L'Ajuntament de Palma assegura que "en cap moment ha desautoritzat" el Sopar a la Llesca, inclòs dins el programa de les Festes de Canamunt 2026 perquè, dos dies abans de l'acte, encara no estava decretat i justifica la decisió de no autoritzar l'ocupació de la plaça de Cort pel nombre elevat d'activitats que aquest espai ha acollit enguany.

Les Festes Autogestionades de Canamunt tornen aquest juliol en plena ressaca de la polèmica entre Cort i l'Orgull Llonguet. Sense subvencions públiques i finançades exclusivament pel veïnat, reivindiquen el model comunitari amb un programa que combina cultura, convivència i defensa del barri. El programa s'estendrà fins al 22 de juliol amb sopars populars, cinema a la fresca, activitats infantils, música i les tradicionals Canamuntiades, amb l'objectiu de recuperar l'espai públic i reforçar la identitat del barri davant la pressió immobiliària i la gentrificació.

La tradició gramatical catalana ha estat força coherent a l’hora de descriure aquests verbs. Així, ‘desdejunar’, ‘esmorzar’, ‘dinar’, ‘berenar’ i ‘sopar’ s’han classificat com a verbs intransitius, és a dir, verbs que no agafen complement directe. Dit amb exemples concrets: segons aquesta descripció, en català no ‘dinam canelons’ ni ‘sopam peix’; el que feim és ‘menjar canelons per dinar’ o ‘menjar peix per sopar’. El verb que introdueix l’aliment és ‘menjar’, mentre que el verb d’àpat serveix per indicar el moment o el tipus d’àpat. A Mallorca, a més, aquesta estructura conviu amb una altra solució molt habitual: ‘dinam de canelons’, ‘sopam de peix’, amb un complement introduït per la preposició ‘de’. Aquesta construcció permet especificar el contingut de l’àpat sense que sigui un complement directe, cosa que encaixa, també, amb la classificació tradicional d’aquests verbs com a intransitius.

La Policia Nacional ha detingut un total de sis persones que es van negar a pagar una factura superior a 12.000 euros en un restaurant d'Eivissa.

Més o manco per aquestes dates la família es reunia a ca la padrina Antònia per sopar. El menú sempre era el mateix: coca amb verdura, trempó, pa, sobrassada, formatge i el raïm de la parra de la clastra on passàvem la vetllada. De postres, gelat d’ametlla i la coca ensaïmada que ella sabia fer tan bé. Record molt bé l’olor de les coques quan tovaven. Reconeixies bé que el llevat actuava perquè la cuina s’omplia de la seva flaire àcida. Sempre m’ha agradat aquesta olor; encara ara, quan tenc el llevat premsat a les mans, no puc evitar ensumar-lo.