El multilingüisme és una realitat que creix any rere any al nostre país. El 15% de la població adulta catalana parla a casa una llengua que no és ni el català ni el castellà, sinó una tercera llengua o una combinació d'altres llengües. Això vol dir que hi ha prop d'un milió de persones adultes que s'han d'acostar al català des d'idiomes diferents, a banda dels que arriben amb el castellà. Un de cada quatre catalans no parla mai català, segons l'última enquesta. Que els que no el dominen integrin el català al seu repertori és una condició perquè creixin els usos del català.

El català és la llengua que els catalanoparlants transmetem de pares a fills, però també és la llengua que han parlat als seus fills milers de persones que a la seva llar havien parlat un altre idioma, fos castellà, urdú o turc. Només un 28-30% de catalans parlaven amb els avis i amb els pares en català i, en canvi, fins a un 45% parlen català als seus fills –és a dir, de mare a fill hi ha una diferència de sis punts o de dotze si hi sumem els usos bilingües–. Aquesta és una de les dades positives de l’última enquesta d’usos lingüístics de la població. La xifra contrasta amb el que li passa al castellà en el si familiar: un 55% dels ciutadans parlen castellà amb avis i pares, però el percentatge baixa al 37% amb els fills –o al 47% si hi sumem els usos mixtos–. I cal assenyalar que un 20% de llars avui es declaren multilingües, si ens fixem en la barreja d’idiomes que es parlen als fills, una tendència clarament a l’alça.

Fa 25 anys que Anna Solé Mena viu a Bèlgica i fa gairebé els mateixos que treballa a la Comissió Europea. El 2010 va publicar Multilingües des del bressol (UOC), un llibre en què donava recomanacions per educar els fills en diverses llengües, cosa que ella ha practicat amb la seva pròpia família amb èxit. La llengua, que era un interès paral·lel a la seva carrera professional, finalment hi ha confluït: des de fa tres anys és l’experta en multilingüisme de la direcció general d'Educació, Joventut, Esport i Cultura de la Comissió Europea. En un moment de gran diversitat social i gran complexitat per al català, defensa el manteniment de les llengües maternes i també l'aprenentatge de les llengües de la comunitat.

"Totes les persones tenim dret a la nostra llengua en el nostre país. És una qüestió de dignitat humana. I tots tenim dret a la seguretat lingüística; és a dir, a viure en la nostra llengua. Si això no passa, estem davant de situacions de dominació cultural i lingüística, i per tant també personal", afirma Vicenta Tasa Fuster (Oliva, 1974), professora de dret constitucional de la Universitat de València i directora de la Càtedra de Drets Lingüístics.

"No t’ho he dit, però soc indígena, tinc un document que m’acredita com a maliseet", deixa anar el politòleg francòfon Jean-Rémi Carbonneau (Quebec, 1979) després d’una hora de conversa en català. Pertany a la comunitat wolastoqiyik i, tot i que és poliglot, mai li han ensenyat la llengua dels seus ancestres. De fet, perviu en poques reserves; deu tenir uns cinc-cents parlants i la majoria són gent gran. “Ens hem d’afanyar a salvar-la perquè està desapareixent”, afirma. Però ¿sempre és possible revitalitzar una llengua? “D’una banda, és qüestió de voluntat: si la gent vol, es pot fer. Quan dius «el català morirà de totes maneres», estàs contribuint a la seva mort. És un factor individual de desaparició del català. De l’altra, calen eines perquè tingui un rendiment creixent, exponencial”, defensa.  

“No m’agrada l’etiqueta de negra catalana: puc ser catalana i ja està?”, plantejava a l’ARA l’actriu Yolanda Sey. “Si no soc una autora catalana, d’on soc?”, es pregunta la dramaturga Victoria Szpunberg. Com elles dues hi ha milers d’habitants dels territoris de parla catalana amb orígens diversos que han après el català en el si de la família o bé a fora, al llarg dels anys, i que l’han sumat com una llengua habitual i una llengua estimada, si bé no és l’única.

La situació de les llengües oficials a l'estat espanyol és d'una desigualtat flagrant, consagrada jurídicament per diversos reglaments i normatives, començant per la mateixa Constitució del 78. A la màxima llei espanyola hi queda ben clar que la llengua oficial d'Espanya és el castellà (diu castellà, no espanyol) i que tots els ciutadans tenen el deure de conèixer-la. Tot seguit, concedeix que “les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus Estatuts”. No esmenta quines són ni com es diuen aquestes misterioses “altres llengües espanyoles”, ni a quines comunitats autònomes es parlen. De la vaguetat de l'article 3.2 se'n desprèn que evidentment no existeix cap “deure” de conèixer el català, l'eusquera i el gallec (les “altres llengües” en qüestió) i que, si de cas, als seus parlants els assisteix tan sols el dret d'usar-les als seus territoris. (El fet d'evitar concretar-ne els noms va dur a maniobres divisives com fer constar el “valencià” com a llengua oficial del País Valencià, oficialment rebatejat també com a Comunitat Valenciana al seu Estatut d'Autonomia.)

Trobar-se amb grafitis que proclamen "hate love" o "som república" no és tan atzarós com podria semblar. La meitat dels grafitis de caràcter sentimental o vulgar que decoren les nostres parets estan escrits en castellà ("No me 'yores' niña"), mentre que el català apareix a les parets quan es reivindiquen temes polítics i causes socials ("Ni oblit ni Borbó"): tres de cada quatre pintades de caràcter polític sí que són en català. No és casualitat: les parets il·lustren la situació política del país i també la situació sociolingüística; és a dir, un menor ús del català i una manca de referents de llengua vulgar.

Si tens criatures escolaritzades en un col·legi de Barcelona o rodalia, segur que t’ha arribat aquest moment: quan veus, amb astorament, com el teu fill catalanoparlant amb 4 o 5 anys parla en castellà amb els seus companys de classe.

El canadenc Steve Kaufmann és un guru mundial del poliglotisme. Sap vint idiomes i em demana perdó per no poder conversar en català, tot i que diu que llegirà l’entrevista: té un bon castellà i consultarà les paraules que li faltin. Kaufmann assegura que "llegir i escoltar" són el camí més directe i efectiu per aprendre una nova llengua. I aquesta és la base del mètode que ha patentat a LingQ, una plataforma que ha cofundat amb el seu fill després de jubilar-se. "Per parlar una llengua, primer necessites un nivell de comprensió per entendre el que et diuen. I per això has d’escoltar i llegir. No necessites ni professor, ni classes, ni res, necessites interès i motivació".

La Laura és de Torelló, viu a Suïssa i parla nou llengües. La Siru és finlandesa, viu a Barcelona i ha arribat a estudiar trenta idiomes, i fins i tot parla esperanto. En Sam Hofstetter és un suís italià criat a Cancun que viu a Madrid i estudia aranès. Tots provenen de llars bilingües i han après les primeres llengües per motius familiars i educatius, però, a partir de la cinquena, se’ls ha desfermat el plaer d’aprendre llengües, voltar món i entendre noves cultures. Aquest és el testimoni de tres grans poliglots.