Recorde la primera vegada que vaig veure un cabirol. Acabava de caure un xàfec de primavera a Penyagolosa, i la llum era macilenta i filtrada entre els núvols, i va aparèixer amb el seu pas petit, remugant un herbei tendre vora una senda. En veure’s sorprès, em va mirar durant una estona i després va fugir, regirant-se sobre ell mateix, fent un saltironeig, i mostrant la característica taca blanca sobre la gropa. Se’m va quedar gravada aquella imatge de criatura nimbada del bosc, d’ésser espantadís i delicat, que defuig el contacte humà. “Córrer com un cabirol” és una frase feta, per tal de mostrar l’agilitat i lleugeresa d’algú. En aquest sentit, el pintor Gustave Courbet va pintar uns quadres ben bonics capturant l’esperit d’aquests éssers solitaris i porucs, situant-los en els boscs de la seua terra natal d’Ornans. Vora el riu, en una clariana, sota un doll de llum prístina i clara. Courbet s’estimava la natura, i va pintar llenços d’una enorme sensibilitat naturalística. A més a més de L’origen del món, que és un altre registre ben diferent, és clar, però també pintat del natural.