‘The Two Popes’ (Els dos papes) és la pel·lícula que recrea la trobada que suposadament tingueren Benet XVI i l’aleshores cardenal Jorge Mario Bergoglio abans de la renúncia del primer i posterior elecció de Francesc. En la quotidianitat dels espais vaticans, tots dos papes es passegen, conversen, berenen als jardins, miren el futbol asseguts al sofà i… dinen d’unes pizzes que es fan dur d’una pizzeria pròxima a la plaça de Sant Pere. Se’n mengen els trossos agafant-los amb les mans de dins la mateixa capsa de cartó. Aquesta és una escena que sobta, perquè se suposa que per al papa es trien i es preparen les menges més bones i selectes. En llenguatge popular, “com a papes” o “com un papa” significa “amb gran comoditat i benestar”. Vaja, que si deim que una persona dina o sopa com un papa, entenem que no li donen un rosegó de pa i un tros de formatge estantís i ple de floridura.

Dolç o salat, però doblegat. Un rubiol és un tros de pasta dolça circular que, plegat i farcit d’un contingut també dolç (confitura, brossat, crema…), queda en forma de mitja lluna. Un ravioli és un tros de pasta quadrada doblegada i plena d’un contingut salat, sigui carn, formatge o verdura. Pareix evident que la cosa va de doblegar i, per tant, aquest seria l’origen comú del dolç més cèlebre a Mallorca per Pasqua i del plat d’origen italià popularitzat a les Balears, i a tot arreu, en les darreres dècades. Per moltes semblances que hi hagi, però, entre rubiols i raviolis la cosa no està tan clara.

Tot i que dins l’imaginari illenc, les galletes fortes es tenen com a cosa ‘molt mallorquina’, aquestes pastes endurides tenen tant de mallorquí com la Mare de Déu de Lourdes. La realitat és que aquestes galletes tenen el seu origen en el pa mariner, un tipus de pa fort, sense molla, que aguanta molt de temps. El duien els navegants per a les llargues travessies, i de tan fort que era, per menjar-se’l, l’havien de reblanir amb aigua. De fet, a diferents museus marítims d’arreu del món, com el Museu Naval de Kronborg, a Dinamarca, s’hi conserven galletes fortes de mitjan segle XIX. Estan intactes i ha de tenir un bon barram qui els hi vulgui pegar una mossegada. “Galletes marineres” és una de les maneres d’anomenar-les a Mallorca, però no és la més comuna. Vegem quines altres formes hi ha.

Guapo, maco i bonico. Els mallorquins diuen “guapo”; els catalans, “maco” i els valencians, “bonico”. Ara bé, de tots aquests adjectius que utilitzam per referir-nos a una cosa bella o que causa una impressió agradable no n’hi ha cap que sigui genuïnament català. Tots són castellanismes acceptats i recollits pels diccionaris, i utilitzats en els cançoners i la literatura de tradició oral en temps antic. Però quin adjectiu utilitzaven els catalanoparlants per referir-se a la bellesa, abans de l’adquisició dels castellanismes esmentats? Idò els menorquins en tenen la resposta. Perquè és Menorca un dels pocs llocs del domini lingüístic on de manera preferent i espontània s’utilitza l’adjectiu català genuí ‘polit’ i ‘polida’ per expressar la bellesa.

Quan Daenerys Targaryen, amb el crit “Drakarys!”, ordenava al seu drac que cremàs tot allò que tenia davant i, a continuació, deia “Hoshori!” (sigueu valents!) als seus companys de viatge, demostrava que posseïa una de les capacitats humanes més universals: la de parlar diverses llengües. Cap d’aquestes frases, però, pertany a una llengua natural (és a dir, una llengua desenvolupada històricament en una comunitat lingüística, com el català, l’anglès, el japonès i l’amazic, entre d’altres), sinó que són oracions en valirià i dothraki, dues llengües de l’univers de Joc de Trons. Al llarg de la història, els humans no ens hem limitat a parlar, escriure o aprendre llengües, sinó que també n’hem inventat de noves.

Una camada és un camí. Si per donar-vos les entresenyes de la seva finca o caseta de fora vila, un manacorí us diu “Per arribar a ca nostra, has de voltar per la camada de la dreta”, no us ha de venir de nou. Una camada és un camí. No és necessàriament un camí de terra i de poca amplària –bé, per ventura en origen sí que ho era, perquè el DCVB defineix camada com un “camí que va entre dues propietats o que passa per dins una propietat per anar a una altra”–, ara també pot ser una via asfaltada, ampla a bastament perquè hi passin dos vehicles alhora. Ara bé, si per Manacor sentiu a dir “Els vespres aquells dos van amb el cotxe per camades i s’aturen dins un portell” necessàriament això voldrà dir que es tracta de camins poc transitats, amb racons, que permeten fer coses d’amagat. Allò cert és que a Manacor el mot camada és viu i utilitzat de manera preferent per persones de qualsevol edat. S’ha de dir, però, que no n’és exclusiu. De fet, la camada del Terme és una via molt antiga que recorre la comarca del Raiguer de Mallorca, i va de Santa Maria fins a Biniali. La qüestió és que aquest és un mot “molt manacorí”, però n’hi ha d’altres.

Per acomiadar-se dels espectadors, era habitual que el periodista Joan Carles Muntaner, un dels presentadors de l’Informatiu Balear de TVE a la dècada dels vuitanta, digués coses de l’estil: “... i amb aquest concert de música clàssica us deixam. Fins dilluns, si Déu vol”. Vist amb els ulls d’avui, sobta un acomiadament així, perquè és difícil que ara es doni en cap de les televisions i ràdios actuals, tant públiques com privades. D’aquella manera de parlar –no per una referència esporàdica a Déu, desproveïda, tanmateix, de sentiment religiós i utilitzada com a simple formalisme de l’època– se’n deia ‘mallorquí de trona’. El motiu és que a molts, la manera com els periodistes s’expressaven en el català de les Illes Balears els recordava així com els capellans predicaven damunt la trona de l’església.

Remei Huguet, creació de Llorenç Villalonga a la cèlebre novel·la Mort de dama, passa els dies fent la garangola a dona Obdúlia de Montcada amb l’objectiu que la faci hereva. Tanmateix, però, la moribunda viuda de Bearn la veu venir d’una hora enfora. Per això, quan la mort és a prop, farà saber: “a la nyeu-nyeu de Remei no li deix res, ni tampoc a na Maria Antònia Bearn. Sàpiguen que de totes maneres n’Obdúlia les aprecia i pregarà per elles des de l’altre món”. Però què és un o una nyeu-nyeu? És el renou que fa un moix quan ens frega les cames, fent el ronser,perquè li donem un tros de sobrassada? Idò per aquí van les coses. Segons el DCVB, és “l’onomatopeia del parlar gemegós i nasal, com de persona pidolaire o hipòcrita”. També és, però, un substantiu i adjectiu per referir-se a una “persona aparentment retreta, gata maula, hipòcrita”. Així, per exemple, podríem dir: “Aquest és un nyeu-nyeu. “Diu ‘no en vull, no en vull’, i llavors fa clec-clec, i tot s’ho fot!”. I vet aquí que ja n’ha sortit una altra, d’onomatopeia, és a dir, d’un mot format a partir de la imitació d’un so. Quantes en coneixes? Aquí us en proporcionam una llista. Algunes apareixen als diccionaris, altres no.

Monyo. Els valencians, tant homes com dones, tenen monyo. I remarcam “tenir monyo” en lloc de “dur monyo”, perquè el matís, en aquest cas, és important. Per als valencians, ‘monyo’ és la manera que tenen de referir-se als cabells o la cabellera, sense que necessàriament els duguin recollits i travats a la part superior del cap. Per tant, que no s’estranyi un catalanoparlant de qualsevol altra part del domini lingüístic si un valencià que gairebé no té cabells damunt la closca li diu “ara vinc de cal barber de tallar-me el monyo”. Si visquéssim aquesta situació, és segur que ens pegarien rialles. Idò per riure i per evitar malentesos entre parlants d’aquí i d’allà, us oferim una llista de mots i expressions que diuen els valencians de manera habitual. Algunes no són desconegudes a les Balears, però tenen un sentit diferent de l’usat al País Valencià.

Caliu, bauxa, festa. En sentit estricte, un caliu és una brasa o un bocí de carbó encès. En sentit metafòric, però, caliu també és escalf, calentor o “ambient d’entesa i afecte entre les persones”. Aquesta definició, que just apareix al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC i, en canvi, no surt al DCVB, ens fa pensar en la imatge d’un grup de persones envoltant, en comunió, un foc o fogueró. Aquest és precisament l’ambient de la bauxa de la revetla de Sant Antoni arreu de Mallorca. I és aquest sentiment de pertinença a la comunitat allò que ha fet, en les darreres dècades, expandir el coneixement lingüístic de la festa. Vocabulari i expressions que no són només patrimoni dels pobles més santantoniers, sinó de tot un poble bruixat pel dimoni.

Orient és a Bunyola. Dia 5 de gener a vespre, les colcades dels Reis arriben a Bunyola i a Alaró per la part de la carretera del llogaret d’Orient. A la major part del món, Orient és un punt inexacte, perquè aquest nom designa totes aquelles regions que es troben al punt de l’horitzó per on surt el sol, en contraposició a Occident, que és per allà on es pon el sol. A Mallorca, però, Orient és un lloc ben concret: és el llogaret que es troba a la vall del mateix nom i que pertany al municipi de Bunyola, a mitjan camí entre aquesta vila i el poble d’Alaró. Als seus habitants els diuen “orientals”. Pel que fa a l’Orient bíblic, diu l’Evangeli segons Mateu que un cop uns astròlegs que arribaren a Natzaret digueren: “On és l’infant que ha nascut rei dels jueus? Vàrem veure l’estel quan érem a l’Orient i hem vingut a adorar-lo”. A les Balears és tradició anomenar Melcior, Gaspar i Baltasar, simplement com els Reis o, en tot cas, els Reis d’Orient. No es considera correcte dir “Reis Mags” o “Màgics”, perquè aquesta tradició no existeix en català. Tot i això, per influència del castellà són moltes les persones que s’hi refereixen així. Fins i tot hi ha ajuntaments que ho publiciten d’aquesta manera. Per cert, en català de Mallorca és tradició dir “els Reis” o “dia dels Reis” amb article. En canvi, en català central solen dir “Reis” i “dia de Reis”. I a les comarques de Lleida i al País Valencià és tradició dir “els Reixos”, cosa que s’aplica als d’Orient, però no als membres regnants de qualsevol monarquia.

“Per ‘notxevieja’ fa mesos que vàrem reservar taula per sopar a una sala de festa de Palma. Faig comptes posar-me el vestit de lentejuelas. Per cent vint euros ens hi entra tot: llagostins de primer, ossobuco de segon, postres, xampany, cotillón i, clar, també ens hi entren ses uves, que ja ens han fet saber que són sense pinyol, perquè no facem mala via i el raïm no ens vagi per l’altre canó!”. Havíeu vist tant de barbarismes mai en un fragment tan curt? Tots les hem sentit a dir, aquestes castellanades, que es relacionen amb la celebració de la nit de Cap d’Any. I aquesta n’és l’explicació: com que és una festa que antigament no tenia tradició als Països Catalans, en popularitzar-se, ho va fer en castellà. I també són en castellà els elements de la seva parafernàlia, començant per la designació mateixa de la festa, Notxevieja.

“Sibil·la, aguanta la coca, que no et caigui de les mans, que a baix hi ha quatre escolans, dos petits i dos de grans, que baden un pam de boca”, diu una cançó popular mallorquina que relaciona Nadal amb l’abundància i la golafreria. Són festes en què dinars i sopars se succeeixen, i el salat dona pas al dolç, fins que la gent en queda empanxarrinada. És en aquesta època quan se senten a dir expressions com aquesta: “Oh! I que hem menjat de molt! Ens n’hi hem posat, fins que ens ho hem pogut tocar amb el dit”. Coneixes, però, tots els menjars d’aquests dies? Idò aquí te n’oferim una selecció. Comencem per la primeria, que és la sopa de Nadal.

Nit de Nadal. Les traduccions literals de vegades solen ser errònies. Aquest és el cas de la cèlebre ‘Nit Bona’, traduïda fil per randa de l’expressió castellana ‘nochebuena’. Tot i que molta de gent, per més fer, ho digui així, és una expressió que en català és incorrecta. Allò que s’ha de dir, si es vol fer bé, és “Nit de Nadal”, per referir-se a la vigília del dia de Nadal. La confusió té la seva lògica, perquè designa una realitat que al domini lingüístic català en general i a Mallorca en particular, dècades enrere no existia. La idea de fer un soparot de rostit o gambes torrades, i cantar cançons amb una ximbombeta, amb tota la família enrevoltant la taula, senzillament era un costum que no s’usava. I, per tant, a ca nostra no existia una manera d’anomenar aquesta bauxa de tradició castellana. El moment que es va fer popular, els catalanoparlants, influïts pels mitjans de masses en espanyol i també per pel·lícules de l’època com la cèlebre Se armó el belén (1969), de Paco Martínez Soria, començaren a referir-se a la festa així com ho feia la cultura que l’havia creada.

A moltes de cases, de cada any s’hi posen més prest, i passat santa Catalina, que és dia 25 de novembre –ja se sap que “de santa Catalina a Nadal, queda un mes cabal”– ja fan el betlem o l’arbre. Sobretot això ho fan les famílies que tenen infants petits, però també són moltes les botigues que fan tornar nadalenc el seu mostrador a partir del dia del Black Friday, que és cosa moderna i serveix per fer netes les butxaques de qui té els doblers gastadors. Tot i que de cada vegada se sent a dir manco, encara hi ha qui ho diu amb to de befa, per recordar amb nostàlgia els nadals de la seva infantesa. Imaginau-vos que un diu: “Que ja heu fet s’àrbol?” i l’altre li contesta: “No, a ca nostra som més de fer betlem!”. Idò aprofitant aquesta conversa costumista vuitantera, coneguem peculiaritats lingüístiques de pessebres i festes de Nadal.

Imaginau-vos que en una conferència, una persona es dirigeix al conferenciant per demanar-li: “Que podríeu parlar més fort perquè no us escolt?”. Qui fa la intervenció oral ben bé li podria respondre: “Fillet, si no m’escoltes és inútil que alci el to de veu, perquè no estàs pendent del que dic!”. Tanmateix, avui dia és poc probable que això succeís així. Molt probablement l’orador acabaria apujant el to. Per interferència del castellà, d’ençà de fa uns anys, una part important de la societat tendeix a confondre ‘sentir’ i ‘escoltar’, dos verbs de significat diferent. Vegem-los.

“Al meu país la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és la catàstrofe”, diu la lletra de la cèlebre cançó del cantautor valencià Raimon, publicada l’any 1984. Feia poc temps de la pantanada de Tous, que causà la mort de quaranta persones, quan la presa del pantà es trencà a causa d’una barrumbada intensa. Desgraciadament, les torrentades tornen a ser notícia. Ara, però, els diuen DANA, que és un terme científic que aleshores no era popular entre la societat en general, i que sorgeix de les sigles de Depressió Aïllada a Nivells Alts. De tan repetit pels mitjans de comunicació, el terme ha fet fortuna en la llengua col·loquial, i ha arraconat altres expressions més populars com gota freda i barrumbada. Allò cert és que en català existeixen gran varietat d’expressions per referir-se a la pluja segons la seva intensitat. Vegem-ne algunes. Abans, però, comencem per una peculiaritat de les Balears.

‘Levante español’ o ‘levante peninsular’ són etiquetes amb què els mitjans de Madrid s’han referit al País Valencià fins a assaciar. Efectivament, en relació amb la capital d’Espanya, les comarques valencianes són el llevant, com també ho és la Regió de Múrcia, Catalunya i Almeria. A aquests territoris, però, la tradició periodística és anomenar-los pel seu nom. Arran de la tragèdia de la DANA, els mitjans de les Illes han oscil·lat entre dir “País Valencià” i “Comunitat Valenciana” –cosa que denota un determinat posicionament polític–, o referir-s’hi com el “llevant”, que no deixa de ser un absurd. Amb relació a les Balears, el País Valencià és el ponent, i amb relació a Madrid no hi ha terra administrada per Espanya més al llevant que les Illes Balears en general, i que el port de Maó en particular.

“Al cel el vegem”, “t’acompany en el sentiment” i “que pugueu pregar molts d’anys per ell” són tres de les formes més repetides que es diuen als familiars del mort, en passar per davant dels endolats. També hi ha qui diu “en pau descans”, que no vol dir altra cosa que desitjar a la persona que se n’acaba d’anar que descansi en pau. Hi ha un acudit antic, o més ben dit, un coverbo, en què qualcú diu, mostrant aflicció, “en pau descans…”, i l’altre li entima de manera irònica “en Pau des Cans? En Pere de ses Cusses!”. El cert és que totes aquestes formes han perdut vitalitat, perquè els hàbits funeraris han canviat i, avui dia, no es fa funeral a tothom. Són moltes les persones que diuen adeu als seus familiars al mateix tanatori, sense necessitat de cap acte religiós. En conseqüència, ja no hi ha banc d’endolats a qui haver de consolar. Sigui com sigui, d’aquí a poc serà Tots Sants, dia primer de novembre, i l’endemà és el dia dels Morts, que és dia 2. Recordem idò algunes formes i expressions que es relacionen amb la mort i els ritus que l’acompanyen (o l’acompanyaven).

Polítics i periodistes, lingüísticament parlant, són persones perilloses. Des de la tribuna o gràcies a l’amplificació dels micròfons, repeteixen com lloros paraules i expressions que no són les que utilitza la resta de la societat de manera habitual. La reiteració, però, fa que tard o d’hora s’insereixin en la parla col·loquial de les persones. I la crisi de l’accés a l’habitatge ha fet que se n’hagin popularitzat dues que, segons el parer d’alguns lingüistes –especialment una– són un desbarat tan gros com la Seu. Ens referim a “topall” i “topar”. Vegem quin és l’origen d’aquest canvi lingüístic.