D’ençà que gaudir de la rutina va esdevenir un privilegi, ens han fet odiar-la. “Tornada a la rutina”: sempre en negatiu, carregat de pesar. Han mercadejat amb la rutina a favor d’uns quants gurus que prometen “acomiadar-se’n”, com posant solució a un problema que no sabíem que teníem. En contra de la rutina, han enaltit la vida de nòmada digital, d’expat, fer feina des de la platja, les escapades de cap de setmana. I, a poc a poc, l’han desposseïda d’allò sagrat, del ritu costumista, d’allò quotidià, del que ens passa a tots, l’única cosa que ens uneix i ens fa iguals: el cafè al bar, la targeta del transport públic, el carretó de la compra. La rutina és el que ens fa humans, és el que ens fa ser bones persones una estona. Hi ha un punt de classisme en l’odi a la rutina, a resistir-se a ser com un personatge de Cuéntame cómo pasó, és a dir, una persona que podria ser qualsevol de nosaltres, intercanviable. Hi ha un punt de superioritat, de creure’s menys mortal que la resta, aliè a les forces de la natura.

Dubt de si escriure o no sobre això. No estic segura d’on em durà aquest fil del qual vull tirar: si em desfarà totes les costures o si és només una puntada que havia quedat solta. També dubt perquè ja se n’ha xerrat prou, d’aquest tema. I bastant bé (la meva companya Clàudia Darder, de fet, ens va recordar que “tenim el poder de ser feliços”, en una publicació Substack a propòsit d’això).

Tots els daltabaixos socials tenen responsables. Tant si parlem d’una crisi financera global com d’una pandèmia, de les conseqüències d’una DANA o d’una fallada general del subministrament elèctric. Responsables per acció o per omissió. Per abús o per imprevisió. Per ignorància o per incompetència. I, tot i que no sol ser habitual on ens ha tocat viure, els responsables directes dels daltabaixos solen dimitir o són despatxats. A més, als països seriosos, es prenen decisions per evitar que aquests daltabaixos es repeteixin o per minimitzar-ne els efectes en cas d’imprevisibilitat.

Mariona Coiduras, productora de diversos programes de televisió, va tornar de les vacances de Corea del Sud amb un propòsit per al mes de setembre: volia apuntar-se a un gimnàs. Per a moltes persones, l'inici de curs escolar és el moment idoni per encarar nous reptes. Segons dades de Nubapp, especialistes en programari de gestió esportiva, al voltant d'un 30% de les altes dels gimnasos i centres esportius es duen a terme durant el mes de setembre, seguit pel gener, amb aproximadament un 15%.

¿Què faries si a partir d’ara els teus dies tinguessin vint-i-sis hores en lloc de vint-i-quatre? Amb aquestes dues hores extres, començaries una nova afició? Dormiries més? O potser faries el mateix que fas ara, però amb més calma i tranquil·litat? Et proposem uns hàbits diaris d’estalvi de temps i productivitat perquè escullis els que més t’agradin i dediquis aquest nou temps que pots guanyar a fer el que més feliç et faci.

S'acosta la tornada a l'escola. Els infants s’acomiaden de les vacances d’estiu després de més de dos mesos de desconnexió i poques rutines, i això fa que moltes famílies ens preguntem com podem ajudar els nostres fills a afrontar l'inici d'un nou curs de manera positiva. Vet aquí vuit idees que ens permetran transitar de les vacances a la rutina escolar amb serenitat.

Poc s’imaginava de jove Marie Kondo que gràcies al seu talent per endreçar es convertiria en una celebritat internacional, autora supervendes i empresària d’èxit. Si bé el mètode Konmari és el més conegut, no és l’únic. Hi ha tants mètodes com organitzadors professionals, i cadascú ha de triar per a casa seva el que més s’avingui al seu tarannà i estil de vida. Els mètodes d’ordre més coneguts venen del Japó i dels Estats Units. A grans trets, podem dir que els mètodes japonesos posen l’èmfasi a fer tria i descartar tot l’excés que ens destorba. Per contra, els mètodes nord-americans més populars ens donen opcions per categoritzar i emmagatzemar a tort i a dret sense renunciar a la quantitat.