En general, existeixen dos grups de persones: les persones amb qui podem, simplement, estar i les persones amb qui, necessàriament, hem de fer alguna cosa. I, si no, feis un repàs ràpid de les vostres amistats i familiars (o parelles, fins i tot). Les persones amb qui sempre cal fer alguna cosa són aquelles que –intencionalment o no– condicionam a un pla, aquelles que acompanyam sempre d’alguna cosa, fent-les un poc incompletes. No tenc res en contra de l’amiga de sortir a córrer, l’amic d’anar al cinema o el pare o la mare que cerca un passatemps en comú amb els fills per passar temps plegats. Però permeteu-me que dubti que aquestes siguin les persones que ens coneixen veritablement.

Som conscients d’estar avorrits quan no tenim esma i sabem distingir aquelles coses que ens avorreixen d’aquelles altres que ens entusiasmen. Ens avorreix fer sempre el mateix, viure situacions idèntiques i estar amb les mateixes companyies, sabent anticipadament el que diran. El to de veu baix i ensopit avorreix tant o més que un discurs farragós o la lectura d’una novel·la pèssima. La visita a un museu pot resultar tediosa si les circumstàncies són desfavorables i ens sentim físicament esgotats, malgrat la qualitat de les obres exposades. Hi ha pel·lícules i sèries que deixam a mitges perquè no ens captiven ni desperten gens ni mica d’interès. Hi ha persones que són extremadament avorrides, capaces d’avorrir a qualsevol, que ningú vol tenir a prop.

Es pot tenir mandra concreta, però no mandra universal. Es pot tenir mandra d’anar a sopar amb un matrimoni, es pot tenir mandra de fer el dinar, però no es pot tenir mandra de viure. L’escrivent deia que preferiria no fer-ho, però no deia que l’haurien de matar si volien que fes el que fos. 

Tinc uns quants records particularment nítids dels estius de la meva infantesa: la flaire de la graella, el ric-ric de les cigales i la sensació d’estar avorrida fins a l’exasperació. Tot i que tenia un calendari relativament reglamentat i passava llargues temporades dels estius de colònies, hi havia setmanes en què els meus pares –tots dos treballaven– no m’havien omplert l’agenda i tant els feia si estava prou activa o entretinguda.