Nuno Crato (Lisboa, 1952) va ser ministre d’Educació i Ciència de Portugal entre el 2011 i el 2015 i se’l considera un dels artífexs del miracle educatiu del país. Va ser un dels principals impulsors de les reformes que van permetre al país lusità assolir els millors resultats de la seva història a l’informe PISA. Visita Barcelona de la mà de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Societat Catalana de Matemàtiques.

Aquest dimecres vam conèixer que Catalunya torna a situar-se a la cua d'Europa i de l'Estat pel que fa al nivell matemàtic dels alumnes. El que ja es va posar sobre la taula fa un any amb les proves PISA dels alumnes de secundària ara es confirma amb el resultat de les proves TIMSS a primària. En aquests últims exàmens organitzats per l'Associació Internacional per l'Avaluació del Rendiment Educatiu (IEA) els alumnes catalans que feien 4t de primària l'any 2023 van obtenir de mitjana 489 punts. Són cinc punts menys que els que van obtenir en l’informe del 2019 i una desena menys que a les mateixes proves del 2015.

Gregorio Luri (1955) és mestre d'escola jubilat, pedagog i filòsof. S'ha convertit en una de les veus referents davant la crisi educativa que viu Catalunya i recentment ha publicat el llibre Prohibido repetir (editorial Rosamerón).

Aquestes darreres setmanes d’estiu hem tingut la possibilitat de reflexionar, d’una banda, sobre el paper futur de la UE i, de l’altra, sobre el futur de l’educació; pel que fa a la primera qüestió, a partir dels recents i preocupants informes d’Enrico Letta i de Mario Draghi, i pel que fa a la segona, del ja conegut informe PISA i d’un seguit de recomanacions de diferents entitats, entre les quals la Fundació Bofill, amb motiu de l’inici del nou curs escolar. No em costa gens simplificar dient que uns ens diuen que el futur paper econòmic i polític de la UE en el món està en perill si no actualitzem el nostre model de vida i els altres que cal adaptar els nostres sistemes educatius, i d’una manera molt especial en el cas català, a unes noves circumstàncies. Agafo algunes idees d’uns i altres i explico les perspectives que veig.

Em miro la puntuació de Catalunya en un nou volum de l'informe PISA on s’analitzava el pensament creatiu dels estudiants de 15 anys. El defineixen com a “la competència per implicar-se de manera productiva en la generació, avaluació i millora d'idees que puguin donar lloc a solucions originals i efectives, avenços en el coneixement i expressions impactants de la imaginació”. Pel que fa a mi, no m’he implicat mai (de manera productiva) en la generació, ni l’avaluació, ni molt menys la millora d’idees. Mai he pogut donar lloc a solucions originals, ni molt menys efectives. Sí, avenços en el coneixement n’he fet algun, i he, potser, comès expressions de la imaginació, però, pel bé de tothom, puc dir i afirmar que no eren impactants.

Les proves internacionals que prenen el pols a l'educació d'un país (PISA, TIMMS o PIRLS) són tan similars als tests d'intel·ligència que podem sospitar que, en realitat, més que no pas avaluar competències, avaluen intel·ligències. És fàcilment comprovable l'altíssima correlació existent entre els resultats d’aquestes proves i el quocient intel·lectual mitjà de cada país. Totes fan preguntes als alumnes sobre una informació que se'ls ha subministrat prèviament i que demanen l'execució de diferents operacions mentals: comprendre la informació de l'enunciat, retenir-la i comparar-la amb la informació que ja es té a la memòria; dur a terme algun tipus de raonament; trobar similituds i diferències, etc. A més, cal fer tot això a una determinada velocitat. ¿I aquestes operacions no es corresponen, fil per randa, amb els processos cognitius que mesuren els tests clàssics d'intel·ligència?

Andreas Schleicher (Hamburg, 1964) és el director d’Educació de l’OCDE, conegut com el pare de les proves PISA, també és el coordinador d'aquestes proves que analitzen el nivell educatiu dels alumnes a escala internacional. Atén l'ARA en el marc de la Reunió Anual del Cercle d'Economia.

Tornem a estar en campanya. Amb les eleccions arriba també aquell clima d’incertesa i el sentiment d’entrar en parèntesi a l’hora de programar o de prendre decisions. Docents, direccions, famílies i comunitat educativa es pregunten si es donarà continuïtat als programes endegats. Quins canvis o innovacions ens esperen? Què passarà amb les recomanacions dels experts per revertir els resultats PISA?

Gran part de la conversa diària amb els meus companys i companyes de feina en reunions d'equip docent, en estones de pati i als passadissos, gira al voltant de la profunda preocupació per les condicions de treball extremadament difícils que estem enfrontant actualment. 

El govern d’Espanya oferirà “un incentiu econòmic als professors que ensenyin matemàtiques amb un sentit «socioafectiu» per reduir el rebuig dels alumnes cap a aquesta assignatura”, llegeixo als papers.

El setembre del 2020, en plena pandèmia de covid-19 i a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya, fèiem, en aquest mateix diari, una crida d’emergència per a la transformació educativa a Catalunya. Més de tres anys després, l’article manté plena vigència. Els darrers resultats de les proves PISA ens demostren com, més enllà de la pandèmia, calen transformacions profundes del sistema. L’educació no ha esdevingut prioritat de la política pública, i malauradament, la política educativa no ha endegat una transformació sistèmica en la línia de les recomanacions de diversos organismes internacionals per adaptar els sistemes educatius als desafiaments del segle XXI.

La tempesta que ha desfermat el resultat a Catalunya de les últimes proves PISA ha estat de campionat. Poques vegades s’ha vist que l’educació ocupi un lloc tan central i durant tants dies en tots els mitjans de comunicació. I no n’hi ha per a menys. Hi ha preocupació i hi ha urgència per trobar raons, causes i solucions. Hi ha hagut centenars d’articles, intervencions, entrevistes, tertúlies dedicades al tema. Hem vist lamentacions, esquinçaments de vestidures i anuncis de receptes i mesures per redreçar el camí, fins que recentment s’ha fet conèixer la composició d’una comissió d’experts que esperem que ens il·lumini.

Amb el darrer informe PISA sembla que ens hem adonat, finalment, que tenim un sistema educatiu que no funciona. Els resultats són demolidors per a molts països europeus, però són especialment negatius a Catalunya. Que el nivell tan baix en matemàtiques i comprensió lectora sigui força generalitzat ens pot fer caure en la falsa idea que això té a veure amb el covid, la falta de recursos materials o un excés d’immigració a les aules. Tot sigui per no afrontar un problema que, per a qui es mou en el món educatiu en el nivell que sigui, és tema de conversa redundat com a mínim des de fa vint anys. Comprovem, dia rere dia, que el sistema d’ensenyament ja no ensenya. Si ho dius, et converteixes en blanc de crítica d’aquells que s’han autoproclamat experts, que ens diuen que no som capaços d’adaptar-nos a les noves tècniques metodològiques, que descansen en alambinades teories psicopedagògiques. La realitat és tossuda. Des de fa anys una part relativament gran dels estudiants que arriben a les universitats s’han equivocat de lloc, no tenen ni el bagatge, ni les bases de coneixement ni la capacitat d’esforç i de treball per ser-hi. Paral·lelament, la societat ens reclama que proporcionem un ensenyament més funcional, aplicat i professionalitzador. Els coneixements, els continguts i el saber es veu que ja no són rellevants a hores d’ara i el que cal és que facilitem competències tot creant “entorns d’aprenentatge” amb molta tecnologia digital. Se’ns penalitza si gosem “suspendre”.

A mesura que van apareixent anàlisis més afinades arran dels mals resultats en les proves PISA, més propostes i solucions com la comissió d’experts, em revé nítida la sentència de Stephan Ball. Diu: “L’escola estaria buscant en un lloc equivocat si només cerqués solucions pedagògiques per resoldre unes desigualtats acadèmiques que són d’arrel econòmica, social i cultural”.

Les demolidores dades de l’informe PISA recollien que Catalunya ha obtingut la puntuació més baixa en comprensió lectora, per sota de la mitjana de l’estat espanyol i de la resta dels països de l’OCDE. Aquests resultats –que també coincideixen en altres coneixements, com ara les matemàtiques, i que han posat en alerta el departament d’Educació– se sumen als que el passat mes de maig posava en evidència l’informe internacional PIRLS, que també situava els alumnes catalans de quart de primària a la cua de l’Estat en comprensió lectora. Aquest primer diagnòstic va convertir-se a principis d’aquest curs escolar en l’origen de la iniciativa A casa, llegim en veu alta, engegada per la Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya (CCAPAC), que agrupa les associacions de famílies de 400 escoles d’iniciativa social.

Una bona notícia per començar aquest 2024 és que el Govern ja hagi escollit la majoria dels experts que han de presentar mesures per capgirar la situació de l’ensenyament després dels mals resultats obtinguts per Catalunya a l’informe PISA.

En diverses converses amb estudiants he copsat un problema, que va apuntar en aquest mateix diari Jordi Llovet. Per fer activitats, en grup o individuals, busquen informació a internet. Quin és l’objectiu? Respondre correctament la consigna del professorat, definida en una rúbrica amb les competències, els procediments i els resultats d’aprenentatge esperables. Molt bé. Fins aquí tot està perfectament organitzat. Aquest és el model que anomenaré del tutorial: si agafem el manual d’instruccions d’una rentadora o el prospecte d’un medicament, hi trobarem explicat amb precisió què cal fer per tal que funcioni la màquina o el fàrmac. Es tracta d’un enfocament de tipus pràctic orientat a l’aplicació d’una sèrie de principis per tal de ser eficaç.

Els informes sorgeixen avui com els bolets i fan referència a qualsevol tema imaginable. Alguns tenen un abast ultralocal mentre que altres aspiren a una dimensió mundial. Uns han estat encarregats per les administracions públiques i els altres per empreses privades. N'hi ha d'elaborats amb rigor i d'altres no tant –o no gens–. N'hi ha sobre l'educació, sobre l'impacte real de la immigració, sobre els cotxes elèctrics, sobre l'estalvi d'aigua, sobre el nombre d'animals domèstics a Europa (en cito alguns dels que he tingut notícia les darreres setmanes, però la llista podria ocupar tot l'article). Hi ha informes sobre gairebé tot, i alguns acaben condicionant decisions polítiques molt rellevants (pensem en PISA). No estem parlant, per tant, d'un tema qualsevol, sinó d'una qüestió potencialment problemàtica. En efecte, l'expansió, sota l'aparença d'informes, de fake news, idees pseudocientífiques, ideologies tronades i altres herbes tòxiques fan inviable a llarg termini la democràcia: els vots de ciutadans desinformats poden portar a situacions imprevisibles. La mera censura d'aquests relats, però, desnaturalitzaria el sistema.

Des de la placenta, daiquiri en mà, amb aquell clima tropical d’eternitat, els nens, abans de sortir a la vall de llàgrimes que és la vida, hi ha una cosa que no saben: quins pares els tocaran. Loteria i ratafia. Sort, xiquets. Perquè hi ha molta saliva sobre l’informe PISA de la canalla però ni mu sobre el necessari informe PISA (Pares Indigència Sense Aturador) d’alguns progenitors (massa!). Fem-lo.