Quan el guionista Eduard Sola va guanyar el Gaudí per Casa en flames va recordar-se dels seus orígens humils i "orgullosament xarnegos". I quan va guanyar el Goya va dedicar-lo a les "supermares" que, com la seva, ho han sacrificat tot pels fills. "Mama, això és per a tu. T’estimo moltíssim", li va dir en català. Dos mesos després, ens trobem amb Eduard Sola i els seus pares, superada ja la voràgine dels reconeixements i la ressaca pel debat polític que va aixecar la paraula xarnego.

Ha quedat clar que de la manca d’espectadors al cinema català i en català no n’és culpable l'“en català”, sinó el “cinema”. I és que si tens una bona història, l’expliques bé amb un bon guió, disposes de bons intèrprets, i està ben dirigida i ben produïda, tindràs els espectadors que et calen. I arriba allò de “ja l’has vista?”, “encara no hi has anat?”, o “no te la perdis!”. En cap cas la llengua catalana no és l’obstacle per al cinema català i en català com s’ha vist amb Casa en flames i El 47. Com ja ho havíem vist abans amb Pa negre.

El Palau de la Música era ple a vessar. A la fila del darrere nostre, un home feia broma: “Espero que hi hagi uns quants desfibril·ladors”, referint-se a la mitjana d’edat dels espectadors. Mentre esperem que comenci una immensa majoria mira el mòbil en lloc de contemplar la bellesa que té damunt del cap: la pandèmia del mòbil, doncs, també ha infectat la tercera edat.

És curiós perquè el discurs d'Eduard Sola, guionista de Casa en flames, en recollir el Gaudí al millor guió original (la reivindicació dels xarnegos no hi sobrava: si de cas una mica de llenguatge corporal, però són els nervis del directe) segurament hauria estat un discurs molt aplaudit en temps del pujolisme. Jordi Pujol sempre va estar molt pendent de la qüestió dels immigrants espanyols a Catalunya, de la seva integració i la seva aportació a la societat catalana, de com esdevenien catalans. Va ser admirador i amic de Paco Candel, de qui enguany se celebra el centenari, i a redós del llibre Els altres catalans va construir la famosa frase “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Es va interessar molt en el seu moment per una pel·lícula com Yo soy la Juani, de Bigas Luna, o per una cançó com "Jennifer", d'Els Catarres. És possible que, si l'ha vista, li hagi agradat El 47. Tot i que se'l va acusar sovint de no fer-ho, el pujolisme no es va desentendre de la cultura: es va cuidar prou de no dedicar-li atenció. El Procés, en canvi, es va fer expressament d'esquena a la cultura: tenien dret a intentar-ho, però el resultat va ser el que va ser. No va fracassar només per aquest motiu, però també per aquest.

La gala dels Gaudí va fer honor a l’expectació de derbi entre Casa en flames i El 47 de què venia precedida. L’èxit del film sobre la immigració extremenya a Torre Baró va provocar un crescendo emocional col·lectiu suficient perquè J.A. Bayona comentés que estava quedant una nit prou xarnega.

L'esplendor que enguany ha pogut gaudir el cinema català als cinemes també s'ha projectat a la catifa vermella dels Gaudí. Les generacions més joves s'han fet seu l'atreviment i han portat llum a la catifa vermella tenyint-la de conjunts blancs, brillants i trencadors. Després de disset edicions, els nominats i presents a la gala han agafat les regnes de l'estilisme i, lluny dels vestits de cues llargues, lluentons i corbates estretes, els protagonistes de la nit d'aquest dissabte han optat per dissenyadors de proximitat i trencadors.

Aquest dissabte s'ha celebrat la 17a edició dels premis Gaudí. Des de l'ARA recopilem els millors moments de la gala i la catifa per on s'han passejat els famosos. Us fem cinc cèntims del més destacat de la cerimònia.

No hi ha qui aturi l’autobús d’El 47. La pel·lícula de Marcel Barrena sobre la lluita veïnal de Manolo Vital continua el seu recorregut imparable i, després de batre rècords successius de taquilla als cinemes, ahir va triomfar als premis Gaudí que es van celebrar a L’Auditori Fòrum del Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (CCIB). El 47, que partia com a favorita gràcies al seu rècord històric de 18 nominacions, es va endur finalment set premis: millor pel·lícula, actor (Eduard Fernández), actriu secundària (Clara Segura), direcció de producció, vestuari, efectes visuals, maquillatge i, de propina, el premi especial que vota el públic.

Aquests dies, potser per primera vegada en molt de temps, hem vist i llegit moltes prèvies dels Gaudí. Aquest any, la gala del cinema català no ha arribat arrossegada al calendari al marge de la quantitat i qualitat de la collita, o de les penúries del sector, sinó que hi ha expectació autèntica. Per moments, ha semblat la prèvia d’un derbi, amb l’única diferència que els equips de futbol estan fets per competir entre ells i les pel·lícules, no, o almenys no directament, però l’acarament dels dos grans èxits artístics i de taquilla del nostre cinema l’any 2024 fa venir moltes ganes de seure a veure com acabarà la nit, i qui s’emportarà els premis grans, més enllà que el premi més important, el de la crítica i el públic, ja l’han tingut.

Entre El 47 i Casa en flames, les dues grans favorites dels Premis Gaudí que se celebren aquest dissabte a l’auditori del Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (CCIB), sumen en conjunt prop d’un milió d’espectadors en sales de cinema: 514.012 d'El 47 i 456.931 de Casa en flames. Són les dues pel·lícules en català més taquilleres de les últimes quatre dècades. La resta de títols nominats a millor pel·lícula (Mamífera i Salve Maria) i millor pel·lícula en llengua no catalana (Segundo premio, Los destellos, Polvo serán i Los pequeños amores) acumulen entre tots poc més de 200.000 espectadors. Si El 47 (divuit nominacions, rècord històric dels premis) o Casa en flames (catorze nominacions, les mateixes que Polvo serán) s’acaben emportant l’estatueta de millor pel·lícula, significarà el triomf del cinema en català obertament popular, aquell que prioritza, per damunt de tot, la connexió amb l’espectador.

Paco Poch (Igualada, 1951) és el primer productor a qui l’Acadèmia del Cinema concedeix el Gaudí d’Honor. La seva trajectòria és un exemple de compromís amb el cinema d’autor més inquiet, també en la seva faceta de distribuïdor. Entusiasta de mena, s’ha dedicat al cinema perquè li “omplia la vida” i no s’ha sentit mai cridat a dirigir.

Des de Les amigues de l'Àgata (2015), els estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra no han deixat de produir cineastes que debuten amb obres d'autoria col·lectiva sorgides en el context acadèmic com a treballs de final de grau i enllestides en els marges de la indústria de cinema. L'última a afegir-se a aquesta llista –que també inclou títols com Julia Ist, Les perseides, Ojos negros– és L'edat imminent, un drama sobre un adolescent que viu sol amb la seva àvia de 87 anys i que significa el debut cinematogràfic del Col·lectiu Vigília, format per sis alumnes que es reparteixen diverses funcions al film. La pel·lícula arriba al cinema aquest divendres amb l'aval del premi al millor guió d'un film espanyol al Festival de Gijón i la nominació a la millor direcció novella dels Gaudí.

Les nominacions dels Gaudí han deixat un nou rècord per a El 47, que amb divuit candidatures és la pel·lícula més nominada en les disset edicions dels premis. El film de Marcel Barrena sobre la lluita de Manolo Vital per portar el transport públic al barri de Torre Baró supera el rècord de setze nominacions que fins ara compartien Incerta glòria (Agustí Villaronga, 2017) i Eva (Kike Maíllo, 2011). Les altres pel·lícules més nominades de la dissetena edició dels Gaudí, que se celebrarà el 18 de gener al Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (CCIB), són Casa en flames i Polvo serán, les dues amb catorze nominacions, Segundo premio, amb nou nominacions i Salve Maria, amb set.

Han passat quinze dies dels premis Gaudí i encara ressona el discurs de Yolanda Sey (els Hostalets de Balenyà, 1991). Cinc minuts carregats d’ironia per denunciar els (pocs) papers que les actrius negres tenen al cinema català. Què ha passat després de la seva intervenció a la gala, què significa ser negra a Catalunya i el viatge dels seus pares de Ghana a Osona són els eixos sobre els quals gira aquesta conversa amb una actriu i cantant a la qual hem vist fent música amb les seves germanes a The Sey Sisters, actuant al Teatre Nacional o al Lliure i presentant un programa de llengua, El llenguado, a TV3.

El cinema català ha tornat a celebrar la gala anual dels premis Gaudí. Ho ha fet en l’entorn precari de cada any: batallant per apujar el migrat nombre d’espectadors, menystingut per algunes plataformes, amb el doblatge en català percebut encara com a estrany per una part molt important dels espectadors i amb les còpies dels films tan amagades que trobar-les sembla una gimcana en horaris clandestins només aptes per a militants.

Les presentadores dels Gaudí, les talentoses Maria Rovira (Oye Sherman) i Ana Polo, diuen a la gala dels premis (transcric): “Ja era hora de veure tantes dones fent cine i parlant de les seves històries. I no deixar-ho tot en mans de directors i guionistes que s’entesten en estereotipar-nos, romantitzar-nos, ficar-nos a la seva pel·li només perquè els la fiquem una mica morcillona a la meitat de l’audiència. Una mica de pechugui sempre fa il·lu. I també quan les dones fan cine passa que es fan equips més equitatius”.

Quan es reivindica la necessitat de donar suport al cinema des de les institucions, una idea que sempre es repeteix és que l’audiovisual és imprescindible per construir l’imaginari d’un país. Sense històries pròpies, un poble no es pot explicar a si mateix i al món. És legítim preguntar-se, per tant, quines històries explica el cinema català i des de quin punt de vista. Partint de les pel·lícules nominades als Gaudí premis la gala dels quals se celebra aquest diumenge, una selecció no exhaustiva però sí representativa –i triada pel mateix sector–, quines serien les preocupacions dels cineastes i quins els punts cecs del cinema català? Quines històries s'expliquen i quines no?

Ni La societat de la neu ni Creatura ni 20.000 especies de abejas: la pel·lícula catalana més premiada de l’any és una cinta independent de terror fosca i macabra fins a dir prou, rodada en deu dies i amb quatre duros en un pis de Terrassa. Des de l'estrena a finals del 2022 al Festival de Tallinn (Estònia), La mesita del comedor ja ha guanyat 29 premis en els 31 festivals en què ha participat, la majoria especialitzats en terror. A casa nostra, les coses no li han anat tan bé: el Festival de Sitges la va rebutjar, els distribuïdors no la van voler i l’estrena, petita i amb sessions limitades a Barcelona, Terrassa i Lleida, la van haver d’organitzar els responsables de la pel·lícula. "I de moment no tenim plataformes tampoc –explica Caye Casas, el director del film–. Espanya és el país del món on més difícil és veure la pel·lícula. A Mèxic, en canvi, és al cinema més important de la capital, la Cineteca Nacional, i estem en converses amb una productora d’allà per veure si se'n fa un remake mexicà dirigit per mi". Als Gaudí no està nominada en cap categoria i als Goya tampoc.

Quinze anys després del seu naixement, els Gaudí van viure ahir el seu particular despertar sexual. Creatura, la pel·lícula d’Elena Martín sobre la lluita d’una dona per experimentar una sexualitat sense repressió ni frustracions, va triomfar en la 16a edició dels Gaudí. Els sis premis guanyats, que inclouen els decisius de millor pel·lícula i direcció, assenyalen la victòria del segon llarg de Martín en uns premis, tanmateix, molt repartits: Saben aquell es va endur set Gaudís, entre els quals millor actriu i millor actor (David Verdaguer i Carolina Yuste), 20.000 espècies d’abelles tres, i també van rascar premi Upon entry, Un amor, La contadora de películas, El mestre que va prometre el mar i les dues pel·lícules nominades a l’Oscar: Robot dreams i La societat de la neu.

Les gales de premis audiovisuals fa temps que registren mínims d’audiència, sobretot a escala mundial. Però, dins la gravetat, en els últims anys s’observa alguna revifalla. La gala dels Oscars, per exemple, va registrar el 2023 més espectadors que els dos anys anteriors, amb 18,7 milions (en un país de més de 300 milions de persones). La dada va suposar un respir per a la cadena ABC, tot i que no deixava de ser el tercer pitjor registre des que es va implantar el sistema d’audímetres. El mínim històric es va marcar el 2021, amb només 10,4 milions de seguidors, i l’any següent va pujar als 16,6 milions, una dada influïda pel que va ser el moment de la dècada: la bufetada que Will Smith va clavar al presentador Chris Rock per un acudit sobre la seva dona. Sigui com sigui, els 18,7 milions de l’última cerimònia no sadollen una indústria que, abans del 2018, aconseguia un mínim de 32 milions d’espectadors.