En aquesta línia recta amb forma de fletxa que és la vida, qualsevol invitació a aturar i mirar enrere esdevé una experiència trasbalsadora. Anam amb tanta pressa cap al futur que ens oblidam que és amb aquesta mateixa velocitat amb què ens allunyam del present i amb què deixam enrere el passat. I ja no sé si és a consciència: per tal de no tenir temps ni de pensar si hem errat, per no saber ben bé qui som ni què volem, per por d’haver pres una drecera equivocada en algun moment i no saber com desfer el camí. O si és que aquest és l’únic ritme per arribar-hi. El cas és que, almenys jo, de cada cop tenc una relació més disfuncional amb el temps.

D’aquí a una hora enyoraré aquest moment. Em passa sempre, és com rebre la nostàlgia per avançat. Només quan esdevingui passat –i això el faci inassolible, no retornable– valoraré aquest present en què em trob ara. Hi pensaré amb malenconia, el romantitzaré, per bé que ara tingui pressa i em sembli insuls. Em diré a mi mateixa que no el vaig assaborir, que l’hauria d’haver gaudit més i que no en vaig ser conscient quan encara era a temps de fer-ho. I ja tot només serà record i penediment. Un llast tan pesat que et fa témer que, al final, el balanç de tot plegat sigui no haver viscut prou.

Fa un parell de setmanes vam presentar la meva primera novel·la al teatre principal de Ljubljana, Eslovènia. També va venir la televisió nacional a entrevistar-me. Situació: hi ha dos milions d’eslovens al món, la meitat parla la llengua, però tenen unes institucions fortes, un estat que els recull i una història que els protegeix. Ho dic a la presentació, el públic m’escolta, és el meu moment Pau Casals, penso, riuen quan dic que el català és una llengua fràgil, no ho entenen, si ens multipliqueu en parlants, repliquen, ho sé, ho sé, els responc, és que no és això, és una altra cosa, espereu: és aquest desplegament, la portada d’un autor català impresa pels carrers de la ciutat, la fortalesa que es mesura en autoestima, l’energia que té qui no ha de defensar-se ni emparar-se ni encomanar-se a la sort. Pau Casals mode off. Última ploradeta: em demana que li signi el llibre una noia bosniana musulmana que aprèn català a la universitat perquè sí, just imagine què arribo a sentir. ¿És aquest arravatament per dins el que significa sentir-se part d’un lloc? ¿És aquesta mena d’emoció el que vol dir formar part d’una comunitat? ¿És aquest trobar-te amb algú que se t’assembla lluny de casa el que representa tenir-ne una?

Pocs de vosaltres ignoreu la primera frase de Cien años de soledad. Alguns potser us la sabeu de memòria i tot. És única, és magistral, per dos sintagmes: pelotón de fusilamiento i conocer el hielo. Així comença el llibre, amb el coronel Aureliano Buendía “molts anys després”, davant l’escamot d’afusellament, recordant “aquella tarda remota” en què son pare el va dur a “conèixer el gel”.