del centreesquerra i el centredreta per al post-Procés irradien una manca d'ambició estratosfèrica. Com que tot el que el centre radical posa sobre la taula sona a continuar allargant l'agonia d'un model essencialment fraudulent, s'obre un nou forat de credibilitat que les noves dretes aprofiten de manera perfectament lògica.

La CUP sempre ha posat un preu molt alt als diferents governs de la Generalitat. L'exemple més clar és que només ha aprovat uns pressupostos des de la seva arribada al Parlament el 2012. Va ser el 2017 i l'aval dels anticapitalistes a Junts pel Sí va ser a canvi del referèndum que s'acabaria celebrant aquella tardor. Ni abans ni després la formació assembleària ha secundat uns comptes per la negativa de les grans forces independentistes a atendre les seves peticions. Tampoc ara, amb el PSC al govern, la CUP va mostrar la seva predisposició a aprovar-los, tot i que finalment els socialistes han prorrogat els comptes per manca de suports. La presidenta dels cupaires al Parlament, Laia Estrada, va dir que veia "pràcticament impossible" negociar els pressupostos amb l'executiu de Salvador Illa en la primera i única reunió amb la consellera d'Economia, Alícia Romero.

La capacitat d'innovar de la política catalana és gran. El líder d'ERC, Oriol Junqueras, ja va dir que no pensava donar suport als pressupostos del 2025 i ja veurem si ho farà als del 2026. Però tranquils. Una mostra és l'acord de l'executiu de Salvador Illa, precisament amb els republicans i els Comuns, que li garanteix 2.000 milions d'euros més pel seu funcionament sense tenir uns nous pressupostos.

Amb el govern del president Salvador Illa, el nostre Trajà, hem entrat en un temps de Pax Autonòmica. Salvador Illa, que no només respecta sinó que estima l’Espanya de la Constitució del 78, proposa estabilitat i ordre a l’interior i seguretat a l’exterior, com la Pax Romana. Es tracta de garantir la confiança que necessita l’economia catalana per tal que les empreses puguin assumir els seus propis riscos, i a fora agradar a la resta d’autonomies espanyoles i al govern de Madrid per evitar el conflicte. Serenitat i concòrdia. És un compromís que ha tingut premi electoral després del fracàs de l’intent secessionista del 2017. El govern del PSC és d’una socialdemocràcia tan moderada que ocupa còmodament el centre del mapa polític, i si no fos per la qüestió nacional podria formar una gran coalició amb Junts.

Els socialistes no pacten mai res que no els acabi beneficiant a ells mateixos. També ha passat amb Junts i els comuns, però sobretot amb ERC, que manifesta tenir com a prioritat millorar les finances catalanes, i per això va investir Salvador Illa a canvi d’un finançament singular per a Catalunya que havia de comportar –en teoria– la sortida de la Generalitat del règim comú. Tot això es va pactar fa més de mig any, i no se’n sap res. És cert que s’han fet passes endavant per augmentar el pes i els recursos de la Hisenda catalana. Que la cosa sigui gradual no ens ha d’estranyar: crear una Hisenda pròpia no és una operació fàcil. Però hi hauria menys desconfiança si damunt la taula disposéssim d’un calendari pactat entre tots. L’actual sistema de finançament autonòmic va caducar fa més de cinc anys, i ningú no s’escandalitza per això. Durant la darrera crisi econòmica, el govern espanyol va començar a prestar diners a les autonomies més mal finançades. És a dir, marxen els nostres diners en forma de dèficit fiscal, i ens en tornen una part com a préstec amb interessos. Meravella!

Els primers sis mesos de Salvador Illa com a president de la Generalitat han estat marcats per una estabilitat aparent malgrat la precarietat de la seva majoria parlamentària. Sense capacitat per aprovar els pressupostos del 2025 ni una agenda legislativa clara, el seu govern es troba en una situació aritmètica idèntica a la que tenia el govern republicà de Pere Aragonès, però Illa i el PSC han aconseguit fixar un relat de governabilitat que els permet avançar sense una oposició contundent ni una mobilització social destacada.

És sorprenent que el senyor Víctor García Correas negui la unitat del català, perquè es tracta d’un llicenciat en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona. No voldria pensar que, posem per cas, els llicenciats en geografia surten de la facultat afirmant que la Terra és plana o que els llicenciats en medicina recepten la ingesta de lleixiu pel tractament eficaç de la covid.

Fa uns dies s’ha publicat un llibre sobre la vida d'en Josep Pallach, del reconegut periodista i escriptor mataroní Joan Safont. No us estranyarà que l’hagi comprat i llegit. M’ha interessat molt el capítol 5, corresponent als darrers anys de la seva vida, el final de la dictadura franquista i l’inici de la Transició. És l’etapa en què jo el vaig conèixer i hi vaig tenir una bona relació d’amistat i col·laboració. La lectura m’ha fet reviure fets de fa uns 50 anys, que torno a recordar i que m’agrada explicar, ja que penso que van ser importants per al futur de Catalunya, per a la nostra relació amb l’Estat i per al paper que van jugar els diferents partits polítics catalans d’orientació socialista. Em centro només en tres punts dels meus records. 

El projecte del Hard Rock va ser l'entrebanc definitiu perquè Pere Aragonès avancés les eleccions la legislatura passada. ERC va ser incapaç de convèncer el PSC perquè renunciés al projecte i, amb el macrocasino sobre la taula, els comuns es van desmarcar definitivament dels pressupostos. Però tot ha canviat després de les eleccions del maig. Ara és el PSC qui governa i el Hard Rock ha passat a segon pla per als socialistes. Aquest dimecres ha arribat l'inici de l'adeu definitiu del projecte. En la sessió de control al Parlament, els republicans han anunciat la presentació aquesta mateixa setmana d'una proposició de llei per eliminar els beneficis fiscals del casino i el president de la Generalitat, Salvador Illa, hi ha expressat el seu suport. Tot plegat estava acordat d'entrada, ja que va ser una de les condicions dels republicans per investir Illa.

En ocasió dels actes del Dia de la Hispanitat a Madrid per celebrar el passat colonial d’Espanya, amb desfilada militar inclosa, el president Salvador Illa va afirmar que “Catalunya es vol implicar en una Espanya plural”. No crec que fos el marc institucional més oportú per dir-ho perquè, inevitablement, recordava que segons la Constitució espanyola és just aquell exèrcit qui té el deure d’imposar, en última instància, la implicació de Catalunya. És a dir, que es tracta d’una implicació vulgues que no. Recordi’s què va passar quan amb la mateixa legitimitat que té ara Salvador Illa el president Carles Puigdemont va plantejar la desimplicació amb Espanya, llavors democràticament consultada a través d’un referèndum: per impedir-ho, van enviar tropes i jutges, valgui la redundància.

Per si de cas algun despistat encara en tenia dubtes, les eleccions de maig van certificar, de manera incontestable, el tancament del cicle polític del Procés. Ha estat un cicle certament excepcional: més d’una dècada d’ebullició política que per primer cop ha portat l’independentisme explícit des dels marges fins a la centralitat política a Catalunya. L’independentisme ha tingut moments brillants, en aquests anys, i d’altres que no ho han estat tant –per dir-ho d’alguna manera–. Dels anys del Procés cadascú tindrà el seu balanç, però això avui ja té una importància relativa, perquè el moment és un altre.

Quan s’accedeix a llocs de govern, es poden fer coses de profunditats i pretensions diverses. Alguns polítics, si tenen poc a aportar, només els ocupen amb la finalitat que no ho faci el contrincant, sigui per cinisme, per deixadesa o bé perquè el que és terrenal senzillament no va amb ells. A Catalunya coneixem bé aquesta actitud. Quan el sentit de la responsabilitat porta a governar de manera efectiva, com cal, hi ha dues grans maneres d’afrontar-ho en les diverses àrees: o es gestiona millor el que ja hi ha, o bé es transforma allò que necessita canvis substancials. En general, els governs decideixen, en funció de prioritats, en quins àmbits endegar canvis profunds, mentre deixen els altres en el terreny de la continuïtat, millorant-ne potser només les formes. No es poden afrontar transformacions globals a risc d’obrir massa melons i no poder-ho controlar. El sentit polític és el que porta a decidir el què, el quan i el com. És aviat, encara, per interpretar què transformarà i què gestionarà el govern de Salvador Illa. Ja estan clares algunes apostes en les quals vol entrar a fons, mentre que d’altres no tant. Va clarament a transmutar l'habitatge, la rehabilitació de barris, el combat contra la desigualtat, l'atenció social, les infraestructures, la mobilitat i el finançament autonòmic. No és poca cosa. Tot i semblar necessari, de moment no és tan evident que busqui revertir amb canvis de paradigma el decaïment de l’ensenyament i la salut. Especialment en aquest últim cas, resulta imprescindible, després d’anys de degradació d’una sanitat pública desfigurada pels interessos que es mouen en aquest sector i que degraden allò que hauria de ser estrictament públic.

Carles Puigdemont va sentenciar fa uns dies parlant de la nova etapa sota la presidència de Salvador Illa: “Poden convertir, i ho intenten, la Generalitat en una gestoria d’encefalograma políticament pla, però no poden canviar la història”. La claca que acompanya Puigdemont no para d’insistir en la mateixa idea tot provant de retratar Illa com un home mancat de lideratge, mediocre, sense suc ni bruc, un mer buròcrata. Puigdemont és un home intuïtiu, llest. Per això, i perquè comanda el segon partit de Catalunya, Junts, cal parar atenció al seu diagnòstic sobre Illa. 

El compromís més cridaner del pacte d'investidura entre el PSC i Esquerra Republicana és el que fa referència al nou model de finançament singular. Sobre el finançament singular ja s'ha escrit molt i s'escriurà més en els propers temps, perquè la cosa va per llarg. Un aspecte que no ha cridat tant l'atenció és el de l'acció exterior de la Generalitat. Després d'anys d'instrumentalització d'aquest àmbit en pro de la causa independentista, és lògic interessar-se pel nou enfocament del Govern en l'etapa post-Procés.

Faig referència al denominat finançament singular, que constitueix el segon punt de l’acord d’investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. 

Quan li han preguntat per la detenció frustrada de l'expresident Carles Puigdemont, el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha insistit en un sol missatge: la necessitat d'aplicar la llei d'amnistia, a la qual de moment jutges com Pablo Llarena es neguen. Han estat nombroses les vegades que el Govern ha estat interpel·lat per aquesta qüestió i no s'ha ficat en cap embolic, ni el president ni la portaveu de l'executiu, Sílvia Paneque. Ara bé, la posició canvia quan es pregunta al govern espanyol.