Els ministres del govern de Finlàndia han rebut una formació per combatre les seves actituds i els seus comentaris racistes que han agitat el país. Des de la formació del govern, fa tres anys, l’executiu ha estat sacsejat per diversos episodis que han posat en evidència l’actitud racista dels ministres que formen part del Partit dels Finlandesos. La formació populista d’ultradreta va entrar amb més pes que mai a l’executiu l'any 2023, ocupant set de les dinou carteres del govern, que està format juntament amb el Partit de Coalició Nacional (conservadors) i dues formacions més petites.

El líder del partit d'extrema dreta portuguès Chega, André Ventura, continua sumant suports i consolida la seva força al panorama polític lusità. El vot clau dels residents a l'estranger ha convertit el seu partit en la segona força més votada al Parlament, per davant dels socialistes, i això el situa com el nou cap de l'oposició. A Portugal no hi ha un reglament que estableixi quines funcions té aquesta figura, però a la pràctica Ventura podria esdevenir un interlocutor clau del primer ministre en qüestions d’estat, com els nomenaments als òrgans de control o la política exterior.

Romania aposta per Europa i Brussel·les respira alleugerida. D’acord amb les enquestes a peu d’urna de la segona volta de les eleccions presidencials, celebrades aquest diumenge, el candidat proeuropeu Nicușor Dan, alcalde de Bucarest, hauria aconseguit la victòria amb el 54,9% dels vots. El candidat de l'extrema dreta, el populista George Simion, es quedaria molt lluny, amb el 45,1% dels sufragis. Amb tot, aquestes dades, que ha fet públiques la televisió estatal, no inclourien encara la participació de la diàspora, que ha sigut especialment elevada, segons les primeres informacions al respecte, amb més de 700.000 paperetes per incloure.

De Varsòvia a Lisboa, passant per Bucarest, milions d’europeus estan cridats aquest diumenge a les urnes per decidir el rumb polític de Romania, Polònia i Portugal. Aquest superdiumenge electoral se celebra enmig de fortes tensions geopolítiques, comercials i econòmiques al continent, a causa de l'amenaça russa i de la guerra comercial declarada pel president dels Estats Units, Donald Trump. Brussel·les es manté a l'espera, sobretot de saber si Bucarest farà un gir cap a l’extrema dreta.

Sigui per part de rivals o d’afins, no és estrany aplicar sovint l’etiqueta d’“extrema dreta” per referir-se a uns actors polítics concrets. Una etiqueta que de vegades remet a una idea prou estesa: que la família de l’extrema dreta europea és un cos homogeni, sense fissures, i que les possibles diferències que hi pot haver entre els diferents membres és més una qüestió d’accents que no de llengua. En efecte, els partits de dreta populista radical, el nom que s’acostuma a utilitzar en ambients acadèmics per referir-se a aquests partits, solen compartir certes característiques concretes, però també tenen punts importants que els diferencien.

En un dels moments claus de la tercera part d'El Padrí (1990), de Francis Ford Coppola, el cardenal Lamberto pronuncia una frase que, si fa no fa, resumeix el debat a què s'enfronta el Vaticà cada cop que mor l'ocupant de la cadira de Sant Pere. "This pope has very different ideas. He’s going to clean house" ("Aquest papa té unes idees molt diferents. Té la intenció de posar ordre i netejar la casa").

Nova York. Una dona amb un vestit negre puja a l’escenari. Polítics, empresaris i les elits de la política exterior de Washington aplaudeixen. Amb un gran somriure, el magnat Elon Musk li dona un trofeu. És el Global Citizen Award del think tank Atlantic Council. El premi s'entrega a figures internacionals que representen els valors transatlàntics, de defensa de l’OTAN i de l’ordre mundial liderat per Washington. També, en principi, els promotors del model de democràcia liberal. La dona del vestit negre, la “ciutadana global” i promotora de l’atlantisme d’aquest any, és la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.

Herbert Kickl no és tan carismàtic com l'històric dirigent ultradretà austríac Jörg Haider, però ha aconseguit segellar una victòria històrica per al Partit de la Llibertat (FPÖ), només tres anys després de prendre les regnes d'aquest partit d'extrema dreta. L'FPÖ, fundat per exnazis el 1959, ha guanyat les legislatives de diumenge amb el 28,8% dels vots, per davant dels dos grans partits tradicionals del país: el democristià Partit Popular Austríac (ÖVP) i el Partit Socialdemòcrata (SPÖ), que han obtingut el 26,3% i el 21,1%, respectivament.

L’èxit d’aquesta nit de l’extrema dreta a Àustria està basat en el disc ratllat que explota a tot el món, que és la immigració. Bé, per ser precisos, el que explota és la por a la immigració.

Al land agrícola que envolta Berlín, Brandenburg, està sota una doble alerta: per l'amenaça de desbordament del riu Oder i perquè l'extrema dreta pot guanyar les eleccions del parlament regional. Si les enquestes es confirmen, Alternativa per a Alemanya (AfD) aconseguirà una segona victòria regional, després del triomf a Turíngia, un altre land de l'antiga Alemanya de l'Est.

El discurs sobre refugiats i migrants a Alemanya va fer un gir fa una setmana després que un jove sirià a qui s'havia denegat l'asil causés tres morts en una festa pública. A les portes d'unes eleccions clau a l'est del país, on l'extrema dreta preveu molt bons resultats, l'atemptat de Solingen ha endurit el to de la resta de partits en la recta final de campanya. El govern d'Olaf Scholz ja ha anunciat una bateria de mesures i ha reprès les deportacions de refugiats a l'Afganistan dels talibans.

Consolidació. Marine Le Pen ha tastat els límits –per ara– de la seva reconversió. L’extrema dreta de Reagrupament Nacional, vestida d’agenda social, encara fa por a una gran majoria de francesos. Però la força parlamentària dels lepenistes a l’Assemblea ha assolit un màxim històric. L'extrema dreta i els seus aliats han guanyat terreny de manera constant durant l'última dècada: la seva base electoral s’ha ampliat entre les dones, els treballadors qualificats i la gent gran, i han passat de ser un vot de càstig a recollir un vot de confiança. Insuficient, però indiscutiblement fort. El 2012 van entrar a l’Assemblea amb només dos escons. Diumenge en van consolidar 143.

L'onada d'extrema dreta i populista que el cap de setmana passat va sacsejar França i Alemanya a les eleccions europees, té també un reflex al Regne Unit, on el 4 de juliol se celebren els comicis a la Cambra dels Comuns. Per primera vegada des que el 23 de maig el primer ministre Rishi Sunak va convocar per sorpresa els britànics a les urnes, una enquesta situav aquest divendres el Partit Reformista un punt per davant dels conservadors. El lidera el xenòfob Nigel Farage, d'extrema dreta, populista, d'inspiració trumpista i llibertari, que mira més al passat que no pas al futur.

O tots els lectors del diari ARA som molt especials o, si fem cas de les enquestes, molts dels que ara mateix estan llegint aquestes línies no tenen ganes de votar per aturar l’extrema dreta. No estic parlant d’una voluntat activa de tornar al feixisme ni tampoc d’apatia nihilista. Més aviat es tracta d’una cosa que crema, una intuïció de desconfiança i una espurna d’orgull que s’encenen quan percebem que el poder ens diu que no hi ha alternativa i hauríem d’obeir com xais. Arriba un punt que les crides a la moderació i la responsabilitat comencen a sonar com una enganyifa dels de dalt i una veueta interna es revolta i diu que no.

Les properes eleccions europees, segons els sondejos previs, poden suposar un gran desgavell per a Europa. Gairebé un segle després de l’enorme matança i destrucció provocades pel nazisme i el feixisme torna arreu l’amenaça de l’extrema dreta. Per a la meva generació, la que va viure el franquisme i la difícil reconquesta de la democràcia, és ben difícil de comprendre, sobretot perquè veiem créixer aquesta opció en sectors que, teòricament, l’haurien de rebutjar: en les generacions joves, crescudes en una societat molt més lliure que la que vam patir, i en una part important de la classe treballadora, aquella de la qual havíem esperat sempre la lluita per la igualtat i la llibertat. 

Mentre dimarts passat Espanya, juntament amb Irlanda i Noruega, reconeixia de forma oficial l’estat de Palestina, el líder de Vox, Santiago Abascal, va viatjar a Jerusalem per reunir-se amb el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, i expressar-li la seva intenció de revocar la mesura si arriba al poder. El líder ultra, que va rebre a canvi el compromís de Tel-Aviv amb la unitat d’Espanya, també va assegurar a Netanyahu –que té tres casos de corrupció oberts i l’esposa, Sara, condemnada per malversació– que el president espanyol, Pedro Sánchez, havia reconegut l'estat palestí amb l'objectiu de desviar l'atenció sobre el suposat cas de corrupció que els afecta a ell i a la seva dona, Begoña Gómez. No hi va aportar, però, cap prova.

La policia de la ciutat de Mannheim, a l'estat alemany de Baden-Württemberg (sud-oest del país), ha disparat aquest divendres al migdia contra un home que ha atacat i ferit amb un ganivet tres persones, entre les quals un policia, mentre tenia lloc una concentració electoral en què participava un conegut representant de l'extrema dreta islamòfoba. Entre els ferits, la pitjor part se l'ha endut l'agent de policia, que, amb una ganivetada al coll, està en estat crític, d'acord amb la informació que transmeten mitjans locals. L'agent ha estat atacat per l'agressor mentre intentava socórrer una altra de les víctimes. L'incident ha tingut lloc a la cèntrica plaça del mercat del sud-oest de la ciutat. El presumpte homicida, que hauria ferit lleument altres tres persones, està en estat greu arran dels trets rebuts. De moment, no s'ha divulgat informació sobre la seva identitat.

Immigració. Alemanya veu com els discursos i la simbologia de la seva història més fosca tornen a trobar un espai propi, cada vegada, més rellevant. El feixisme com a amenaça ha mobilitzat el carrer amb centenars de manifestacions arreu del país durant el mes de gener. Les revelacions periodístiques, sobre una reunió secreta celebrada el novembre del 2023 on representants del partit Alternativa per a Alemanya (AfD) i moviments neonazis van discutir un suposat pla de “remigració”, per a l’expulsió de migrants, ha estat la confirmació definitiva d’una tendència que s’havia anat fent més evident: l’èxit electoral d’AfD ha anat acompanyat d’una radicalització cada cop més desacomplexada de la formació d’extrema dreta. El mateix passa amb el Partit de la Llibertat d'Àustria (FPÖ), que s’encamina a aconseguir ser primera força a les eleccions federals del pròxim mes d’octubre. 

Deu anys després de la irrupció a la política alemanya del partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD), rebutjant l'euro i el rescat grec, la formació neonazi dirigida per Tino Chrupalla i Alice Weidel apareix més forta que mai i fa forat, especialment entre electors de l'est, en lands com Turíngia, Saxònia-Anhalt i Brandenburg. Un forat que ha quedat reflectit en la primera victòria, a finals de juny, en unes eleccions al consell de districte de Sonneberg, una població de Turíngia: es va imposar al candidat de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), de centredreta, tot i el suport explícit de la resta de grups. La primera setmana de juliol, a més, l'AfD va obtenir també l'alcaldia de Raguhn-Jeßnitz, a l'estat veí de Saxònia-Anhalt.