L’agenda de contactes de Lola és extensa, plena de noms d’homes; amants efímers d’una única trobada sexual. “He arribat a masturbar-me 18 vegades al dia per autoregular-me i, a més, practicava sexe sempre que podia. M’he follat tot Palma. Només cercava sentir orgasmes, no crear cap vincle”, relata.

“La gent es pensa que ho fas perquè vols, que et beus cinc cerveses seguides perquè t’agrada. Per això, ha arribat un punt en què ja gairebé no vaig a bars ni assistesc a trobades socials on hi hagi alcohol pel mig”. És el testimoni de Joan, un jove de 32 anys que va començar a consumir alcohol de manera descontrolada durant l’etapa universitària a Madrid. Segons els experts consultats, el seu relat resumeix bé la sensació d’incomprensió que tenen moltes persones amb addiccions, una vivència molt similar a la d’aquells que conviuen amb problemes de salut mental. “Se sent empatia per algú que té Alzheimer, però no per algú addicte a l’heroïna”, diu Joan.

Per quart any consecutiu, Projecte Home ha registrat el nombre més gran de persones ateses des de l'inici de l'activitat de la institució. El 2024 el centre va tractar 3.038 persones amb algun grau d'addicció, un 18,7% més que el 2023. L'any passat es va assolir una mitjana de 987,1 pacients per dia, 194 més que el 2023. Així ho demostra la memòria anual de la institució que s'ha presentat aquest dimecres per commemorar el Dia internacional de la lluita contra el trànsit de drogues.

Després de gairebé mitja vida d'addiccions, el músic argentí Maximiliano Calvo va entrar en una clínica de desintoxicació. La música, el rock and roll, les gires, la vida de nit i les males companyies el van portar a les drogues. També una "autoestima baixa" que, explica, intentava tapar amb un "ego exacerbat" per amagar-se que se sentia "l'home més petit del món". De la primera ratlla als 17 anys fins ara que en té 32 es va fer un nom en el panorama musical fent de teloner d'Arcade Fire, Fito Páez o Roberto Carlos i, instal·lat a Madrid, acompanyant Jorge Drexter. "A fora cada cop vivia amb un volum més elevat, mentre que dintre meu hi havia una veueta, els meus monstres, i em veia com un fracassat", recorda a pocs minuts de començar segurament la gira més íntima i atípica que hagués imaginat en aquells anys de desmesura.

Si ser dona és moltes vegades sinònim de discriminació i violència, en el cas de les que pateixen trastorns mentals i addiccions això està més que assegurat. Fa dècades que la lluita feminista combat els rols que encotillen les dones, però encara estan vigents –moltes vegades a l’inconscient col·lectiu– i dificulten el camí de qui no encaixa a determinades categories establertes.

El primer que diu l’actriu Emma Suárez (Madrid, 1964) quan ens trobem és que Desmontando un elefante és una pel·lícula important. El film dirigit per Aitor Echeverría (Barcelona, 1977), que s'estrena aquest divendres, relata el procés de rehabilitació d’una arquitecta addicta a l’alcohol i l’impacte d’aquesta situació sobre la seva família. L’actriu de llargmetratges com El perro del hortelano (1996), Julieta (2016) i La propera pell (2016) encarna ara la Marga, aquesta protagonista que lluita per desfer-se de l'addicció mentre la seva filla, interpretada per Natalia de Molina, li fa costat.

La indústria del videojoc va reconèixer l'any passat que la franja d’edat en la qual es juga més a videojocs al nostre país és la que va dels 11 als 14 anys. Un 84% dels menors d’aquestes edats en són usuaris habituals. Un 79% dels infants d’entre 6 i 10 anys també ho són. Lluny de criminalitzar-los, la psicòloga clínica del Programa de Conductes Addictives en Adolescents del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infanto-Juvenil de l’Hospital Clínic, Rosa Díaz, apunta que, “si es fa servir un tipus de joc adient i per un temps limitat, amb eines de control i acompanyament per part dels adults”, alguns videojocs poden tenir efectes positius com la millora de la coordinació viso-manual, el desenvolupament d’habilitats de resolució de problemes, creativitat, etc. En canvi, alerta Díaz, si parlem de menors de tres anys, “aquesta exposició sí que pot afectar el desenvolupament perceptiu, cognitiu i lingüístic”.

Una noia entra en una botiga, demana el que vol i quan mira el compte de PayPal per pagar s'adona que no té saldo. "Esperi un moment", comenta a l'home que l'atén. La noia obre un joc al seu telèfon anomenat Plinko, hi juga uns segons i ràpidament aconsegueix centenars de dòlars, que transfereix a l'instant al seu compte corrent i paga. L'home l'atura i li diu: "T'he vist fer això altres vegades, com t'ho fas per aconseguir els diners?" La noia li ensenya el joc: "És molt senzill, només has de recol·lectar premis al joc i ràpidament guanyes diners. És divertit i addictiu, jo hi jugo a tot arreu, també a la feina, i el millor és que en pots treure diners de veritat!"

Després d'anys treballant en les bambolines del món audiovisual al costat d'estrelles com Pedro Almodóvar o Penélope Cruz, Javier Giner (Barakaldo, 1977) debuta com a guionista i director amb Yo, adicto (Disney+), que adapta el llibre autobiogràfic en el qual explica com va superar l'addicció a l'alcohol, la cocaïna i el sexe. La ficció, que arriba a Disney+ el 30 d'octubre i que té com a protagonista Oriol Pla, va inaugurar l'onzena edició del Serielizados Fest, que se celebra a Barcelona fins al 23 d'octubre.

¿Com aprendre a viure en un món entre pantalles? ¿És possible aconseguir que els nens i adolescents en puguin fer un ús saludable? De totes aquestes qüestions en parla el nou llibre Viure entre pantalles. Entendre i acompanyar els joves en el món digital (Rosa dels Vents, 2024), escrit pels psicòlegs experts en joves i addiccions Josep Matalí i Jordi Bernabeu. És amb aquest últim que em trobo per treure una mica de llum a aquesta qüestió que fa anar de corcoll a pares i mestres.

Projecte Home Balears ha superat les 1.000 persones ateses diàriament en tractament, i marca així el màxim registrat des de l'inici de l'activitat de la institució. "Quasi 37 anys en els quals s'ha anat donant resposta a les demandes de la societat i en els quals s'ha anat ampliant l'oferta d'atenció, oferint diversos programes als centres de tractament integral a Palma, Inca, Manacor, Menorca, Eivissa i Formentera", ha destacat l'entitat, que va obrir el 1987, en un comunicat recollit per Europa Press.

"Mama, m'he ficat en un merder molt gros, dec molts diners". Aquesta va ser la primera vegada que el Xavi (nom fictici) reconeixia a algú del seu entorn que tenia un problema amb el joc. Treballava en tres llocs diferents, però quan començava el mes ja estava a zero, perquè destinava tots els ingressos a compensar les pèrdues acumulades fent apostes esportives. Havia demanat diversos préstecs i, com que amb les tres feines no arribava, continuava jugant per intentar eixugar tots els deutes. En total, devia més d'11.000 euros. Rebia trucades dels seus prestadors a tota hora, fins i tot a la matinada; no podia dormir, tenia molta ansietat i se sentia desprotegit. Va ser aleshores quan ja no va poder més, va demanar ajuda a la seva família i va començar el tractament. Com el Xavi, l'any passat a Catalunya 953 persones van començar a rebre atenció per aquest tipus d'addiccions vinculades al comportament, de les quals un 76% ho van fer per culpa dels jocs d'apostes.

No hi ha conversa de sobretaula o de porta d’escola en aquests temps de final de curs en què una mare o un pare preocupat no tregui el tema de l’ús continuat i excessiu que els seus fills fan de les xarxes socials. TikTok i Instagram ja apareixen com un membre més de la família, ocupant cada cop més espai i temps en les vides dels joves per desesperació, impotència i enuig dels seus progenitors.

Cent vegades més potent que la morfina i 50 més que l'heroïna, el fentanil és un analgèsic molt potent que ha esdevingut un veritable problema de salut pública en molts països, com ara els Estats Units. El seu consum genera un efecte d'eufòria ràpid, seguit de símptomes d'abstinència molt forts, cosa que fa que aquest opiaci esdevingui addictiu en un de cada quatre consumidors. Ara una investigació liderada per la Universitat de Ginebra ha desvelat com actua exactament aquesta droga al cervell per generar addicció, i ha obert així la porta a poder desenvolupar tractaments per reduir-ne la dependència.

Àngel Acín va començar a consumir cocaïna quan tenia 19 anys. Primer de festa, amb els amics, i sempre amb alcohol. Amb el pas del temps, però, aquesta combinació de substàncies es va convertir en la seva manera d'evadir els problemes, de defugir una realitat que no li feia el pes. Es va refugiar en el consum perquè no estava bé enlloc ni amb ningú i volia tapar unes emocions que no sabia gestionar. "L'abús era només la punta de l'iceberg dels meus problemes", explica. Després de vint anys prenent drogues, ara fa més d'un any que no consumeix. Amb 40 anys va demanar ajuda i actualment està a la fase final del seu tractament, tot i que puntualitza que qui és addicte ho és per a tota la vida. Viu aquest moment amb tranquil·litat, satisfet d'haver dit prou: quan va començar aquest procés va deixar de relacionar-se amb la majoria de les seves amistats perquè totes es drogaven. "Vaig tallar la relació amb el 80% dels meus amics per deixar de consumir. Si no surts d'allà, la probabilitat de tornar-hi a caure és molt alta", explica.

El saló de joc del barri no té grans rètols a l’exterior. Ni tan sols pot albirar-se des de fora què hi ha després de les portes de cristall tintades, però la façana negra ho fa diferent; una distorsió en el context de petits comerços i pisos de gent de classe treballadora. Si un hi entra de dia, ha d’acostumar la vista a la foscor. Hi ha una barra i diverses pantalles com en una versió moderna i estilitzada de les gegantesques i sorolloses escurabutxaques dels bars de tota la vida. Des d’un racó, s’accedeix a una sala més gran repleta de ruletes i altres dispositius de joc. La sensació és la d’estar endinsant-se en un club privat. Els llums de les màquines titil·len en una estada emmoquetada i igualment fosca, que reprodueix a petita escala el luxe aspiracional dels casinos de Las Vegas. No hi ha finestres ni rellotges. I les copes són més barates que en altres locals. Si ets un bon client, en alguns d’ells fins i tot “convida la casa”. És un no-lloc llest per atrapar el client. “Està tot pensat perquè hi perdis la noció del temps; perquè no sàpigues si és de dia o de nit. Els salons tenen fins i tot una fragància especial”, assegura Miquel (nom fictici), de 38 anys i actualment en tractament per la seva addicció al joc.

Resulta si més no pintoresc que l'administració hagi decidit treure primer els mòbils de les aules que del Parlament. L'espectacle de representants polítics completament absents mentre un d'ells parla a la tribuna (sovint amb la intenció de dir alguna ocurrència que es pugui fer viral) diu molt de la magnitud del problema. No fa gaire, un polític va votar al Parlament espanyol en contra del que estava previst pel seu grup i va crear una situació potencialment catastròfica. A les imatges de la tele se'l veia uns instants abans grapejant frenèticament el telefonet (és hiperactiu a les xarxes) sense fer gaire cas del que estava passant al seu voltant. Ara mateix això és la norma en qualsevol àmbit professional: els entranyables dibuixets de reunió han estat substituïts per les efímeres facècies que van segregant les xarxes de manera ininterrompuda, nit i dia. El fet de considerar socialment normal que 350, o 135, càrrecs electes no facin la seva feina com cal hauria de preocupar-nos una mica, potser. Però passa més aviat el contrari: veure com els governants fan el mateix que el bon poble relaxa uns i altres.

Que milers de famílies s’hagin organitzat per demanar que els seus fills no tinguin mòbil abans dels setze anys ha obert, per fi, un debat que era molt necessari. Com a pare estic fart dels mòbils, i com a professor encara més. Als pares ens han fet creure que la revolució digital era bona perquè la recomanaven experts d’aquells que no trepitgen aules i de seguida ho va aplaudir el govern de torn, que va pensar que això de la tecnologia maquillaria el problema de fons que tenim com a societat. Per a mi, tot va anar a pitjor quan es va decidir acabar la primària a sisè, i no a vuitè.

“De petit, sentia repugnància per les drogues. Però quan, amb certa edat, em varen explicar que els medicaments també ho eren, em va caure el món a sobre. Després de conèixer els efectes d’alguns, per xerrades antidrogues, vaig saber que et podien fer sentir millor. I quan vaig passar una depressió, vaig decidir començar a provar pel meu compte. Primer amb la codeïna i, després, amb el Rivotril (clonazepam)”. Qui ho explica és Lim –o 0800 Don Lim, el seu nom artístic de cantant de trap, i com es vol identificar–, un jove de 21 anys de Mallorca que va tornar addicte als fàrmacs i arribà, fins i tot, a la sobredosi. A través del mercat negre, el jove ha pogut accedir tant a benzodiazepines –és a dir, ansiolítics o hipnosedants– com a analgèsics opioides –família dins la qual es troba el ja popular fentanil. Mentre que el primer grup de fàrmacs ja fa temps que es recepta amb certa lleugeresa, les Unitats de Conductes Addictives (UCA) comencen a advertir un augment també en la prescripció dels analgèsics, especialment del tramadol.