Si no se’n sent a parlar gaire, per ventura és perquè, a diferència dels eriçons, els pardals de moro no tenen pues i, per tant, són totalment inofensius. Els seus cossos llargaruts, llefiscosos i gairebé immòbils, solen reposar al fons de la mar, en superfícies arenoses, amagats dins la posidònia o en els mateixos solcs que fa la roca, sempre que no sigui molt gratellosa.