Era fosca negra quan arribaven a la tanca. Llavors sa mare el deixava arraulit vora la soca d’un ametller perquè dormís una estona més. Els estels queien intermitents sobre ell, agombolant-lo. El dringar de les esquelles se sentien aquí i allà mentre ella, ajupida sobre les tapereres collia els fruits amb destresa, esquivant la perfídia de les espines minúscules que s’amagaven entre les fulles i els brots. Quan compareixien les primeres llums del dia el despertava i ell, petit com era, l’acompanyava, repassant els arbusts que ella havia collit primer. La tasca s’aturava a mitjan matí i es reprenia quan la calor afluixava. La feina feixuga restava en la memòria de l’esquena a tota hora vinclada i les mans de pedaç, ressecades del polsim que cobreix la planta. Així era cada dia, tots els mesos d’estiu fins que les taperetes ja no tenien qualitat i eren molles o s’obrien just néixer. Una finca florida podia delatar la deixadesa d’una família, flors indolents, riquesa perduda. Ara els camps de tapereres són jardins immensos que avergonyirien el meu padrí si els pogués veure, ell que fou un nin arraulit a un ametler.

El cuiner Carles Abellan explica com preparar a casa una recepta que cuina al restaurant Casa Natàlia, a la població de Sant Ferran de ses Roques. Una preparació que també necessita tàperes, dessalades prèviament, i que aconsegueix que el peix blanc adquireixi un gust intens.