“Espanya no hi destinarà ni més ni menys que un 2,1% del seu producte interior brut [...] No té sentit comprometre'ns a aquest 5%, seria malbaratar milers de milions d'euros que no ens farien estar més segurs” Pedro Sánchez

Autonomia i sobirania. Són dues paraules que la Unió Europea i els líders europeus repeteixen fins a buidar-les de contingut. Sobre el paper, aquests conceptes guien la majoria de les mesures presentades per la Comissió Europea d'Ursula von der Leyen i que, entre d'altres, expliquen el gran rearmament del continent. L'objectiu és deixar d'estar sotmès a socis tan poc fiables com la Rússia de Vladímir Putin –dependència energètica–, de la Xina de Xi Jinping –dependència comercial– i dels Estats Units de Donald Trump –dependència comercial i militar–. A l'hora de la veritat, però, el bloc europeu va donant cops de cec i no acaba de dirigir-se cap a la independència que anhela, sobretot respecte a la potència nord-americana.

Tres anys després de la històrica cimera de l’OTAN a Madrid –amb sopar al Museu del Prado inclòs–, la despesa militar d’Espanya es manté per sota del 2% del PIB acordat el 2014 i reiterat com a objectiu durant tota la legislatura de Sánchez. Però, tot i les crítiques dels socis a la despesa militar, especialment des del retorn de Trump a la Casa Blanca, el compromís del govern espanyol amb l’Aliança Atlàntica s’ha anat incrementant els darrers anys i la geografia fa de l'Estat un soci necessari per a l'OTAN.

La imatge que es va construir Mark Rutte (la Haia, 1967) com a primer ministre dels Països Baixos és la d'una persona normal i corrent, senzilla i sense cap mena de luxe. Arribava a la feina amb bici i, abans d'entrar a la seu del govern a la Haia com un oficinista més, sempre saludava la premsa amb una simpatia marca de la casa, tan impostada com hilarant.

Donald Trump no perdona que Pedro Sánchez es negui a assumir el 5% del producte interior brut (PIB) en despesa militar i ha amenaçat de cobrar-s'ho a través de represàlies comercials. "Estem negociant un acord de comerç amb Espanya i els farem pagar el doble", va amenaçar el president dels Estats Units en la roda de premsa de la cimera de l'OTAN de la Haia. Ara bé, fins a quin punt la Casa Blanca pot atacar l'economia espanyola i de quina manera?

El tòpic diu que és en les circumstàncies excepcionals que es coneix un home (la dita, que és clarament d’un altre temps, no sembla que s’apliqui a les dones). Algú, no recordo qui, capgirava l’afirmació, i sostenia que és justament en les circumstàncies normals, quotidianes, que es coneix com és un home (o una dona). N’acabem de tenir la confirmació sentint el trio Ábalos-Koldo-Cerdán quan parlaven de com es repartien els diners obtinguts amb les comissions i (en el cas dels dos primers) escollint les prostitutes en què se’ls gastaven. Les converses entre tots tres, que no hauríem d’haver sentit mai, ens donen la mesura bastant exacta de la (manca de) categoria personal d’aquests individus: no ha calgut que s’enfrontessin a cap circumstància heroica per saber de quina estofa estan fets.   

És una de les cimeres de l'OTAN més importants dels últims anys. Una dècada després, s'ha decidit a la Haia incrementar el mínim de despesa militar el 5% del producte interior brut (PIB), tres punts percentuals més que l'anterior objectiu, i ha sigut la primera trobada de l'Aliança Atlàntica després del retorn de Donald Trump i de Mark Rutte com a secretari general de l'entitat militar. Aquesta relació, de fet, ha deixat grans moments com ara la relegació de Volodímir Zelenski a un segon pla, el Pedro Sánchez més solitari o els estirabots habituals del magnat novaiorquès.

Pedro Sánchez em recorda el monòleg El nàufrag, de Joan Capri, on sortia aquell fabricant de teixits que era l’únic que nedava tan tranquil enmig del naufragi perquè “ui, aquest, que en fa de temps que està amb l’aigua al coll”. La justícia, que no li perdona ni els indults ni l’amnistia, li investiga la família i va darrere del ministre Bolaños (“el que pugui fer, que faci”), i l’autogol escandalós del cas d’Ábalos, Cerdán i Koldo, l’han deixat penjant d’un fil.

Donald Trump va aterrar als Països Baixos a les 19.36 h del dimarts i ha tornat a agafar l'Air Force One a les 17.58 h d'aquest dimecres. Arribar i moldre. No li han calgut ni 24 hores a la cimera de l'OTAN a la Haia per obligar els aliats europeus a firmar l'acord en què es comprometen a gastar-se el 5% del producte interior brut (PIB) en defensa. Un èxit, però, que el magnat novaiorquès no hauria aconseguit sense la inestimable col·laboració del secretari general de l'Aliança Atlàntica, Mark Rutte. "Hem aconseguit una fita històrica", s'ha congratulat el president estatunidenc en roda de premsa.

El secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, ha demanat que els estats membres de l’aliança gastin el 5% anual del seu PIB en defensa a partir del 2035: un 3,5% en inversió militar i un 1,5% en infraestructures de tota mena a les quals es pugui donar un ús de defensa. La idea és del president Trump, que vol reduir la contribució dels EUA al pressupost atlàntic, que ara suporten en prop d'un 58%. Trump ve a dir que si els europeus es volen defensar, que s’ho paguin ells. I que Espanya hi contribueix poc i hi ha de contribuir més.

El primer quart del segle XXI, sobretot d'ençà de la crisi del 2008, ha dut una involució del capitalisme, i de la manera com ens hi relacionem. La competitivitat i el culte als diners es troben a l'alça tant en la política com en l'oci, els espectacles i els esports de masses, i molts joves –no tots, ni de bon tros: això és de justícia aclarir-ho sempre– mesuren els mèrits dels seus referents, esportistes principalment, per les quantitats exorbitants que val la seva fitxa, els cotxes d'alta gamma que acumulen, les mansions que habiten i les dones amb qui s'enlliten o de qui abusen amb més o menys impunitat (la possessió dels cossos, sobretot de les dones, va associada a la possessió de diners). Els diners fàcils, oferits a un clic o a un SMS de distància, causen una forta fascinació, i s'han tornat a posar a l'ordre del dia els lideratges que es diuen forts, que comporten un altre culte tòxic, el culte a la personalitat. Criptomonedes, triomfadors que presumeixen en públic de la seva incultura, patriotes de mida mega o ultra o tera, col·leccionistes de rècords, ballar damunt les cendres dels cossos calcinats en zones de guerra. Expressions d'això que alguns anomenen (o anomenaven; tot passa molt de pressa) turbocapitalisme.

Xoc frontal entre els Estats Units i Espanya. Pedro Sánchez ha sigut l'únic líder que s'ha mostrat obertament en contra d'assolir el 5% del producte interior brut (PIB) en despesa militar a la cimera de l'OTAN que se celebra a la Haia, i Donald Trump no ha deixat escapar l'ocasió per abocar tota l'artilleria contra la Moncloa. "Espanya és terrible", ha dit el president estatunidenc. I, tot seguit, ha amenaçat el govern espanyol i ha assegurat que, d'una manera o altra, li farà pagar la factura. "Farem que paguin el doble", ha dit el president dels Estats Units, que controla de facto l'Aliança Atlàntica.

El president espanyol, Pedro Sánchez, va sorprendre diumenge amb una carta pública en què assegurava tenir un acord amb l'OTAN per no haver d'arribar al 5% del PIB en despesa militar. En concret, va dir que el pacte passava perquè Espanya, excepcionalment, arribés només al 2,1%. Ara bé, l'anunci —que va ajudar la Moncloa, per unes hores, a canviar el marc de debat de tot l'afer Cerdán per situar-lo en la discussió sobre la despesa militar— va durar molt poc: ahir dilluns mateix el secretari general de l'Aliança Atlàntica, Mark Rutte, va dir que Espanya havia d'arribar, com la resta de països, com a mínim al 3,5% d'armament dur. El líder de l'oposició i cap de files del PP, Alberto Nuñez Feijóo, ha aprofitat la polèmica per carregar contra el govern espanyol: "És un ridícul internacional".

Els Estats Units i l'OTAN han corregit Pedro Sánchez l'endemà que assegurés que amb el 2,1% del producte interior brut (PIB) de despesa militar n'hi ha prou per complir amb els objectius de rearmament de l'Aliança Atlàntica. Així, doncs, Espanya no és una excepció dins de l'OTAN i no podrà quedar-se per sota dels objectius de despesa militar que es preveu que s'acordin en la cimera que comença aquest dimarts a la Haia. Tant el secretari general de l'entitat militar, Mark Rutte, com l'ambaixador estatunidenc davant de l'Aliança Atlàntica, Matthew G. Whitaker, han insistit que l'estat espanyol també haurà de destinar un 3,5% del PIB a l'armament més dur, com tancs, soldats o míssils, i un 1,5% a conceptes més amplis de seguretat, com la ciberseguretat o infraestructures de mobilitat. "Espanya creu que pot aconseguir els objectius de capacitats [en defensa de l'OTAN] amb un 2,1%. L'OTAN està, de fet, convençuda que Espanya haurà de gastar-se el 3,5%", ha subratllat Rutte en roda de premsa.

Espanya només haurà de destinar el 2,1% del PIB a despesa militar. Així ho ha assegurat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, després d'arribar a un acord amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, aquest diumenge. En una compareixença des de la Moncloa, Sánchez ha explicat que s'ha arribat a un acord amb l'Aliança Atlàntica perquè cada país s'adapti de forma particular a l'objectiu del 5% del PIB de despesa pública en defensa. "Destinarem [Espanya a defensa] el 2,1% del PIB. Ni més, ni menys", ha afirmat Sánchez.

Pedro Sánchez apuja l'aposta contra l'OTAN i Donald Trump en plena crisi del govern espanyol pel cas Cerdán. El president espanyol ha enviat aquest dijous una carta al secretari general de l'Aliança Atlàntica, Mark Rutte, en què es nega a acceptar la seva petició que tots els aliats incrementin el pressupost de despesa militar fins que assoleixi un 5% del seu producte interior brut (PIB), una imposició que arriba directament de la nova administració republicana dels Estats Units. "Comprometre's al 5% no és raonable", assegura el líder socialista en el text.

La insistència dels Estats Units ha fet efecte i la majoria d'aliats de l'OTAN ja donen suport —alguns amb més entusiasme que altres— a la imposició de Donald Trump d'incrementar la despesa militar mínima al 5% del producte interior brut (PIB). L'únic país que encara s'hi oposa públicament i sense embuts és Espanya. Ara bé, davant d'aquesta pressió, la ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, ha declarat resignada aquest dijous que, encara que sigui a contracor, la Moncloa "no vetaria" el futurible acord de l'Aliança Atlàntica per disparar el percentatge de la riquesa que es destina a la defensa fins al 5%. "Espanya no ha sigut mai un país de vetar", ha insistit Robles en la trobada de ministres de Defensa de l'OTAN d'aquest dijous a Brussel·les.

L’Europa del 2025, després que la UE ha posat damunt la taula 800.000 milions d’euros per articular la defensa, sembla que s’allunya amb rapidesa de l’ombra de l’Europa del 1939 que es rendia a Hitler de la mà de Chamberlain i Daladier. Keir Starmer i Emmanuel Macron representen un límit tant davant Trump com davant Putin, més enllà de fragilitats i miopies. I l’OTAN? Què se’n farà, de l’Aliança entre els EUA i Europa, cada cop més lluny? Diria que l’OTAN està transitant gradualment d’un impuls ansiós a un altre d’agònic, tot i la insistència del seu secretari general, Mark Rutte, per convèncer Donald Trump de l’esforç de la UE “per posar 800.000 milions d’euros al servei de l’OTAN”. Això mentre Rutte li reia al president nord-americà les insinuacions d’annexionar-se Groenlàndia. ¿Però de debò està convençut Mark Rutte que els 800.000 milions aniran a parar a una OTAN controlada tant logísticament com tècnicament pels EUA de Trump?

La despesa militar el 2023 als EUA va ser de 761.000 milions de dòlars. A la UE, de 268.000 milions de dòlars; i a Rússia, de 81.000 milions de dòlars. Per a la UE, guanyar la guerra a Ucraïna no és una qüestió de despesa militar (en tenim de sobra). Cal voluntat de guanyar i acceptar que hi haurà baixes. Europa no ho accepta.