Les dones hem assumit fins a tal punt que un embaràs es pot truncar precoçment que no l’anunciem fins que han passat 12 setmanes, el primer trimestre de la gestació, quan es produeixen la majoria de pèrdues gestacionals. Són tan freqüents –és la complicació obstètrica més comuna– que les hem normalitzat però, de retruc, invisibilitzat i silenciat. A vegades, l'embaràs s'interromp abruptament abans fins i tot d'haver-lo donat a conèixer i és com si mai hagués existit. "Ja en tindràs un altre". "No era pràcticament res". "Passa sovint". "És com una regla". Són frases que totes les dones que hem patit pèrdues gestacionals hem sentit algun cop.

Cap al final de l'embaràs arriben les conegudes "corretges", que són una mena de control fetal per examinar el batec del cor del fetus, la seva freqüència cardíaca i les possibles contraccions de l’úter. Tècnicament, es coneixen com a registres cardiotocogràfics (RCTG), una pràctica clínica que es va introduir arreu del món a finals dels anys 60. "L’objectiu era detectar la falta d’oxigen a nivell cerebral i cardíac i poder intervenir i evitar les lesions a aquest nivell, la paràlisi cerebral i, en última instància, la mort. La idea era no augmentar la taxa de cesàries o parts instrumentats", explica Anna Gràcia Pérez-Bonfils, obstetra a l’Hospital Germans Trias i Pujol, especialitzada en interpretació de registres cardiotocogràfics basada en fisiopatologia (IRBF) i coautora de la guia internacional d’aquesta temàtica. Però aquesta nova manera de controlar el fetus anava sense llibre d’instruccions i cada hospital de cada ciutat del món va començar a fer una interpretació pròpia, amb diferents nomenclatures i protocols. "S’encasellaven els fetus en uns marges de normalitat rígids, que si no complien es considerava patològic", afegeix.

Els primers cops que vaig gestar, no vaig entendre bé què significava. Els dos primers embarassos van estar marcats per la feina a l'hospital com a resident de psiquiatria. Vaig fer guàrdies de 24 hores fins que vaig parir. Una llàstima i una bestiesa. En el tercer embaràs sí que vaig descansar els últims mesos i em va sorprendre la lentitud i el cansament que em van envair. Eren unes sensacions que no havia notat en els embarassos anteriors.

Tenia 28 anys i sobre el paper era una dona jove i sana que estava esperant la seva primera criatura. Però, poc abans de la setmana 24 de gestació, la Laia Pastor va començar a notar que alguna cosa no anava bé: s'havia inflat, tenia mal de cap i la visió una mica estranya. "Estava embarassada, era l'agost i tothom deia que era normal. El meu marit i jo ens vam fer un tip de caminar per la platja perquè la inflor baixés", explica la Laia. La situació no millorava i en la següent revisió la Laia tenia la tensió arterial molt alta. Patia preeclàmpsia, que causa pressió arterial alta (hipertensió) i pèrdua de proteïnes per l’orina, amb risc per a la vida de la mare i del nadó, una de les patologies que centrarà La Marató de TV3, que enguany se celebra el 17 de desembre i està dedicada a la salut sexual i reproductiva.

“No sabia que existia la figura del fisioterapeuta de sòl pelvià. No va ser fins després del primer part que una entrenadora me’n va parlar”, explica Carme Périnee, mare de dues criatures. "Tant de bo l’hagués coneguda abans", afegeix. La primera vegada que moltes dones es fan una revisió del sòl pelvià acostuma a ser en el postpart. Però fins que no arriba aquest moment, la majoria de les dones tenen aquesta part del cos esborrada. I no és estrany, perquè històricament tot el que està vinculat a la sexualitat, especialment femenina, s’ha invisibilitzat. I segons Marta Torrón, fisiosexòloga i fisioterapeuta de sòl pelvià, “és important que ja de ben petits anomenem totes les parts dels nostres genitals". Curiosament, "hi ha més parts a identificar que a la cara", diu. Aquest silenci ha tingut efectes negatius en la salut preventiva de les dones. Elena Martín, mare de dues criatures, comenta: “Tot plegat em recorda molt la lactància. A la sanitat pública no estan al dia i acabes recorrent a professionals privats. I molts cops no saps ni per on començar!”