Volem un món sense emissions, però per arribar-hi depenem de minerals i altres elements per fabricar panells solars, aerogeneradors i vehicles elèctrics. I és aquí on sorgeix la paradoxa de la transició energètica: mentre busquem reduir la dependència dels combustibles fòssils per combatre el canvi climàtic, augmenta la necessitat d’explotar nous recursos al subsol. El repte és que la majoria d’aquests materials es troben en zones geogràficament concentrades i extraure'ls pot comportar impactes ambientals i socials, com ara emissions, desforestació i contaminació de l’aigua. A això se suma una creixent tensió geopolítica pel control d’aquests recursos. Un exemple paradigmàtic és Groenlàndia, que està en el focus dels EUA, en part, perquè el desgel deixarà al descobert grans quantitats de materials estratègics. En aquest context, està Europa preparada per garantir-ne el subministrament? Es poden obtenir d’una manera més sostenible? La ciència hi busca respostes.

Les terres rares d'Ucraïna poden ser la clau que desencalli un futur acord de pau, després de l'acord signat aquesta setmana pel govern de Donald Trump i el de Volodímir Zelenski. L'avidesa dels Estats Units per aquests metalls i altres minerals crítics, com el liti, el cobalt, el níquel i el tantali, són al centre de la seva implicació en la guerra d'Ucraïna, però també el motiu pel qual Donald Trump amenaça amb l'annexió de Groenlàndia i el Canadà. Però els Estats Units no són l'única potència immersa en la febre dels minerals crítics. La Unió Europea també ha definit com a prioritat estratègica "aconseguir una cadena de subministrament segura i sostenible" de 34 matèries primeres crítiques, que inclouen aquests i altres minerals indispensables per a la tecnologia verda i digital, però també, i ara més que mai, per a la creixent indústria militar.

Molins de vent per a la producció d'energia eòlica, bateries de cotxes elèctrics o dispositius electrònics compactes com els GPS. Són exemples de tecnologies que necessiten algun mineral crític per funcionar. Malgrat que fa anys que aquestes primeres matèries són molt preuades, recentment els focus s'han tornat a posar sobre seu.

“Ja no soc a Goma des de la seva ocupació. Estic preparat per passar un temps lluny de la família i els meus éssers estimats”, explica a l’ARA Steward Muhindo, investigador congolès. Les tropes de l’M23, la guerrilla que opera a l’est de la República Democràtica del Congo des del 2012, van ocupar Goma a finals de gener. Es tracta d’un moment clau en la seva última campanya contra el govern congolès, en marxa des del març del 2022, i que els ha permès consolidar el domini de territoris rics en or, coltan i altres recursos naturals.

El pla de la Unió Europea per assolir les zero emissions netes d'aquí al 2050 té un taló d'Aquil·les: la UE depèn de fonts externes –en particular, d'empreses xineses– per al 70-90% de l'enorme quantitat de matèries primeres crítiques necessàries per fabricar turbines eòliques, cèl·lules solars, bateries i altres tecnologies verdes. Aquesta dependència suposa un greu risc: la recent prohibició a la Xina de les exportacions de gal·li, germani, antimoni i altres materials de doble ús (civil i militar) als Estats Units suggereix que el país també podria prendre mesures similars contra Europa, especialment a la llum dels aranzels de la UE als vehicles elèctrics xinesos.

Fa més d'una dècada que la megaminera Glencore extrau coure a la província peruana d'Espinar. En aquest període, la presència de metalls tòxics al medi ambient i a les persones del lloc ha quedat ben documentada. Però el govern peruà no va reconèixer fins fa poc el que per a molts era evident in situ: un vincle causal entre les operacions de Glencore a Antapaccay i la contaminació a Espinar. L'empresa encara no ha reparat el mal patit per les comunitats indígenes afectades.

Des de fa anys, el paisatge de molts indrets s'ha omplert de grans torres amb hèlixs. Són la cara visible dels molins de vent que produeixen energia eòlica. Rere aquesta tecnologia, però, hi ha desenes de materials, alguns dels quals minerals crítics com el disprosi, un metall tou de color blanc platejat que es troba entre les terres rares. La meitat d'aquest element es concentra a la Xina; seguida de Myanmar, on n'hi ha el 23%, i molt per sota Austràlia, amb un 7,6% de la producció.