Al Teatre de Llubí hi havia aquell aire de “a veure què passa avui”. Cinc músics que no s'havien trobat mai, un escenari i zero pressa per posar etiquetes. Leïla Duclos (veu i guitarra), Camille Bertault (veu), Enric Fuster (bateria), Fady Farah (piano) i Joan Garcias (contrabaix) varen sortir amb l'única idea clara que feia falta: escoltar-se i jugar. 

Geometrical Sardine varen sortir a l’escenari amb aquella naturalitat de qui sap que el seu món és, també, un joc compartit. I aquí les imatges de Toni Cobos, l'artista visual que coneixem com a Fill Espectro, hi tenen molt a dir: no són un simple fons sinó un motor que empeny la música cap a un altre lloc. Roca ho va resumir ben clar: “Són el 50% de l'espectacle”. I sí, ho són. El directe guanya profunditat quan tot respira al mateix temps: llums, textures, sorolls i silenci. 

Amb més d'un 80% d’aforament, la Casa des Poble d’Esporles va acollir una actuació sòlida del Joachim Govin Quartet, una formació que fa deu anys que treballa plegada i que ha deixat empremta amb els discos Elements (2015) i Present (2020). A l’escenari, Govin –discret en presència però ferm en direcció– va marcar el rumb amb un contrabaix que definia el contorn de cada peça i sostenia l'equilibri del grup. 

El teatre del claustre de Sant Bonaventura va acollir un concert marcat per la proximitat i la intensitat. El pianista Levi Harvey i el saxofonista tenor Jérémie Lucchese varen crear un ambient sensorial molt cuidat, amb un so sorprenentment ple per a un duet. La precisió en l'execució i la manera com articulaven cada peça varen mantenir el públic immers des del primer compàs. 

L’any passat es varen ajuntar per primera vegada i l’experiència va ser tan bona que enguany repeteixen. Són l’Alternatilla All-Woman Jazz Band: una formació integrada per dones músiques procedents de diferents països que el festival Alternatilla ha tingut com a convidades al llarg de la seva trajectòria. L’any 2021 varen tocar al teatre Principal de Palma i en aquesta sisena edició ho faran al Teatre del Born de Ciutadella, dissabte dia 10 de desembre. Les convidades són Aga Derlak (Polònia) al piano, Blanca Barranco (Jaén) al contrabaix, Cecilie Grundt (Noruega) al saxo tenor, Kika Sprangers (Holanda) al saxo soprano, la veu Marta Garrett (Portugal) i la bateria Nailé Sosa (cubana establerta a Mallorca). Són les mateixes intèrprets que l’any passat, a excepció de Sosa, que s’hi uneix en aquesta ocasió.

El Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor lluïa generosament ple esperant l'entrada dels músics a l'escenari. Una de les grans veus del jazz català, Carme Canela, i Albert Sanz, al piano, han pujat al cadafal amb "ganes de passar una bona estona", segons ha dit Canela. I la seva actitud no ha pogut demostrar una altra cosa.

Després d’haver omplert el Teatre des Born de Ciutadella la nit passada, el Teatre Principal de Palma no podia quedar enrere. I no ha estat menys, ja que a l’inici del concert, es podien comptar amb els dits de les mans les localitats que han quedat buides. Hi havia ganes de jazz i sobretot de Paolo Fresu Devil Quartet.

Després de la nit d’èxit del teatre Principal d’Inca amb Andrea Motis, Roberto Fonseca, Nailé Sosa i Yandy Martínez, era complicat aconseguir estar a l’altura. Però si hi havia algú que podia donar la cara i tornar a encisar el públic era Pasquale Grasso i els seus grans acompanyants: Joan Terol a la bateria, Marko Lohikari al contrabaix i Luigi Grasso, germà de Pasquale, al saxòfon. 

Minuts abans de començar el concert ja es podia preveure que no seria una cita qualsevol. Als voltants del teatre Principal d'Inca s'hi havia format un tumult de gent fent coa mostrant el nerviosisme típic d'un dia de gran espectacle. Les ganes de viure el jazz de les mans dels mestres era patent. I no han decebut gens ni mica.

Un minut. Van trigar tot un minut, o només un minut, segons es miri. Un minut sencer va estar el públic aplaudint, ovacionant, anhelant que tornassin a sortir. I clar, havien de sortir: Rolando Lluna al piano, Gaston Joya al baix, Rodney Barreto a la bateria, Yaroldi Abreu a la percussió i Carlos Sarduy a la trompeta, els integrants del Comité, van tornar a sortir i van tornar a encendre els assistents.

Chopin ja té el distintiu incontestable de geni del romanticisme, i el cubà Roberto Fonseca s'ha autodefinit com "un músic boig, apassionat, romàntic, que té el piano com a extensió del seu cos, amb el qual transmet els seus sentiments". Els dos creadors, tots dos mestres, tots dos romàntics, podien almenys haver fet coincidir les gemmes dels seus dits si el portentós pianista del Carib hagués tingut temps d'acostar-se a la Cartoixa de Valldemossa a fer sonar el ja mític Pleyel allà conservat, a la cel·la número 4, on el polonès va treballar en els seus històrics Preludis. No va poder ser així, dictadures dels ritmes de vida contemporanis, però existeix un altre vincle: Fonseca va presentar el seu darrer treball, Yesun, el novè, a la referencial Sala Pleyel de París, casa mare de la marca de pianos. Caldria assegurar una tercera coincidència: el que l'artista va oferir ahir al teatre Principal de Palma al costat del bateria Ruly Herrera i el contrabaixista Yandy Martínez, emmarcat en el V Festival de Jazz Alternatilla, va ser un concert boig per a un públic de bojos. De romàntics de tan apassionats. Així van sonar els aplaudiments de l'audiència perquè així va sonar la música sobre l'escenari.

Amb el permís del majestuós concert que Pep Garau va regalar dissabte al teatre Xesc Forteza de Palma, també dins del V Festival de Jazz Alternatilla, la visita dels germans Maikel i Jorge Vistel prometia les més altes dosis jazzístiques en el sentit de llenguatge i identitat, complexitat i ambició, musicalitat exigent i heterodòxia consubstancial. Això el jazz: cap prejudici en la seva cerca d'altura musical per satisfer els més entesos, però també accessibilitat disponible per als timpans profans i també curiosos, ansiosos de recorregut musical, cultural, vital, humà.

Si a la sensibilitat del trompetista Pep Garau hi afegim la seva delicadesa i destresa instrumental i hi sumam un grup d'extraordinaris músics, el resultat és tan preciós com el concert del qual vam gaudir al teatre Xesc Forteza de Palma. El que sobretot va enamorar el públic va ser aquest diàleg increïble entre cadascun dels músics del sextet.

Com sona el jazz llatí d'escola cubana en una església? Segons l'escàndol d’aplaudiments dels assistents, amplificats per la reverberació natural de l'espai, sona gloriosament. "És que Michael Olivera –bateria i líder– és un crac", sentenciava un comentari. Un altre: "I què em dius d'Ariel Brínguez al saxo? Quin mestre!". I un altre: "I el pianista, Pepe Rivero?, tan fabulós com el genial baixista Yarel Hernández. A més: "Quina classe mestra la que ha impartit Raynald Colom a la trompeta". Després de la primera part del concert, instrumental, es va sumar al quintet d'asos la deliciosa veu de Miryam Latrece.

Autènticament cubà, rotundament universal, així és Roberto Fonseca i així és la seva música. Excel·lentment acompanyat pel baixista Yandy Martínez i el bateria Ruly Herrera, el pianista i compositor ens va deixar embadalits en el pas del festival Alternatilla Jazz per Menorca.

Els amants del jazz més clàssic tenien una cita amb el concert de l'Alternatilla Jazz Festival celebrat aquest divendres a l'Espai 36 de Sant Llorenç des Cardassar. La cantant Mayte Alguacil i el seu trio format per Rai Paz a la guitarra, el bateria menorquí Joan Moll i el contrabaixista Pedro Campos oferiren un repertori que feia retornar al passat i recordar la música popular estadounidenca del segle anterior.

El que menys importa són els premis d'Honor, Extraordinaris, Fi de Carrera o graus superiors que acumula la barcelonina Magalí Sare com a cantant o instrumentista. L'important és com canta i la fascinació unànime que reflecteixen les crítiques de 'A boy and a girl' (Microscopi, 2020), el seu disc amb el guitarrista mallorquí Sebastià Gris.

Del canari de naixement i català d'adopció Llibert Fortuny podria dir-se que és el jazz per definició: sempre obert, experimentador, inesgotable en les seves ànsies de crear noves músiques i noves mescles, incansable a l'hora de testar nous estils i noves tècniques. El seu jazz sembla infinit, com sembla que és la seva creativitat.

No es coneixien, mai s'havien vist abans i, per tant, mai abans havien tocat juntes. I ningú que desconegués aquesta dada fonamental ho hauria dit: semblava que les sis extraordinàries intèrprets de jazz que varen estrenar la cinquena edició del Alternatilla Jazz duguessin, com a poc, mitja vida tocant juntes.

El festival de jazz Alternatilla del 2020, la cinquena edició, s'ajorna al 2021. "Quan puguem oferir un festival i complir els nostres objectius, ho farem, ha explicat a l'ARA Balears el president de l'associació Alternatilla, Joan Carles Añibarro. "Per a nosaltres el cicle de concerts era només una cosa de tot el programa. Sempre organitzàvem moltes activitats a instituts i amb altres associacions. Amb les noves normatives és molt complicat fer-ho", diu Añibarro, que assegura que el programa, que ja estava tot tancat i tenia Cuba com a país convidat, es manté per a l'any vinent, tot i que encara no pot parlar de dates. "Complirem els acords ja signats, tant amb els artistes com amb els municipis que ens acullen, així com els compromisos amb socis, col·laboradors i patrocinadors, i sobretot el compromís amb el públic, al qual volem continuar oferint el festival però amb les condicions que es mereix".